dilluns, 31 de desembre del 2018

Venturós any nou





Aquest any nou supose que sabrem, de manera definitiva, què vol ser Pedro Sánchez quan siga major. Sabrem si vol seguir, com cagalló per séquia, els passos del tres partits de la dreta extrema dirigits per la batuta de José María Aznar o és capaç de dissenyar una política pròpia capaç d’obrir una porta que done eixida a un dels problemes més importants que ha tingut i té la nostra “democràcia” actual: el “problema” de Catalunya. No puc entendre com un senyor com Aznar porte la batuta de res, després de tot el que ha sigut capaç de dir i de fer. Només cal fer un petit exercici per veure la credibilitat d’aquest senyor. Feu la prova i obriu la finestreta del Google i escriviu: les mentides d’Aznar. I llegireu: la sola visió d’Aznar és ofensiva, i les mentides de les armes de destrucció massiva de Saddam; les mentides de José Maria Aznar, Bloc de... , un repàs documentat a les moltes falsedats que ha desgranat l’expresident davant la comissió d’investigació al Congrés sobre...; Antoni Bassas, Aznar i la mentida de la violència, “Aznar sap que el que diu és una mentida, però sap per què la diu; “Aznar no en va tenir prou amb les mentides del seu regnat que encara les estira com un xiclet insuls. Li serveix de tiragomes per atacar tot allò ...”; i un llarg etcètera, tan llarg que no ens aturaríem mai. 

La pregunta és òbvia: com deu estar la dreta espanyola, si qui li marca el camí és un senyor del qual diuen totes aquestes coses? Molt senzill, és pot dir en una paraula: mediocritat —només cal preguntar-se si Pablo Casado és capaç de traure’s un màster de la mateixa manera que se’l trauen els nostres fills, sense problemes. Tampoc cal demostrar-ho massa, només cal sentir-lo parlar a ell i a Albert Rivera per veure que no són precisament unes llumeneres.  O en dues paraules: més mentides. L’un més que l’altre diuen que no pactarien amb VOX. Copie de les notícies: “El PP d’Andalusia anuncia que no pactarà amb VOX”. “Rivera qualifica VOX de "populista" i assegura que Cs no pactarà “amb ...”  “Rivera no descarta pactar amb VOX per governar a Andalusia ...”. La cosa ha quedat, finalment, com estava previst des del principi: de la mateixa manera que els populars, Ciutadans han deixat clar que no tenen cap problema per pactar amb VOX...

Tot això d’Andalusia sembla que és un assaig per crear una alternativa de dreta extrema per a les altres comunitats autònomes com ara la del País Valencià, però també per a formar govern en l’altiplà. Davant d’aquesta mediocritat i descoloriment de la vida política actual disfressada de “constitucionalisme” trobem a faltar una veritable política que faça front a aquest nou tsunami que ja és vell al nostre país. Pedro Sánchez té molt a dir. Venturós any nou?

Levante, 31 de desembre de 2018





dilluns, 24 de desembre del 2018

El dret a la soledat





Normalment no m’afecten massa les males notícies —les de la premsa, dic, aquelles que cauen lluny dels meus— perquè en l’edat que tinc ja he vist i llegit massa coses i un ja no es sorprén de la capacitat de fer maldat que té l’espècie humana. Sí que m’ha entristit, però, la mort de Laura Luelmo. M’ha tocat el cor perquè molt a prop tinc dones molt joves que tenen molta il·lusió d’incorporar-se a la professió de l’ensenyament per dos motius que jo compartia a la seua edat: guanyar-se la vida en una professió que, al mateix temps, és una vocació i independitzar-se de casa. Poder obrir les ales per volar pel món i viure la pròpia vida sense cap tipus de protecció i de dependència. A més, sóc una persona a qui li agrada caminar pel terme —córrer ja em resulta una mica dur—. M’encanta fer camí pel cordó del riu per si trobe els “meditatorums” que ha escampat Manuel Baixauli per vora el Xúquer en la seua literatura. Tasca que, evidentment, només es pot fer des de la soledat més crua. I va bé l’aïllament, sobretot, perquè gairebé sempre és voluntari i perquè, manta vegades, els passejos solitaris donen els seus fruits en forma de capítol d’un llibre o en forma de columna periodística. 

