dilluns, 26 de desembre del 2016

Els homes i la terra




Estic encantat amb totes les propostes que han aparegut de cara a la campanya de Nadal que d’una manera o altra volen potenciar la lectura. Si es tracta de fer regals i consumir, regaleu i llegiu llibres!  A mi m’ha seduït especialment el regal que m’ha fet el meu amic editor Vicent Olmos: la reedició d’un llibre de Manuel Ardit, que a hores d’ara estava exhaurit. Els homes i la terra del País Valencià. Segles XVI-XVIII, que va ser publicat en dos volums el 1993 per l’editorial Curial i portava el número vuit de la col·lecció “Biblioteca dels Països Catalans”. I que, ara, podeu trobar com a novetat de l’Editorial Afers. 

Només en fullejar-lo, m’ha entrat un poquet de nostàlgia, perquè m’ha traslladat a la meua època d’historiador −i de jove− preocupat per totes les transicions hagudes i per haver, sobretot, la que més estudiàvem: la del feudalisme al capitalisme. I buscàvem en la història aquells llargs períodes de transformació en què citàvem manta vegades Antonio Gramsci, quan deia alguna cosa així com: una crisi és aquell moment en el que allò vell es mor, però el que és nou no acaba de nàixer. I l’etern dilema del nostre model de transició: la via revolucionària, el model francés; o la via prussiana, més reaccionària. Que portava a preguntar-nos el condemnat problema “metafísic” de l’existència de la “burgesia valenciana” i quina “classe de burgesia” i... Moltes vetlades de discussió d’un bon grapat d’estudiants de la meua generació que volíem fer una transició a la democràcia que preteníem que fóra l’hòstia.


Comence el llibre pel final, perquè em trobe un epíleg d’Eva Serra en què fa un repàs a la historiografia de Manuel Ardit. Hi destaca dos valors indiscutibles de l’historiador: profunditat investigadora i capacitat de síntesi. Ens explica que el nucli fonamental de la seua investigació va ser la crisi valenciana de l’antic règim. En 1977 publicava la seua tesi doctoral amb el títol Revolucion liberal i revuelta campesina. Un ensayo sobre la desintegración del régimen feudal en el País Valenciano (1783-1840).  Eva Serra ens recorda una cosa que ens fa molta gràcia, perquè l’hem viscuda en carn viva. Que, en el prefaci d’aquell llibre que va ser referència per als que estudiàvem història en aquell moment, irromp el Joan Fuster manador de faena. Diu Manuel Ardit que l’inici de la seua tesi va ser:  “impremeditat i fruit de l’atzar i prové del suggeriment d’un amic, Joan Fuster, qui per allà l’any 1964, a punt d’acabar els meus estudis, em proposà acabar en un llibre sobre els diputats valencians a les Corts de Cadis”. A ell, en aquells moments, li interessava l’erasmisme del segle XVI, però li va fer cas a Fuster.

26 de desembre de 2016

dilluns, 19 de desembre del 2016

Envide i truque!





Que bon jugador de truc seria Mariano Rajoy! Gairebé tan bo com Miquel el pastisser que va ser el meu company de moltes partides durant molt anys. No li pillarien cap falta feta sense envit. Brutal la que va deixar caure damunt la taula de joc l’altre dia, aprofitant el sopar de Nadal del PP de Madrid: “Amics i amigues, moltes gràcies a tots. Fins d’aquí molt poc i ja preparant les pròximes eleccions”. Va posar en alerta a tots, a polítics i periodistes. Els ha deixat bocabadats i sense saber si va d’envit enganyós o va carregadet de cartes. Ell no fa res. Ell envida la falta, però són els altres els que s’han d’espavilar per interpretar el joc.

La vicepresidenta, Soraya  Sáez de Santamaria, com a part del govern i responsable d’una part de la gestió, ha fet el seu paper institucional i s’ha afanyat a apagar el foc com li pertoca. Ho vol interpretar com un “lapsus” del president. Ha descartat que el president estiga pensant en una nova convocatòria electoral i ha justificat les seues paraules dient que està cansat de tota una setmana amb una agenda plena i amb molts sopars nadalencs i que, a la nit, la ment no està “tan viva” com a les nou del matí. Segurament aniria “lleugeret” i animadet, com a protagonista  del sopar de l’Associació de Periodistes Parlamentaris, en rebre el premi al millor orador. Segons la vicepresidenta, no l’hauria traït el subconscient, com s’afanyarien a dir els psicoanalistes, sinó que el motor del “lapsus” hauria sigut el cansament.

En canvi, el portaveu del PP al Congrés, Rafael Hernando, que ha de fer un paper més “canalla” s’ha apressat a dir que el seu partit ha d’estar “sempre preparat” per a les eleccions, i deixa la jugada  enverinada de Rajoy en mans del PSOE. Que hi haja eleccions no depén del PP, sinó de la voluntat de col·laboració de la resta de partits per aprovar els pressupostos i garantir l’estabilitat del govern. I deixa deures a la discutida i qüestionada gestora socialista: cal que reflexionen durant aquest Nadal sobre la situació política espanyola. Més pressió per a la debilitada gestora.


Gabriel Rufián ho aprofita per provocar una miqueta més i deixar el PSOE en el cul a l’aire. I diu que no hi haurà eleccions perquè el president del govern espanyol està “més fort” que fa un any ja que  té el suport de Ciutadans i el PSOE, “les dues marques blanques” del PP. I Assegura que aquesta legislatura serà llarga... Pablo Iglesias diu alguna cosa pareguda. Errejón estreny un poc més quan diu que no sap si és una manera de xantatge als que en comptes de socis semblen més bé ostatges. I, així, cadascú diu la seua, però al ritme que marca i vol Rajoy, perquè és qui controla la partida i qui té el botonet per activar la mare de totes les batalles: les eleccions.

Levante, 19 de desembre de 2016

dilluns, 12 de desembre del 2016

La tele




Quan vaig tenir la meua primera casa, em vaig comprar una tele molt petita, perquè aquest electrodomèstic, imprescindible, estava molt mal vist entre la gent més polititzada de la meua generació. Jo, intentant ser políticament correcte, la dissimulava entre les prestatgeries. Conec alguns, de més intransigents, que encara avui es neguen a tenir-la, perquè així, sense interferències, diuen que lligen, escolten música i... A més, volen tancar els ulls a la manipulació de la informació, a la programació alienadora i no volen que els afecte la manera de relacionar-se a casa. No sé qui va dir que la televisió s’havia convertit en el cap de les famílies. Malgrat que jo em vaig fer una tele petita, no he fet mai cas d’aquells discursos. Encara que tingueren raó, sempre he sigut un enamorat de les pelis i les sèries. 

