dissabte, 24 d’abril del 2010

Fem un trio




Una nota de premsa em fa saber que Manel Joan Arinyó ha guanyat el quinzé premi Enric Valor de Novel·la amb l’obra L’atzucac del perdedor. Com ja va entrant en edat, Arinyó sembla que comença a sentir-se nostàlgic i té necessitat d’escriure les memòries. El relat conta les seues aventures com autor des del 1988 fins al 2008. Com que el llibre promet, perquè està ple d’anècdotes sucoses d’altres escriptors i d’ell mateix, l’espere amb impaciència. El que no sabia, però, és que aquest llibre tenia una primera part: Fem un trio. El fascinant món de la ploma, que també va guanyar un premi, en aquest cas el de narrativa de la Ciutat de Sagunt i que ara ha vist la llum (Onada Edicions). Manel és molt amable i me’l porta a la faena. El llig en una vesprada gaudint, sobretot, de les vivències compartides amb altres escriptors de la nostra literatura. M’agrada la perspectiva, el punt de vista de l’escriptor que és diu el més alt del que ell anomena la gloriosa Generació del Metre seixanta. Ja sabeu: Baulenas, Cucarella, Torrent, Hernández Chulvi, Vicent Borràs... Jo, que també sóc baixet no me’n vull riure, perquè com diu Arinyó el món no es veu igual des d’un metre i mig que des de més amunt. Malgrat la seua poca alçada Arinyó conta que el 3 de gener de 1980 va complir la tasca que li havien encomanat de fer de guardaespatles de Joan Fuster. A Cullera s’inaugurava la llibreria Tres en ratlla i Fuster havia d’assistir-hi. Els encarregats d’anar-lo a buscar van ser Joan Bolufer, que conduïa, i Joan Arinyó, que actuava de segurata. Sembla que el mantenidor, amb un discurs marxista-leninista-estalinista, va proclamar gairebé —ai! Rus— la III República. En tornar a Sueca, Fuster s’estava pixant, però Arinyó es va oposar a parar perquè estava segur que un cotxe els seguia. La mania persecutòria no impedí que arribaren a Sueca sense rastre dels perseguidors. Per guanyar temps, Fuster, que no es podia aguantar, va obrir la porta del cotxe abans que s’aturara. I quan parà de tot, baixà ràpidament. Arinyó, no volia quedar-se ressagat i intentà baixar també, però es va dur una portada en tot el nas. Va haver de recórrer a urgències, però no va poder evitar de gaudir per a la posteritat d’una “nàpia acarxofada i més torta que un ganxo”.

(LEVANTE 24 d'abril de 2010)

dimarts, 13 d’abril del 2010

Veure la llum



Hi ha moltes maneres de veure la llum, la veritat... Diuen que el president Joan Lerma regalava piles als indecisos i escèptics per ajudar-los a trobar el recte camí. Els sants, però, sempre l’han trobat de manera molt més esclatant. Jo sempre havia cregut que Ramon Llull l’havia vista i s’havia convertit després que Jesús se li apareguera cinc voltes crucificat com explica en la Vida coetània i en Lo desconhort: “...mas plac a Jesucrist per sa gran pietat que es presentà a mi cinc vets crucifigat per ço que el remembràs e en fos enamorat”. I va deixar les coses que més li havien agradat fins aleshores: la vida de la cort i les dones. Ara, però, com que el meu viatge d’aquestes vacances ha estat la lectura de papers de Francesc Pujols, m’he pogut assabentar que la conversió del beat, va ser més pareguda a la de Sant Pau, amb cavall i tot, que el que em pensava. La diferència fonamental és que Sant Pau perseguia cristians, mentre que Llull, com no podia ser d’altra manera, esperonava el cavall ple de passió acaçant mallorquines de carn i ossos. Llull s’enamorava com un boig de totes les dones que veia, però un dia s’enamorà d’una que segons conten era “alta i ben feta, rossa com un fil d’or, que, per damunt de totes les belleses que tenia, lluïa la bellesa dels pits, que ressaltava i sobresortia”. Aquesta dama no solament no el volia escoltar, sinó que quan el veia pegava a fugir, fins que un dia que Ramon Llull anava amb cavall, i passava per la ciutat, la va veure pel carrer i la va seguir. Ella, veient-se perduda, va entrar a l’església, però Llull no s’aturà i ella sentia el cavall damunt les lloses de l’església i s’amagà al costat d’un altar. El futur beat va baixar del cavall, la perseguí a peu fins que la va abraçar i li preguntà per què fugia. Ella, sense obrir boca, es va descordar el vestit i apartant-se la roba, com una mare que vol donar de mamar al seu fill, li va ensenyar el pit rosegat per un cranc, que se li menjava la carn viva. Aleshores Ramon Llull, “veient el mal que nia en la carn humana, clavant el niu en la mateixa bellesa, es va alçar de prop d’ella i va sortir de l’església”. I per fi va comprendre que al cel hi havia l’únic consol de l’home.
(Levante,12 d'abril de 2010)