De vegades, també, em pose els auriculars per sentir Ràdio Pirenàica per contrastar un poc les notícies, per sentir l’altra versió d’uns fets que m’interessen. Va ser Mònica Terribas la que em donà la fatídica notícia. I no me l’he llevada del cap, perquè no feia massa dies que m’havia trobat una exalumna jove que caminava per vora riu, i li vaig dir: “No hauries d’anar sola pel terme”. Després, em vaig mig penedir. Em deia, a mi mateix, que era un masclista que no tenia cap potestat per fer por a una jove que tenia tot el dret del  món a caminar sola. I això és el que hem d’aprendre d’aquest cas més de violència de gènere: que les dones tenen el dret a la soledat. De poder anar on vulguen sense l’obligada companyia. No cal que tornen a portar “carabina” per poder festejar la persona que estimen o, simplement, per poder caminar o córrer pels carrers o pel terme. No necessitem “polítics” com Pablo Casado —la paraula “polític” li ve gran— capaços d’aprofitar-se d’un assassinat tan vil per buscar un grapat de vots amb una actuació en el parlament que podem qualificar, si més no, de demagògica i populista —per dir de manera suau el que veritablement pense. Em va disgustar la seua actuació que demanava als grups parlamentaris que no deroguen la presó permanent revisable. Diu que és la millor forma d’evitar la reincidència. Li van contestar ben contestat: “La presó permanent revisable està en vigor i no ha evitat aquest assassinat”

Levante, 24 de desembre de 2018






dilluns, 17 de desembre del 2018

Els dies gloriosos





M’entretinc llegint l’interessant llibre Els dies gloriosos de Josep San Abdón (Onada) que respon al convenciment que una frase de Josep Maria Espinàs, que cita en el llibre, és certa: “Escriure ajuda a pensar”. I en això estem i d’això tracta el llibre: de pensaments i de reflexions sobre la realitat, sobretot,  cultural. Uns pensaments i unes reflexions ordenades en forma de dietari que s’inicia a finals de març del 2001 i es tanca el 31 de desembre del 2016. En el llibre podrem trobar anotacions sobre la literatura, el cinema, la música, la televisió, les arts plàstiques... Tot —com ha de ser— amb una mirada solvent, molt personal i, de vegades, contundent sense pretendre quedar bé amb ningú. Mireu, si voleu, el comentari que fa a una frase d’Ana Maria Matute que deia que quan es parla de contes de xiquets i xiquetes la gent s’imagina que són contes d’imbècils. Diu San Abdón: “Els darrers anys, en efecte, una gran plaga s’ha apoderat del sistema educatiu: les anomenades lectures per a joves, aquelles que han de fer que els xics i les xiques agafen afició a la lectura. Són novel·les on es mesclen unes gotes de rock, unes gotes de droga, unes gotes d’okupes, unes gotes de pares separats i unes gotes d’adolescents embarassades. El còctel resultant avorreix les ovelles, i la literatura no apareix enlloc. El vertader gust per la lectura només es pot agafar amb bona literatura. Als setze anys em vaig veure obligat a llegir Anna Karenina de Tolstoi i encara gaudeixo del plaer del record, i no vaig ser l’únic, ja que el llibre el vaig deixar a un  amic i encara no me l’ha tornat”. A mi tampoc no m’han tornat la versió del Decameró de Boccaccio que els amics ens passàvem, als catorze anys, per llegir el conte de la “resurrecció de la carn” en què la jove Alibec esdevé ermitana i  a  qui Rústic, monjo, ensenya de retornar el diable a l’Infern. Tot un clàssic que, en passar de mà en mà, semblava una baralla de cartes, però que a molts de nosaltres, adolescents, ens descobrí l’“autèntic” plaer de la lectura.

També, però, trobareu en el dietari temes d’extrema actualitat com ara el populisme. San Abdón ens recorda Chantal Mouffe, professora de Teoria Política al Center for the Study of Democracy, a la Universitat de Westminster, que ha estudiat els partits populistes de dretes a Europa i que diu una cosa molt evident i que molts obliden en parlar del fenòmen. Obliden que el populisme es produeix per les polítiques de consens al centre entre conservadors i socialdemòcrates. Així ho expressa: “Avui en dia, en la política democràtica, la possibilitat que hi ha d’escollir és la mateixa que entre Pepsi-cola i Coca-cola”.


Levante, 17 de desembre de 2018

dilluns, 10 de desembre del 2018

La bèstia






Volen buscar raons fàcils per explicar un fenomen tan complex com ha estat l’entrada de Vox al Parlament d’Andalusia. Un error és creure que l’extrema dreta espanyola no ha tingut mai representació parlamentària i que és un fenòmen nou, actual. La dreta franquista sempre ha estat integrada en el PP i sempre s’ha fet sentir d’una manera o altra. Ara, que els del PP van dividits en tres partits, l’extrema dreta porta la batuta de l’espai conservador. Nou de trinca —per estrenar— seria l’existència d’una autèntica dreta democràtica. Mireu si és així que Isabel Bonig, la cap del PP valencià, sembla que veu l’entrada de Vox a Andalusia com una oportunitat perquè li isquen els comptes també ací per fer fora el govern del Botànic. No hi ha cap risc d’allunyar-se del centre polític perquè ella n’ha estat sempre a anys llum. Els seus brams anticatalanistes i el seu odi a la llengua dels valencians és una mostra del “poc respecte” —per dir-ho suau— que ens té als que tenim una idea diferent del nostre país. 