Encara recorde la primera vegada que vaig veure l’aparell en el casino de Fortaleny, el poble on vaig nàixer. Un dia en posaren una, de tele, i els xiquets anàvem amb la cadireta que ens portàvem de casa a veure el Virginiano, Bonanza, El fugitivo o.... Una vegada davant d’aquella pantalla en blanc i negre, assistírem també,  gairebé en directe, a l’assassinat, a Dallas, de John F. Kennedy o  a la missió nord-americana que va portar l’Apollo 11 a la lluna. Vaig veure com, a les 0: 56, hora catalana, Neil Armstrong va ser el primer ésser humà que posava el peu a la Lluna −algú va dir que ja hi havia anat abans algú de Riola, però això deu formar part de la mitologia de la Ribera. En definitiva, que en un tres i no res vaig canviar d’herois. Vaig passar del gegant del romaní, del llenyater de Fortaleny..., contats davant del foc de la llar, a perseguir per la pantalla l’home manc o a veure com “Trampas” humiliava joneguets. Per a bé o per a mal, de sobte i de ben petit, em vaig trobar globalitzat.


Evidentment, només em passà la ximpleria d’haver de dissimular, buscava cada vegada les pantalles  més grans. Volia veure el meu Barça i les meues sèries favorites com Déu mana: ben grandet. Fins al punt que, a principi, quan xutaven cap a la direcció de la pantalla, abaixava el cap perquè no em pegara la piloteta. Ara, però, el que em toca molt el tendre és haver de veure la tele com fan els meus fills: a través de la pantalleta de l’ordinador. Sóc un dels 99. 870 espectadors del País Valencià que veuen la sèrie Merlí a través de la pàgina web i l’aplicació de TV3. I em trobe  com si sentira La Pirenàica o Ràdio Tirana en temps de la clandestinitat. Si us plau, que ho arreglen i que posen en marxa la nostra! La tele és important o, si no s’ho cregueu, pregunte-ho a Ximo Puig que vol una tele per a eixir tant com Mònica Oltra o el meu cunyat, Joan Baldoví. Pablo Iglesias, el nou, ja ho va advertir: la superestructura és la tele.

Levante, 12 de desembre de 2016

dilluns, 5 de desembre del 2016

El no és sí



El “no és no” de Vicent Soler −acompanyat del no de catalans i mallorquins: “escolta Espanya la veu d’un poble que et parla en llengua no castellana...”− en nom del Govern valencià a l’objectiu de dèficit, pactat per la comissió gestora del PSOE amb el Govern de l’altiplà del PP, es convertirà en un sí dels socialistes valencians en el Congrés. L’argument per a justificar-ho, a més de ser pobre, no se’l creu ningú: “no cal confondre l’interés estatal amb un problema  de la Comunitat Valenciana derivat d’un altre problema històric d’infrafinançament”. Com si els dos interessos −els del país i els de l’estat− es pogueren compaginar tenint en compte qui ha fet el pacte: el PP acompanyat d’una gestora socialista que s’extralimita en les seues funcions i que té uns interessos “territorials” molt concrets. Per què creuen els socialistes valencians que molts catalans volen dir “Adéu a Espanya”? O per què la seua companya, l’ama carabassera,  Susana Díaz, no para d’omplir-se la boca del nom d’Espanya per a defensar la seues “paradetes”: la d’Andalusia i la del Partit. El problema dels socialistes valencians és una mica complex i s’hauran de decidir: compaginar els interessos del nostre país i situar-se de manera correcta dins la correlació de forces que pugnen pel control del PSOE. I en la correlació de forces d’aquesta batalla juguen de manera molt clara els interessos dels territoris, però també els ideològics: la concepció d’Espanya. Espanya és o no una nació de nacions com, finalment, s’ha atrevit a dir Pedro Sánchez. La pregunta és evident: què farà Ximo Puig i el PSPV en la mare de totes les batalles del PSOE, en el Congrés federal? ¿Se situarà amb Extremadura i Andalusia o intentarà parlar al PSOE en la veu d’un fill que parla en una llengua que pocs li han parlat; en l’altra massa.


L’ama carabassera i una gestora, que cada dia s’extralimita més en les seues funcions, ho té clar i ja comença a treballar. Per a cosir ferides amb el PSC, la gestora deixa la porta oberta a vetar els socialistes catalans en l’elecció del pròxim secretari general. Això encara no té data. Que una gestora, cada dia més qüestionada vulga “actualitzar” en un termini de dos mesos el protocol d’unitat vigent  des de 1978 entre el PSC i el PSOE és una barbaritat que no té nom. Més encara quan tenen als del PSC calladets dins dels òrgans de direcció de Ferraz i al Congrés. Cada dia en fan una de més grossa. En aquest moment, la discrepància política que condiciona la relació orgànica, l’escull, és la defensa històrica per part del PSC que Catalunya és una nació. Volen que canvien de plantejament perquè puguen tenir veu i vot en els òrgans de direcció. És a dir, que deixen de ser el PSC.

Levante, 5 de desembre de 2016

dilluns, 28 de novembre del 2016

L'alquímia de la vida



Si voleu assistir a una extensa i sucosa entrevista amb Xavier Vendrell sobre l’alquímia de la vida, a casa Víctor Labrado, a Sueca, no cal que us alceu de la cadira. Només us heu de procurar el llibre de Joan Borja i Sanz: Sobre l’alquímia de la vida (Onada Edicions), que ha guanyat el Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló. Comprovareu, a més, que a Sueca no són tots llauradors o animals de la ploma. Us trobareu davant el jove Xavier Vendrell (Sueca, 1971), que és especialista en genètica, Director de la Unitat Genètica Reproductiva de Sistemes Genòmics, membre actiu de la Societat Espanyola de Fertilitat i no sé quantes coses més. I que ha publicat un munt d’articles en revistes científiques internacionals de màxim prestigi. 

Ací, però, en aquest llibre interessant i entretingut, trobareu una conversa lliure i espontània sobre la vida. D’una vida consagrada a la ciència de la vida: a la biologia. I, més concretament, a un dels seus camps més atractius i espectaculars, i que més novetats, curiositats i prometences ha aportat a la revolució del saber: la genètica, en general; i la genètica humana, particularment. Podreu dialogar sobre les peripècies d’un investigador que ja treia bones notes en l’Institut Joan Fuster de Sueca, que començà fent medicina i que acabà dedicant-se a la Biologia. Si teniu sort, Víctor Labrado us prepararà un cafenet o un té verd amb menta, mentre una nota a peu de pàgina us contarà que Joan Fuster, en uns articles de La Vanguardia, recordava als seus lectors la diferència essencial entre les “ciències, ciències” −la física, la biologia o la química − i les “ciències humanes”, que a penes són veritables ciències. Si Víctor s’enrotlla i us posa un whisky, podreu preguntar a Xavier de tot: sobre el mètode científic, sobre les malalties mitocondrials... I, mentre el jove científic us ho explica d’una manera que ho podreu entendre, Víctor es queixarà un poquet perquè ja està vellet, però s’alçarà de la cadira per portar-vos un tros de coca lleument enxocolatada. Aleshores, serà el moment de parlar de la reproducció assistida com a gran negoci i... 


En definitiva, estareu davant un llibre que us permetrà assistir a una bona conversa sobre un fum de temes que segur que us interessen: la trajectòria d’un científic, els compromisos ètics de la investigació genètica i la manipulació dels embrions, les tècniques més modernes de fecundació in vitro, la possibilitat d’elegir el sexe dels fills, la importància del llenguatge en la difusió i conceptualització del coneixement... I, sobretot, entendreu per què, quan éreu més joves i atrevits, Fuster us deia que el més important era la Biologia.