dimarts, 6 d’abril del 2010

Enveja sana

Quan arriben uns dies de vacances com els d’ara i no puc pegar a fugir, m’entra una ansietat que no em deixa alenar. Però les obligacions són les obligacions i, encara que estic perquè s’ocupen de mi, he de fer de guardià d’una parella d’adolescents. Per això, entenc i em sent solidari quan una amiga em diu: “Faré el possible per anar-me’n, encara que siga un parell de dies..., què et sembla Madrid?” Però el que em toca el tendre és que els amics més joves i amb menys obligacions m’envien correus electrònics com aquest: “Me’n vaig a Irlanda per a sis setmanes. La primera caminant pel Wicklow Way amb Cris, una espècie de Camí de Sant Jaume que naix de Dublín cap al sud, per les muntanyes irlandeses. Les altres cinc setmanes me les passaré a Belfast, estudiant anglés de matí i passejant i dotorejant a la vesprada. Tinc un comboi i unes ganes que no me les acabe. Espere aprofitar el temps i que siga un viatge inoblidable. Us mantindré informats, ja siga per correu o pel blocdeltauro.blogspot.com”. I en això em quedaré conformat: alternant les aventures de l’amic a través del seu blog i el darrer llibre d’Emili Piera El camí de les estrelles, si és que considera convenient fer-me’l arribar, perquè no pense passar per una llibreria. Éstic segur que això dels llibres de viatge és un gènere fet a posta per a l’Emili, que ens delectarà amb unes experiències que només ell és capaç de viure i de contar. I si el llibre d’Emili no m’arriba, m’hauré de fer una mica més docte i anar-me’n a un altre viatge, una mica més esotèric. M’endinsaré en la lectura del llibre de Francesc Pujols Concepte general de la Ciència catalana. Una delícia! No el busqueu, perquè no el trobareu. I, si el trobeu, sapigueu que us costarà un ull de la cara, però viureu un viatge que consisteix en la història del nostre pensament i de les seues manifestacions culturals des de Ramon Llull a Eugeni d’Ors amb una conclusió molt interessant: que el nostre poble s’encamina a donar al món la filosofia clàssica —la veritat, tot simplement— i per això ho tindrem tot pagat allí on anem....
(Levante 5 d'abril de 2010)

dijous, 1 d’abril del 2010

Discòrdia




En la tribu del president Zapatero sembla que no regna la concòrdia, com diria Espriu, sembla que “hom no pot viure, en aquesta cabila!”. Jordi Sevilla, que té la llengua molt llarga, ha disparat uns trets molt intencionats en un moment en què el president no les té bones: “Zapatero no es fia ni de la seua dona”. No sé quina part de mentida, de rancor o de veritat hi ha en les paraules de Jordi Sevilla, però, d’una manera o altra, més que de corregir alguna cosa, sembla que tenen intenció d’escampar la discòrdia, com si haguera acabat de llegit el Fèlix de Ramon Llull: “Entre lo senglar i el rei jo metré discòrdia i malvolença”. Si no ho teniu clar, expliqueu-me què pretén amb aquesta frase: “Tots diuen que Maria Teresa se’n va, fins i tot ella mateixa”. El problema de Jordi Sevilla és que tot això ho diu com a ministre destituït, com a víctima de la pràctica que diuen que té el president de castigar amb l’oblit aquells que un dia van ser els seus col·laboradors i que l’ajudaren a instal·lar-se a dalt de tot de la direcció socialista i del govern. Zapatero no vol pagar hipoteques, diuen. I com que les paraules de Jordi Sevilla són dites des de la posició de destituït, no acaben de ser creïbles del tot. La veritat és que tots els apòstols del socialisme van “escampats la hu de ça, l’aldre de lla, per discòrdia que hagueren en la vida de Jesuchist”, com va dir Sant Vicent Ferrer en un dels seus Sermons. Als dirigents socialistes els passa com als notaris: “Negun col·legi d’ofici és tan damnós com col·legi de notaris, en lo qual ha gran discòrdia de volentats”. La discrepància i el pluralisme estan molt bé, enriqueixen la pràctica democràtica. Ara, en el mateix moment en què el PP obri la rebel·lió de l’IVA, no sé si és el moment oportú de dir, des de dins de la colla, que la possible ampliació de l’IVA “no corregeix res”, perquè augmentarà el frau i farà disminuir el consum. Per què Jordi Sevilla no ho va subratllar, en el seu famós blog, quan s’aprovaren els pressupostos on ja estava redactada la mesura? Perquè, possiblement, Jordi Sevilla està més interessat en una qüestió que no té res a veure amb la modificació de la política econòmica.

(Levante 29 de març de 2010)