Un altre error, repetit manta vegades, és atribuir el creixement de l’extrema dreta a l’auge de l’independentisme català. “Han despertat la bèstia”, han dit, fins i tot, persones que intenten donar una explicació raonable. Però, no es paren a pensar què significa “despertar la bèstia”. Significa que tenim “una ama carabassera” que ho domina tot i que hem de tenir cura de no molestar. Si no la molestem, ens permetrà alguna coseta, però, si volem fer un país normalitzat, en què recuperem plenament els nostres drets ens caurà la maledicció: “Cal rematar-los!”, ho recordeu? No, els valencians sabem millor que ningú que l’anticatalanisme ha existit sempre a casa nostra i molt abans de l’independentisme.  I molt violent. Sembla que Joan Fuster —i un grapat de persones que no alçaven un gat per la cua ja van despertar la bèstia—. Recordeu, els de més edat, les bombes? No, l’extrema dreta sempre ha estat a casa nostra, però ara compta també amb la deriva generalitzada a tota Europa. L’independentisme català és una excusa més, però ho és, sobretot, la criminalització que n’ha fet la dreta que diuen que no és extrema. Ara Ciutadans i el PP van cagalló per séquia seguint  les passes de la bèstia que diuen que han despertat els independentistes. Ara només hi ha una competició: veure qui la diu més grossa i més reaccionària. No oblideu, però, alguns dirigents del PSOE andalús que amb les seues bajanades no es queden curts al costat de la dreta extrema. Escolteu Alfonso Guerra que diu que Ciutadans és un partit “coherent” que serà premiat a tot Espanya després de la seua postura política a Catalunya.

Levante, 10 de desembre de 2018






dilluns, 3 de desembre del 2018

Constantí Llombart








Si jo haguera de fer una pel·lícula sobre Constantí Llombart, començaria pel final, pel soterrar. No, els àngels no tocaren a glòria aquell dia, com diuen que passa en la terra quan mor un poeta. És veritat que a la casa mortuòria va assistir Teodoro Llorente i una comissió de Lo Rat-penat que volien un soterrar eclesiàstic per al poeta, però també hi va anar una comissió del partit Federal de València que n’hi volia un civil. Com que Llombart havia pres part activa pel partit republicà en els últims anys de la seua vida, Blasco Ibáñez va voler reivindicar la “glòria” de donar sepultura al difunt per a les forces republicanes i que aquest fóra acomiadat de manera laica —cosa a la qual va accedir la família. Així, de retruc, es podria dur a terme, en plena Setmana Santa, una mostra pública d’anticlericalisme. La cosa, però, se’n va eixir un poc de mare. El carrer Pelayo era ple de gent, de gom a gom. En arribar-hi el cotxe mortuori, se sentí una veu: “Eixa creu!” —era la que hi havia dalt del carruatge. Un robust xicot, al qual li faltava un ull, se’n pujà lleuger a dalt i va voler arrancar la creu. No podia, però, malgrat els esforços que feia. El personal es feia un fart de riure i el xicot va quedar en ridícul. I començaren a aücar-lo. “És de ferro”!, cridaven. Com que no la podia arrancar, intentà doblar-la, cosa que va aconseguir. Entre unes coses i altres sembla que més que un soterrar va ser una manifestació republicana.

D’aquest final, passaria al principi de la seua vida. A l’entorn humil en què es va criar Carmelo Navarro, el qual, després, es canviaria el nom per Constantí Llombart. I contaria com de viu era de menut i com va voler abandonar els estudis molt prompte. Com es posà a treballar d’aprenent d’enquadernador en una impremta i com llegia tota mena de papers a l’impressor. Lectures que nodriren el seu esperit inquiet. No oblidaria el moviment cantonal que començà el 12 de juliol de 1873, a Cartagena i, sis dies després, explotà a València amb el nostre heroi de testimoni i que finalitzà amb l’entrada a la ciutat, el 8 d’agost, de les tropes del capità general Matínez Campos —després de bombardejar-la.

Aquesta pel·lícula no seria mai la mateixa sense tenir a l’abast l’excel·lent tesi doctoral de Josep Enric Estrela. Una tesi convertida, ara, en llibre gràcies a la inestimable tasca de la Institució Alfons el Magnànim, que commemora, així, el 125 aniversari de l’escriptor. Després de vint-i-cinc anys, Enric Estrela és l’únic que ha fet cas de la lamentació que va fer Vicent Ventura a propòsit del centenari de la mort de Llombart: “No tinguem una biografia d’ell mitjanament útil”. Ara ja la tenim. Una biografia que aporta una valuosíssima informació inèdita o publicada en la premsa i en què Estrela recupera Llombart com a referent de tots els que ens estimem un país més digne, civilitzat i culte. Una biografia que us recomane.

Levante, 3 de desembre de 2019