Levante, 28 de novembre de 2016

dilluns, 21 de novembre del 2016

Coses que no m'estranyen



Em sorprén que un ocell no fuja espantat quan li tiren una pedra. No m’estranya, però, que Fernández Díaz no escampe el poll en ser humiliat per partida doble pel Congrés dels Diputats. No em xoca que tothom el rebutge; que el Vaticà expresse els seus dubtes perquè puga ser ambaixador a l’estat Pontifici; que, malgrat no tenir domini de cap llengua estrangera i estar reprovat pel Congrés, el PP el propose per presidir la Comissió d’Exteriors de la Cambra Baixa. No em ve de nou que el PSOE i Ciutadans digueren primer que ho consentirien i que acabaren cedint anunciant que votarien que no, per por que Podemos els deixara en el cul a l’aire. No m’estranya que, just després, els del Partit Popular intentaren col·locar-lo al capdavant de la comissió mixta del Tribunal de Comptes i que l’exministre rebera la segona humiliació del dia. No em confon que Fernández Díaz, amb l’excusa d’estar al servei del partit, accepte qualsevol càrrec humiliant. El que de veritat em meravellaria seria que aguantara la desgràcia amb dignitat i que se n’anara a casa amb la seua gosseta, Lola, que li fa molta companyia i que l’estima molt.

No m’estranya que la jugada d’Adolfo Suárez de col·locar la monarquia en la Llei de Reforma Política li eixira redona. No em desconcerta que Rita Barberà acudira al besamà del rei; que Pablo Iglesias no anara perquè diu que li feia fàstic acompanyar l’exalcaldesa de València; que Susana Díaz declinara la invitació perquè asistia a una conferència de Felipe González a Sevilla; que Rafael Hernando qualifique d’enormement constructiu i positiu les paraules del monarca; que Alberto Garzón defense i diga que el símbols republicans que han exihibit alguns diputats i senadors de la seua formació són “actes pacífics” de rebuig a una institució que no ha sigut elegida pels ciutadans. El que em colpiria seria la unanimitat de sempre, com si els temps no hagueren canviat


No m’estranya que aquells que demanaven amb urgència un Congrés a Pedro Sánchez ara no tinguen cap pressa a celebrar-lo. Que Iceta lamente els càstigs als diputats del PSOE. Que es barallen Cristina Cifuentes i Susana Díaz per la pàtria i per la pela. Que Teresa Rodriguez vulga una organització autònoma de Podemos a Andalusia. El que m’admiraria seria que el PSC, PSIB i el PSPV plantaren cara de veritat al PSOE per tenir un projecte propi que els permetera, com ara, plantejar una candidatura unitària de l’esquerra al senat.

Levante, 21 de novembre de 2016

dilluns, 14 de novembre del 2016

Donald Trump

                               Foto: Francesc Vera





De nou, els politicòlegs −els politòlegs deuen ser aquells que estudien els polits o titots, com diria Eugeni S. Reig− , els analistes tertulians i els elaboradors d’enquestes no n’han encertat ni una. No tenien prevista la victòria  electoral de Donald Trump, com no s’aclareixen, ara, quan volen definir el populisme. Semblen els de Ciutadans i els del PP quan no podien explicar què era la corrupció. I això que la veien de propet i no necessitaven ulleres.

El mot “populisme” serveix per definir, de la mateixa manera, un guenyo que un borni. Uns i altres el fan servir contra els seus contrincants: contra Podem, contra Le Pen, contra Evo Morales i contra governs d’un signe o altre, però també l’utilitzen contra l’independentisme català i contra Trump... Si volen, però, les facultats de ciències polítiques es poden posar a estudiar els factors que van desencadenar l’ascens d’Alfonso Rus, Rita Barberá, José Bono, Afonso Guerra, Rodríguez Ibarra −ja sé que el populisme no s’ha de confondre amb la demagògia. No són incompatibles, però. Hi ha qui fa servir les dues coses− i un grapat de gent que, salvant les distàcies, jugaven a fer una manera de fer política que podem etiquetar com a populista. O no? No es populisme que el partit de Mariano Rajoy s’anomene Partit “Popular”? Amb la gent que el forma, amb els interessos que defensa, amb l’espanyolisme florit anticatalà i antivalencià... ¿O tampoc no és populisme el mateix espanyolisme de l’ama carabassera, Susana Díaz? ¿Com voleu definir el seu fanatisme que exacerba emocions col·lectives contra comunitats diferents i que es considera seriós i socialista a l’altiplà? ¿Com anomenem l’espanyolisme ranci de Ciutadans que no es menja un torrat en els països que aspiren a la sobirania? A tots ells els podríem adjudicar la frasse: “jo sóc el poble i els altres els vostres enemics”.


Si voleu, per acabar, podem parlar d’hipocresia. Trump és un xenòfob que vol fer un mur contra els emigrants. Però, què fa Europa amb els refugiats? Sí, els enviem tota classe d’ONG, quatre duros, i els deixem morir ofegats en la Mediterrània o que acampen quan més lluny millor. En què es diferencia la xenofòbia de Trump de la d’Europa? De moment, ell ho diu i nosaltres ho fem. Sí, és evident que Trump és un populista, però qui no ho és? Comencem per molts dels tertulians de les ràdios i les televisions −quan parlen de política o de futbol−,  i seguim: per a uns, les camisetes de Mònica Oltra i, per a altres... Ai, la política! cada dia més espectacle i més populista. Però, qui no ix en la tele, no existeix.

Levante, 14 de novembre, de 2016

dilluns, 7 de novembre del 2016

La pàtria, la butxaca




Ja tenim nou govern. Ara, sabrem si Mariano Rajoy vol o no dialogar, si serà capaç d’arribar a acords, o si seguirà fent el que  li vinga de gust gràcies a l’abstenció d’una part del PSOE  −que ja té el que vol− encara que això signifique la seua destrucció com a alternativa en tot l’estat. Rajoy ha sabut molt bé esperar la col·laboració dels poders econòmics, i de tota l’artilleria del present i del passat que governà i governa el partit de la floreta: Felipe González, Alfonso Guerra, Fernández Vara, Juan Carlos Rodíguez Ibarra, tot a través d’un cop de mà de l’ama carabassera,  Susana Díaz, i la col·laboració inestimable del fava de  Pedro Sánchez que és alt, però curt com de la mà al colze: “Els altres, veient-lo tan curt de gambals, l’encenien... per cremar-li la sang i divertir-se fent-lo destralejar”.

La decisió del PSOE del sud d’investir Rajoy no és del tot gratuïta. A Andalusia i Extremadura no volen que canvie res a Espanya, les seues bones infraestructures i part del seu nivell de vida depenen dels pressupostos elaborats a l’altiplà i de les transferències fiscals que provenen dels valencians, catalans i mallorquins. Mireu on s’ha defensat amb més insistència el no. Si mana Rajoy, no canviarà res i, a més, es lleven de damunt Pedro Sánchez. Si Ximo Puig i l’amic Vicent Soler volen reduir el nostre dèficit fiscal i augmentar el nostre finançament, d’on pensen que han d’eixir els diners? Hi haurà algú a qui li’n tocaran menys, no? Susana Díaz  permetrà un millor repartiment? Qui pagarà el percentatge elevadíssim  −en comparació a nosaltres− de funcionaris de la població extremenya? Qui retallarà a Andalusia i Extremadura? Ningú, perquè Mariano Rajoy haurà de pagar el favor a Susana Díaz i a Fernández Vara. Per què creieu que aquesta gent demana la unitat d’Espanya i altres se’n volen anar? Per què, ara, un Pedro Sánchez derrotat diu que Espanya és una nació de nacions?


Sembla prou clar que la redistribució dels impostos és injusta i que els valencians paguem més del que rebem, que necessitem més. I, com a solució, el nostre govern no para de reivindicar els duros que ens haurien de pertocar. Per això, no acabem d’entendre la posició de Ximo Puig i d’una part important del PSPV en el tema de l’abstenció. Només podíem comprendre les afinitats amb Susana Díaz en clau interna, de relacions de poder dins del partit i dins del joc necessari de situar-s’hi. L’abstenció socialista, però, no es pot justificar només des del punt de vista de les batalletes internes. La realitat sempre és molt més complexa i una de les qüestions fonamentals es diu unitat d’Espanya. No tocar res. Ni al nord ni al sud. I Ximo Puig sí que vol tocar alguna cosa i parla sempre de finançament.

Levante, 7 de novembre de 2016

dilluns, 31 d’octubre del 2016

El debat, en la tele




Supose que era veritat l’afirmació de Mariano Rajoy a Joan Baldoví. Va ser alguna cosa així com:  “vosté no representa a tots els valencians”. Una veritat com un temple, indiscutible; perquè Joan Baldoví no representa, com ara, ni a Rita Barberà ni a Isabel Bonig, com tampoc a molts altres valencians que no comulguen amb les seues idees. Ningú no negarà, però, que en un debat d’investidura en què es parlà de tot, fins i tot de les qüestions territorials, l’únic diputat de la cambra que plantejà un problema de tots els valencians, el problema del finançament, va ser Joan Baldoví. Potser, Déu ho vulga, els valencians comencem a tenir un instrument fonamental per defensar els nostres interessos: una política per al nostre país. El no disposar d’una política pròpia ha sigut una mancança històrica denunciada per tots els pares de la pàtria.

Constatar que assistim al naixement d’una política valenciana va ser l’única cosa que ens va alegrar un poc el debat. No van ser noves les altres aportacions territorials. Tot tancat com sempre. Els diputats de la independència no tenen dret a res per als que es diuen constitucionals. No poden votar per anar-se’n −diuen que és il·legal−, però tampoc no poden comptar, ni tan sols amb  l’abstenció, per formar un govern. Com si els digueren: “No us en podeu anar. Es quedeu ací,  en aquesta casa, però vosaltres no teniu els mateixos drets que nosaltres, els amos, perquè el vostre vot fa pudor”. El seu vot no és bo ni per als socialistes que són capaços de trencar-se com a partit abans d’acceptar-lo.

Tot el debat d’investidura va ser un poc trellat. Les cares dels diputats socialistes eren molt més expressives que qualsevol discurs. Les dues cares folrades de baqueta d’Antonio Hernando, la cara alta de Margarita Robles, la de pòquer de Pedro Sánchez, la de dignitat d’Odón Elorza, la de pocs amics dels diputats andalusos, i la de supervivència de Miquel Iceta ... Tot un poema de cares i gestos incomodes. Fins ara, mai no havia vist socialistes fugir dels periodistes i de les càmeres de televisió. 


L’altra esquerra espanyola, els de Podemos, van de dignes, però també han sigut molt faves i són també un poc responsables que Rajoy ens torne a governar. No han volgut fer les coses fàcils a un Pedro Sánchez que anava com cagalló per séquia, pobret. Pensant exclusivament en interessos partidistes, han contribuït a afonar-lo i, més burrera encara, han perdut un fum de vots per voler fer el “sorpasso”. Ara, si us plau, que no ens toquen el tendre: el nostre Govern autonòmic. Total: amb una dreta com la que tenim i una esquerra majoritàriament incapaç on voleu que anem?

Levante, 31 d'octubre de 2016

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Rotterdam, provisionalment




En el món dels oligopolis i de les grans indústries culturals és d’admirar com els petits editors resisteixen i com, fins i tot, n’apareixen de nous que volen posar en marxa microeditorials dedicades exclusivament a fer llibres en català. La veritat és que cal ser valent! Avui, però, vull referir-me només a un producte, al llibre d’Octavi Monsonís Rotterdam, provisionalment, editat per un d’aquests aventurers, Josep Martínez, de Pruna llibres.

Cal dir, primer de tot, que el llibre és un luxe d’edició sense paratext escrit. Només uns mapes parlen molt bé del contingut de l’obra sense parlar-ne. Un llibre que viatja, però que no és de viatges. En llegir-lo, et dóna la impressió que l’autor s’ha inspirat en unes anècdotes que li han passat en qualsevol racó del món i, a partir d’elles, ha construït les seues molt treballades ficcions en què la música sempre està present d’una manera o altra. Hi trobareu un bon ventall de psicologies molt diferents i de trossos de vida plens de tensió i moviment, com la mateixa música i els seus silencis.


 El llibre té dues parts: en la primera, una novel·la curta, Rotterdam, provisionalment, on podeu assistir al viatge com a final de l’amor amb la persona que t’espera, o no t’espera. Perquè, si et diuen: “el problema no és tenir-te prop o lluny, el problema sóc jo”, vol dir que tot s’ha acabat. La segona part,  La música exògena, que conté set petits contes, et permet, com he dit, fer una lectura seguida i unitària malgrat que es tracta de relats independents. La multiplicitat de punts de vista completen un únic joc narratiu manta vegades poètic. En Erika, concertino invitada trobareu un Mahler que només trau el cap quan la protagonista l’interpreta malgrat que té una relació molt freda amb el seu director. En El piano de l’arxiduc, podeu posar-vos l’opus 4, número I  de Chopin i imaginar-vos que sou davant d’un auditori de jubilats que fan gemegar i plorar les cadires en un dia de pluja. Us vindran bé uns cants gregorians per llegir Maria Laach i, agenollats, podreu resar un poquet a l’abadia de Santa Maria dels llacs i dels estanys. També us pot venir de gust un Rèquiem alemany de Brahms a La capella palatina. I encara us queden tres històries més on trobareu personatges una mica obscurs i misteriosos i escenes on l’orgue bruny  amb un jazz esbojarrat i juganer i, si voleu seguir, assistireu, encisats, a crepuscles de goma que s’estiren i estiren fins que ja no fa sol, però encara en queda, de claror.

Levante, 24 d'octubre de 2016

dilluns, 17 d’octubre del 2016

Les muixerangues




Malgrat que els himnes i les banderes em diuen poca cosa, sempre m’han emocionat les notes de la muixeranga. La vaig sentir molt abans de veure les mans, els braços i les cames fent pinya, construint un objectiu comú: una obra viva feta amb cossos. La vaig conéixer quan assistia a actes en què acabàvem sempre amb el puny en alt una bona estona, perquè havíem d’escoltar tots els nostres himnes: els segadors, la balanguera, la muixeranga i la internacional. 

La muixeranga, aquesta pesa dinàmica i transgressora, com no m’ha d’emocionar? Més encara quan descobrisc gràcies al llibre Les muixerangues valencianes de Joan Bofarull (Onada edicions) que les muixerangues, les pinyes, no s’alcen al ritme de la música, sinó tot el contrari. La música dels tabalets i de les dolçaines és la que s’adapta al ritme en què es basteix cada torre humana. És impressionant contemplar com, quan  els muixeranguers comencen a muntar la pinya, “els tabaleters donen l’alerta amb un repic d’alarma ben fort, que repeteixen de forma insistent i que posa en tensió el públic i els mateixos muixeranguers”. I, quan comencen a pujar, apareix el so viu i penetrant de la dolçaina. I comproves com de difícil és fer coincidir, amb una nota determinada, que el xiquet o la xiqueta ha arribat dalt de la torre i, encara més, el final de la baixada al final de la partitura. Ah! Si la figura cau, si l’objectiu no s’aconsegueix, la música para.

Quin himne pot ser millor que aquell que la música s’adapta a allò que fan les persones i no que les persones seguisquen “tots a una veu” les notes d’un himne? Què voleu més? Volem saber que aquestes construccions, aquestes torres humanes, que s’han donat a conéixer en les comarques catalanes, tenen un clar parentesc amb el ball dels valencians. Que no tot ve de nord a sud i que, molt probablement, la teoria que situa el naixement al delta de l’Ebre no es basa en cap document històric. Que, segurament, a principis del segle XIX, el ball de valencians de Valls evolucionà per convertir-se en els castellers. I que, el que és més divertit encara, és molt possible que el seu origen estiga relacionat amb els acròbates del Magreb, ja que la cultura musulmana va romandre molt de temps en les nostres terres.


El llibre de Bofarull fa un bon catàleg d’aquestes manifestacions folklòriques que tenen el curiós costum d’alçar torres humanes. Unes construccions que s’han aixecat des de fa molt de temps, però que, com diu Oreto Trescolí van tenint una mirada nova: “la muixeranga, la melodia, cada cop s’entén més com la icona de la identitat del país, de la terra i de la llengua”. No m’agraden els himnes, però, a aquest, m’apunte.

Levante, 17 d'octubre de 2016

dilluns, 10 d’octubre del 2016

A Antonio Montiel





Estimat Antoni,

T’escric per demanar-te que tingues un poquet de trellat i que no faces res que facilite el govern del PP a casa nostra. Perdona que et tutege: tinc la mateixa edat que tu i no em veig parlant-te de vosté.  Primer de tot, vull fer-te saber que, en aquest país, hi ha molta gent que, malgrat no tenir partit, estem encantats que l’esquerra plural haja recuperat les institucions. Ens agrada que Ximo Puig i Mónica Oltra ens governen i ens haguera captivat, més encara, que la teua persona haguera apostat pel trio. Tot apunta que els de l’altiplà −seguint una estratègia que prioritzava les eleccions estatals− t’ho van impedir i t’ordenaren que mirares i prou, que vigilares. Per això, des del principi, et vam qualificar com “l’ànima vana que mira”, perquè no ens va seduir gens que et dedicares només a mirar i manar la faena... Et pose un exemple i ho entendràs de seguida. No hi ha cosa que em toque més el tendre que, quan em pose a rentar els plats, em diguen com ho he de fer o que no ho faig bé: que pose els plats en un altre lloc, que gaste massa aigua, que els torque... I, precisament, ara, el nostre Govern té, com a tasca prioritària, rentar els plats. Amb tots els plats per rentar i sense un duro, poca cosa més pot fer. Pregunta-ho, si vols, a la gent que està gestionant la cosa nostra.


Estem molt contents amb Ximo Puig malgrat que no acabem d’entendre la seua posició en la crisi del seu partit. O no ha sabut explicar-la, o no pot, o no vol... Ja s’ho farà. De totes maneres, ens sonen bé les seues paraules: “La Comunitat Valenciana és la meua prioritat absoluta, la meua ocupació fonamental, i vull preservar per damunt de tot la bona salut del Govern del Botànic”. I, encara que ens molesta que la vicepresidenta Mónica Oltra no tinga ni idea de geografia −de geopolítica−, ens agrada també molt el seu missatge i el seu compromís: “l’estabilitat del Govern valencià és a prova de bombes, de qualsevol bomba”. Per això, estimat Antonio, et demanem que no ens utilitzes, als valencians, com a moneda de canvi per a cap estratègia estatal. No ens cauen en gràcia les teues declaracions pel que contenen d’amenaça: “Si l’Acord del Botànic no s’amplia en els termes que volem i, a més, el PSOE, està jugant a la solució Rajoy, nosaltres ens haurem de replantejar moltes coses”. Replantegeu-vos, si voleu, el que us vinga de gust, però no poseu pedretes al govern, en què, irresponsablement, no heu volgut participar, i deixeu treballar a qui vol treballar. Si us plau, no li ho feu fàcil al PP, que ja n’hem tingut prou.

Levante, 10 d'octubre de 2016

dilluns, 3 d’octubre del 2016

Na Desconeguda





Na Desconeguda és el tercer volum d’una trilogia on Manel Joan i Arinyó s’endinsa en el món de la seua infantesa. Paradís perdut que veia Josep Carner a través dels seus personatges −fills de bona família, “senyorets”− dels Fruits saborosos. Els personatges d’Arinyó no tenen res a veure amb els innocents idil·lis fets al “pastel” per un noucentista. Són producte d’una classe social derrotada en una guerra i amb unes condicions de vida lamentables. Res a veure amb les invocacions refinades que provocà la famosa magdalena a Marcel Proust. Els personatges d’Arinyó no són tan elegants i tendres i no tenen cap por al trinxet, el bony o l’ull buidat. Són xiquets de carn i ossos, de la Ribera, que viuen en una època molt dura i que Arinyó ens els explica des d’una perspectiva realista, però passada pel sedàs de l’humor i la mala hòstia. Una mirada que no té cap por a caure en allò que diuen “políticament incorrecte”, que és la manera més fava d’amagar la realitat: “ I així, mentre Pepito plorava perquè el catxerulo no se li envolava i els més babaus ballaven la tarara, uns altres gaudien a base de bé l’eclosió de la primavera i collien a mans plenes el seus fruits més saborosos”. O millor encara: “el col·lectiu del magisteri deu ser un dels més destrellatats de la terra. Talment com el de els pares i les mares que ja és dir. En parla la veu de l’experiència (doble)”.

Les “memòries” d’Arinyó són les memòries de tota una generació criada a vora riu i que ho va aprendre tot en l’escola del carrer i de manera gairebé autodidacta. Hi trobareu l’esclat de la vida adolescent en un ambient de repressió franquista i la manera infantil de rebel·lar-se contra una estupidesa que ni els mateixos xiquets es creien: “se’ns va despertar molt prompte el corc de la sexualitat. I era un mal viure”, perquè l’ombra de la sotana era molt allargada: volien vendre una mentida tan gran que, des de menut, te n’adonaves.


Hi trobareu retrats costumistes, però desposseïts de bavosa nostàlgia, d’uns personatges avui ja desapareguts, però que formaven part d’aquell ambient de dictadura i de repressió i que cal que les noves generacions coneguen: venedors i compradors de caliquenyos; peladores, netejadores i caçadors de granotes; el paio dels potets que et trobaves en totes les fires i guanyava sempre: davall d’un dels potets hi havia una granet de dacsa i tu havies d’endevinar en quin,  i sempre guanyava l’amo dels potets; l’home de la ruleta que mai no donava els premis més bons; els itineraris enramats de murta de les  processons i els seus inoblidables personatges; l’exlegionari sonat; l’exagutzil albí...

Levante, 3 d'octubre de 2016

dilluns, 26 de setembre del 2016

La dreta antivalenciana



No us equivoqueu i no us féu falses il·lusions. A casa nostra, la vella dreta no vol regenerar-se. I la nova ja està podrida abans de nàixer del tot: només eixir de l’ou, ens va insultar: “aldeanos!”. Una i l’altra no volen exercir de valencianes i només saben fer un antivalencianisme inútil −“elles”, perverses, en diuen anticatalanisme. Els empresaris valencians, si volen que algú faça una política que atenga els seus interessos, hauran d’inventar un nou partit, de dreta, que treballe amb clau valenciana o deixar que l’esquerra els faça la faena. Darrerament, l’esquerra fa bé el paper. Només cal recordar la Cimera del president Puig amb el president Puigdemont. El nostre president sap geografia: “Catalunya és el territori a qui més li venem i a qui més comprem. Per tant, cal establir una relació de normalitat amb Catalunya”. Una política per a nosaltres. I va celebrar una cimera geopolíticament apassionant i que ha fet créixer el neguit a aquells que només miren l’altiplà i no els ha fet gràcia ni la cimera, ni la frase del president: “valencians i catalans en les circumstàncies més diverses hem estat relacionats i ho continuarem estant”. No els ha agradat la cimera perquè tenen una concepció carpetovetònica de la pell de brau ¿No recordeu el famós “eix de la prosperitat”, la foto de juliol de 2004 en què compareixien somrients Francisco Camps, Esperanza Aguirre i Jaume Matas? Toqueu fusta! Això sí que era  un trio, o no? ¿Interessos econòmics o associació de “pepers” contra Zapatero? Sobretot, però, es tractava de forçar una nova visió de la geopolítica a Espanya front a l’arc mediterrani. És a dir, una política contra nosaltres.


En la mateixa direcció que “el trio”, ara, davant una cimera que els empresaris, sindicats i altres agents socials consideren “normal” i necessària, Isabel Bonig acusa, amb el seus crits estridents −ella sempre crida−, Ximo Puig de cometre un acte “d’alta traïció”. Diu que el nostre president ha traït els valencians “obrint les portes del Palau a qui vol trencar Espanya” i “ha blanquejat el representant de l’Estat a Catalunya, que vol trencar la nació més antiga d’Europa”. Si Bonig tinguera vergonya, no acusaria cap dirigent de cap partit de blanquejar res i intentaria acabar també amb la corrupció del llenguatge. Intentaria acabar amb la mentida.  És mentida que Espanya és la nació més antiga d’Europa. Com és mentida que està en contra de “la immersió lingüística” com diuen que ho està també Ciutadans. Que diguen la veritat d’una vegada. Que diguen que estan en contra del valencià i dels valencians. Perquè la immersió lingüística en castellà s’aplica i s’ha aplicat sempre als valencianoparlants. Jo em vaig ensenyar a llegir mirant el dibuix d’una granota i llegint “ra-na”. I, per això, sóc bilingüe com els escurçons. 
Levante, 26 de setembre de 2006

dilluns, 19 de setembre del 2016

Rita Barberá o Barberà







No és fàcil de posar-se a escriure sobre Rita Barberá i no repetir tantes coses com s’han dit sobre  la senadora, quan és el tema central de tots els mitjans de comunicació d’ací i d’allà: a l’arbre caigut, tots li fan llenya. Josep Pla proposava un tema literari abans de posar-se a escriure: dibuixar amb una ratlla i mitja, el vol d’un ocell. Si nosaltres volguérem dibuixar la caiguda de Rita, el seu comportament, amb poques paraules, ho tenim fàcil, si recorreguem a les locucions. Visitem el nostre Alcover-Moll: a) Tenir tanta vergonya com una granota pèls (Empordà), o com el gos de Poma (Val.), o com es ca d’En Pinyol (Mall.): tenir molt poca vergonya o no tenir-ne gens.

Ara, però, saber qui és Rita és molt més senzill. Recorde una vegada, quan Rita era tot un mite inqüestionable, que vaig anar a fer la carrera popular Sant Silvestre que se celebra, cada any, a València, des de 1983, per commemorar les festes nadalenques i el cap d’any. Diuen que hi havia més de quinze mil corredors i l’eixida era a la porta de l’Ajuntament. Recorde que van col·locar un cadafal perquè l’alcaldessa donara l’eixida. Em vaig quedar bocabadat en veure com tothom l’aclamava i la vitorejava. Vaig intentar xiular, però: “ja pots xiular, si l’ase no vol beure¨. Vaig buscar alguna mirada de complicitat que no hi vaig trobar. Si hi havia algú que se sentia com jo, estava tan acoquinat que no deia ni mu, perquè, davant de tanta unanimitat, no gosava badar boca.


Passat el temps, i davant tot el viacrucis que pateix la senadora, em pregunte si hi ha dues Rites. I, per esbrinar-ho, me’n vaig a la Viquipèdia. I comprove que en deuen haver dues i que és qüestió d’idiomes. En la mateixa Viquipèdia, si busques Rita Barberá en l’idioma espanyol diu: “María Rita Barberá Nolla (Valencia, 16 de julio de 1948) es una política española.... Es hija de Carmen Nolla, heredera de una empresa de cerámica con prestigio internacional y José Barberá Armelles histórico periodista y político valenciano en la época franquista”. En català, però, diu: “Rita Barberà i Nolla (València, 1948 és una política valenciana, d’origen català per part de pare i mare... Filla de Josep Barberà i Armelles, un periodista falangista...”. Interessant la biografia de la Viquipèdia en espanyol que ja anuncia “el caloret" i el personatge de Xavi Castillo: “En 1973 con 25 años fue declarada "Musa del Humor" en un concurso literario instaurado por el Ayuntamiento de Valencia, la llamada Olimpiada del Humor”. Té raó Josep Pla: “les blanques quartilles perden la virginitat...” Sobretot quan, els que escriuen, ho fan des de dues realitats diferents.

Levante, 19 de setembre de 2016

dilluns, 12 de setembre del 2016

Tremolar d'emocions






Paella amb ànec i conill ens va cuinar Ricardo Juan, després de la roda de premsa de la 27a edició de la Mostra Internacional de la MIM. La paella estava tan bona que Emili Piera, que promet un llibre sobre la cuina de l’albufera i les zones humides (Perifèric), es xuplava els dits. Paco Vera deixà de treballar amb les fotos i es posa a menjar, Joan Baldoví va agrair un bon dinar tranquil·let en què no es parlava de política ni havia de negociar cap govern i Abel Guarinos, fort i potent, a estones, descansava: anàvem callant i menjant i, amb el gest, sols es parlava de tendres emocions.

Primer, però, vam treballar un poquet. Mentre escoltava la roda de premsa, Manel Chaqués, subdirector d’Arts Escèniques de l’IVC, em deia a l’orella que el festival de Sueca obrirà la temporada teatral valenciana. Com que aquest any va d’emocions, l’alcaldessa, Raquel Tamarit, confessava que li havia picat un mosquit i esperava que li injectara el verí del teatre. “El vostre gest mostra tan gran valia que tot lo món devets senyorejar”. Albert Girona, Secretari de Cultura i Esport, deia que la Muntanyeta dels sants, on tots els anys es fa la presentació del festival, s’havia convertit en una icona geogràfica de la cultura. I té raó: icona de resistència. I, abans d’acabar el seu parlament, ens recordà una frase que va escriure el Conseller Vicent Marzà, en el Llibre d’or de l’Ajuntament de Sueca, a propòsit del festival: “Moltes gràcies per haver-nos situat en el mapa de la creativitat durant tants anys”. Finalment, i després del parlament del representant de la Fundació Bancaixa i de Vicent Baldoví, regidor de Cultura , Joan Santacreu, director de la MIM, ens va fer cinc cèntims del festival programat del 14 al 18 de setembre sota el lema “Emocionari del gest”: propostes molt potents i atractives de casa, però també de l’àmbit estatal i internacional, en les quals prima la qualitat i que emocionaran de manera diferent l’espectador. En els  carrers de Sueca es viurà un viatge emocional a  través de la gestualitat i les seues infinites possibilitats que “promet fer riure, plorar, sorprendre, impactar i il·lusionar el públic.” “Serets amb semblant humil e en vostres gests darets semblant de gran saviesa”.


Entre moltes altres coses, aquest any, gaudirem de la classe magistral La teatralitat del moviment de Claire Heggen, la companyia suecana Maduixa aportarà una producció de temàtica actual i imprescindible, Mulïer, que investiga les possibilitats de la dansa amb xanques per posar veu a les dones d’arreu del món i la seua lluita en tots els àmbits de la vida. Assistirem a la literatura universal amb Metamorfosi de la companyia valenciana La Panda de Yolanda. Viurem de nou la irreverència d’Yllana i els bascos de Kulunka i ... “Anaven callant i el gest sols parlava”.

Levante, 12 de setembre de 2016

dilluns, 5 de setembre del 2016

Corrupció, o no?




No només furtar els diners de tots és corrupció. Hi ha moltes classes d’actes que fan molta pudor que podem qualificar amb la parauleta que el PP i Ciutadans no saberen definir en el seu pacte. ¿Quin nom “lleig” li podem donar a la proposta d’Isabel Bonig? Ja sabeu: aquella en què demanava que els diputats del PSPV i Compromís, a les Corts de l’altiplà, s’abstingueren en la investidura de Mariano Rajoy a canvi de millorar el nostre model de finançament. Xantatge? Coacció? Supose que una classe o altra de corrupció, No?

Només la naturalitat en què ha fet la proposta retrata la seua manera d’entendre la política. Ho faria amb una sola mà i sense amagar-se, perquè no veu res lleig en una proposta que, a més, disfressa una altra corrupció, la del llenguatge: “primer els valencians i després els interessos partidistes”. I, alerta, que estem parlant de la dirigent que diuen que ha vingut a netejar, a regenerar un partit que a casa nostra està molt podrit. I, en compte de posar-se a netejar, fa una cosa tan lletja com mercadejar amb els nostres drets. 

Si és veritat el que va dir un conseller del PP, que el finançament actual dels valencians és “inadmissible” i “intolerable”, l’ obligació de Bonig i de qualsevol polític valencià és exigir el dret a millorar-lo. Voler comprar vots, coaccionar els diputats valencians progressistes perquè es prostituïsquen és inadmissible. És voler fer-los votar contra els seus principis. Ella, però, també es ven, perquè la jugada també servirà per fer una política que ella no ha parat de criticar amb els seus crits estridents. Però tant se li’n dóna: “Si s’aconseguira el canvi del model de finançament autonòmic, l’executiu valencià tindrà tres anys més per davant per demostrar les seues polítiques de canvi”. Molt senzill i ben alegre: la  política valenciana li importa ben poc. Ens diu: ací feu el que us done la gana, però voteu Rajoy. 


Evidentment, la proposta de Bonig és una mentida, una fantasmada, perquè la pobra xica no pinta fava ni a València ni a Madrid. Els polítics valencians que manaven fins fa quatre dies no han exercit mai de valencians. Només s’han fet visibles en històries lamentables per a plorar. I, ara, sense pintar fava, sense cap poder per negociar res, demanen estupideses. Només fan de mitjancers d’uns amos que s’ha demostrat que no tenen cap interés per aquesta terra.  Si  la dreta tinguera algun interés en el país, hauria de saber que és molt més senzill: que cal enfortir una autèntica política valenciana que no es puga comprar ni vendre. Els drets s’han d’exigir, perquè ja són nostres. 

Levante, 5 de setembre de 2016

dilluns, 29 d’agost del 2016

Corrupció i trilingüisme




Sembla que els líders d’un partit en què abunden els experts en la pràctica de la corrupció, com el PP, i els d’un partit que anava d’abanderat de la neteja, com Ciutadans, no saben definir, ara, la parauleta. Els sentim divagar sobre què vol dir corrupció i no sabem si baquejar-nos de riure o de posar-nos a plorar. Com si no fóra una cosa fàcil i senzilla que a casa nostra ja va deixar clareta, ja fa un grapat de segles, el nostre Francesc Eiximenis quan parlava del tirà, d’aquell governant que en fa un mal ús del poder que li és atorgat. Al capítol 58 del  Dotzè de Lo crestià, que porta per títol “Que furtar a la comunitat sia pijor cosa que furtar a alcun en singular”, Eiximenis explica un altre possible tret definitori del tirà: és aquell qui furta a la cosa pública. I ho exposa amb tons exaltats: “Per raó d’açò ensenyaren los grans philòsofs que los tirans deuen ésser perseguits fins a la mort, car tostemps aflaqueixen e empobreixen la cosa pública, e aytant com poden enriqueixen si mateixs”. No hi ha perill, però, que lligen Eiximenis molts dels representants de la nostra dreta. Van de cristians, però, ja ho sabeu: són ignorants en prosa i actes morals.

Els de Ciutadans no es posen d’acord amb el PP  en el tema de la corrupció i no s’atreveixen a demanar-los una peça mediàtica com van fer a Andalusia −com podria ser la nostra Rita Barberà, per què no?−. I busquen l’atenció intentant negociar el model d’ensenyament a Catalunya. La cosa té collons: uns partits minoritaris a Catalunya, des d’un pacte fet a Madrid, han de decidir eliminar el model d’ensenyament català per substituir-lo per un ensenyament trilingüe. Recordeu la batalla de les Illes i les propostes del PP a casa nostra. I, si ho mirem bé, és més divertit encara: només les comunitats que tenim llengua pròpia tenim la necessitat que els nostres alumnes aprenguen ràpidament l’anglés. La trampa és evident: més castellà i més anglés per impedir la normalització de la llengua encara minoritzada. Decidir a Madrid que s’ha de fer en les autonomies en el tema de la llengua no és corrupció? Com a mínim és una proposta poc democràtica.

Si parlem de casa nostra, els polítics haurien de saber que els valencianoparlants som els únics bilingües d’aquesta terra −sabem valencià i castellà− i que, si cal més bilingüisme, vol dir que cal més valencià, perquè els castellanoparlants −la majoria− en saben poc de valencià. Cal que els  polítics s’assabenten que, per garantir els drets dels que tenim una llengua pròpia, l’han d’aprendre tots els que han de servir el ciutadà: els jutges, els polítics, els mestres, els metges... L’excusa que tots hem de saber el castellà és molt pobra. Que aprenguen la nostra llengua, que nosaltres ja hem aprés la seua. I tant com l’hem aprés! Molts de nosaltres, els més majors, a base d’hòsties i humiliacions en l’escola.

Levante, 29 d'agost de 2016

dilluns, 22 d’agost del 2016

Pablo de Iglesias



Durant la maleïda crisi econòmica, va haver un moment en què el personal necessitava un revulsiu, una il·lusió que trencara amb molts dels fonaments de la transició, que havien entrat en descrèdit. Crisi en gairebé totes les institucions, crisi dels partits polítics, corrupció sistèmica... El personal més polititzat volia anar un pas més enllà del que oferien els partits tradicionals i tot començà a canviar. A Catalunya la il·lusió es va trobar en la Independència. Un desig d’independència transversal que ara reivindica tant la dreta com l’esquerra. El marejol va ser tan gran que, fins i tot  i abans que li posaren els braç dins la màniga, el PSC, en teoria partit independent del PSOE, es va apuntar al dret a decidir. El canvi en les forces polítiques va ser  tan brutal que em permetreu que faça la broma de dir que la dreta catalana −que històricament, quan anaven maldades, s’havia encomanat a la guàrdia civil i a l’exèrcit− ara s’ha posat sota l’empara de la CUP.

Al País Valencià, la dreta havia de caure. No podia continuar amb la seua “grande bouffe”, mentre la gent perdia la meitat del salari, la faena o la dignitat. La dreta va caure, però l’alternativa ja no va ser únicament el PSOE, ni la sucursal del Podemos a casa nostra. L’alternativa ha estat una esquerra plural on per primera vegada el valencianisme polític té un pes important. Ajudaren a la maniobra factors com el fet que els nacionalistes valencians comprengueren, per fi, que el País valencià serà d’esquerres o no serà, la irrupció de nous polítics que van entendre que la superestructura és la televisió, un personal molt castigat per la crisi... Si mirem a les Illes, la cosa ha sigut molt semblant. 

Ho diu Iñigo Errejón en els agraïments de la seua tesi doctoral: “Als Països Catalans vaig tenir sempre una terra d’acolliment. Allí vaig comprendre la importància de les arrels, la identitat i els seus acompanyants necessaris.” I, justament, és en el tema nacional on Pablo Iglesias, un personatge amb “ment incisiva i voluntat bolxevic”, se la juga. És en les nacionalitats castigades on ha arrelat més el seu missatge renovador i on s’ha de situar molt bé en allò que Gramsci anomenava “guerra de posicions” en la seua teoria del poder polític: planificar, avançar, retrocedir. A Galícia, supose que haurà aprés la lliçó: que ja no pot fer com Felipe González i el seu partit, que van venir a la democràcia amb el dret d’autodeterminació i han acabat defensat l’Espanya unitària de sempre. Si  Iglesias vol vertebrar l’esquerra de l’estat espanyol, ha de partir de la plurinacionalitat i de la independència de les forces de cada país. Si pot fer això, cosa que dubte, tindré raó jo quan dic que els de Podemos són els més espanyols de tots, perquè, en teoria, defensen l’única Espanya que podria tenir un poquet de trellat.


Levante, 22 d'agost de 2016

dilluns, 15 d’agost del 2016

Albert Rivera







Que descansats s’hauran quedat els “intel·lectuals” nacionals espanyols Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc Carreras, Xavier Pericany i tota aquella colla de gent que inventaren allò de Ciutadans. Han tirat la pedra (Albert Rivera) i han amagat la mà. No diuen ni piu i han deixat sol el xiquet, que no té ni idea, que no sap qui és Immanuel Kant, ni la seua Crítica de la raó pura, però, com s’ha  vist, tampoc no coneix bé la Constitució ni el paper del rei en el negoci que porten ara de la investidura. Em dóna la impressió que Albert Rivera només sap dir que no vol poltrones i que: “jo sóc espanyol, espanyol...” Un discurs molt pobre. En realitat el mateix discurs que tenien els intel·lectuals que muntaren el “tinglado” disfressats de progressistes, però fent olor a claveguera. Tenen raó els meus amics del nord quan diuen: “Ací ja sabem com són i de què van. Ara ho sabreu vosaltres”. I la veritat és que ja anem sabent-ho. No s’han apartat un pas de la vella i fastigosa caverna de sempre. Més que substituir-la, volen reforçar-la. No han vingut a regenera res, han vingut a portar renovada la vella malaltia de sempre, la de l’Espanya carpetovetònica. S’han  instal·lat a casa nostra per impedir allò que els corruptes ja no podien impedir: la nostra normalització com a poble. 


A l’altiplà, com que ja està el PP i no saben més, cada dia diuen una cosa i l’endemà la contrària. Del no a l’abstenció, i de l’abstenció al sí. Mireu quina bola: “No hi ha vet a Rajoy, ja ho hem dit, mai no l’ha hagut”. I Rivera es queda amb cara d’innocent i, en compte d’agafar el bou per les banyes, es deixa torejar per un Rajoy que hauria d’estar acorralat, però que marca el ritme de totes les jugades. Ridícules les sis exigències per a negociar: sis trampes per a justificar el sí. I, encara que sembla que van avant i arrere, des del principi han anat en la mateixa direcció. Té raó Pablo Echenique: “Confirmat: Ciutadans s’ofereix a llavar-li la cara al partit més corrupte d’Europa. Ara Rajoy només ha d’agafar sabó i la tovallola”. I tot això ho fan sense gràcia, sense posar res de consistent en la trama. Tot és previsible des del principi i ens avorreixen com una ostra. I acabem apagant la tele, passant de les notícies i llegim Irène o Alex de Pierre Lemaitre que, malgrat Ciutadans i gràcies a Bromera, podem llegir en català. Un inspector Camille Verhoeven que fa el que ha de fer: investigar. I capítols curts en què sempre passa alguna cosa i tot és rellevant. Intriga i incertesa i una història plena de sorpreses i girs. Res a veure en la farsa aquesta en què s’ha convertit la investidura del nou govern. Continuaran manant els mateixos de sempre. Encara com, a casa nostra, els hem pogut donar unes vacances. Que duren, per l’amor de Déu!

Levante, 15 d'agost de 2016