dilluns, 29 d’octubre del 2018

La veu del regne







Vaig assistir a la sessió inaugural del macrocongrés La veu del Regne que el meu amic, el professor Antoni Furió, ha organitzat, com a president, a propòsit que ara fa 600 anys de la creació de la Generalitat Valenciana. Mentre sentia la lliçó inaugural,  em van entrar ganes d’assistir a alguna de les sessions que es fan, entre els dies 21 i 28 d’octubre, a València, Morella i Alacant. La veritat és que l’esdeveniment és d’una transcendència remarcable tant des del punt de vista històric com per la seua innegable actualitat com ha deixat palés el president del congrés: “De fet, això que avui vivim, les democràcies parlamentàries, té el seu origen en el parlamentarisme medieval, en institucions com ara les Corts i la Generalitat. No deixa de ser estrany, per tant, que siga tan mal conegut i que els historiadors es posen més en la pell del rei, que és el poder central, que no en la pell del regne. I això explica algunes coses.” 


El congrés compta amb el patrocini de la Generalitat Valenciana, la institució que s’estudia, i que, nascuda inicialment amb una finalitat fiscal i financera, acabarà ostentat la més alta representació política primer del regne i després del país. Una institució poc coneguda i mal coneguda, no sols per la majoria dels valencians, sinó també pels mateixos historiadors. La finalitat, per tant, és que, a través de l’estudi, s’arribe a un millor coneixement de la institució mes important del País Valencià i també de la història valenciana en general. Com diu Vicent Olmos: “Potser per trobar l’únic precedent d’una magnitud semblant a aquest esdeveniment ens hauríem de remuntar al Primer Congrés d’Història del País Valencià (1971) que fou una de les fites acadèmiques i cíviques més importants anteriors a la Transició democràtica.”  Ara, a través de l’estudi de la Generalitat, es podrà aprofundir en la nostra història, en el coneixement dels nostres fets, com ara la introducció de la inquisició, l’expulsió dels jueus i dels moriscs, les Germanies, la guerra de Successió, les conseqüències de la derrota d’Almansa, l’intent de l’estatut fallit de la segona República... És de sentit comú pensar que s’hauria d’haver fet molta més difusió del Congrés per part de les nostres institucions i que els valencians haurien de saber que el nostre país no va nàixer ahir ni despús-ahir, sinó que ja té vuit segles d’història... Si els valencians hagueren tingut més interés pel nostre passat, sobretot per l’època en què el regne era un estat sobirà, potser les coses ens hagueren anat d’una altra manera com a poble. Com diria el vell historiador: sense conéixer el passat, no podem comprendre el present i fer un bon camí que ens porte a un món millor.

Levante, 29 d'octubre de 2018

dilluns, 22 d’octubre del 2018

El desenllaç







Pedro Sánchez ara està en la fase del desenllaç del relat que, malgrat ser un mediocre, ha sabut construir-se. Millor dit, un relat que li han elaborat els seus enemics fent-lo màrtir d’una conspiració de fontaners matussers i desprestigiats —Susana Díaz, Emiliano García-Page o Guillermo Fernández Vara...— i mòmies amortitzades com ara Alfonso Guerra i Felipe González que feien de portaveus dels poders fàctics i la caverna. Només hi havia un propòsit: que seguira manant Mariano Rajoy. Tot això amb una gestora que cada dia que obria la boca feia riure perquè s’havia desfet del secretari general del partit de males maneres pel simple fet de voler complir la seua paraula: No és no. Pedro Sánchez, però, va continuar el relat de la millor manera: els va derrotar i tornà a la primera línia de la política, però, en un principi, no s’atrevia a complir els desitjos del personal que li havia donat suport: fer fora Mariano Rajoy. Li faltava el desenllaç, el pas més important per portar el partit a dalt de tot.

Finalment, ho aconseguí amb la moció de censura que comptà amb la inestimable col·laboració d’un  Pablo Iglesias reciclat i les forces nacionalistes de tot l’estat fartes d’un PP ple d’històries per a no dormir. Ara, però, Pedro Sánchez té la tasca més difícil que és governar amb èxit i deixar de ser un polític insignificant per a convertir-se en un bon estadista. El repte és el mateix de sempre, el “problema” de Catalunya. Un problema que li va impedir governar en el passat perquè els socialistes no tenen una alternativa diferent a la dreta per a resoldre’l. Ara, ha sabut vendre la burra dels pressupostos socials. Uns pressupostos que sembla que són exigència de Podemos i que ens obliga a fer-nos una pregunta: els socialistes, per ells mateixos, no podien fer uns pressupostos socials? Uns diuen que els pressupostos s’aprovaran perquè els independentistes de Catalunya se sentiran obligats i altres diuen que Sánchez ha fet els pressupostos perquè no els aproven, ja que té prou en prorrogar-los per acabar la legislatura. El propòsit és donar la imatge que vol una entesa amb l’esquerra i fer-se fort, com diuen les enquestes, per guanyar les eleccions... Tot un relat en marxa. Mentre, però, a casa nostra, algú solta el fantasma del pacte del PSOE de Ximo Puig amb Ciutadans per a la nova legislatura valenciana. Segons les enquestes és possible perquè ixen els números. Només falta el relat. No fa molt ja començà a contar coses l’expresident Joan Lerma en una entrevista: “‘Cal cercar on hi haja les màximes confluències”. Quan li preguntaren si es referia al tripartit, ens deixà bocabadats amb la resposta: “Fins ara sí, però això no vol dir que en el futur haja de continuar essent així.” Interessos de partit, com tots, i com sempre. Però, sense relat, per ara.

Levante, 22 d'octubre de 2018




dilluns, 15 d’octubre del 2018

La dreta, dreta






La dreta, dreta, no  ha vingut per a quedar-se com diuen alguns analistes. No ha vingut perquè mai no se n’havia anat del Partit Popular i, per tant, de les nostres institucions. No es tracta només d’una opinió perquè ho diu sense circumloquis ni titubejos José Maria Aznar, un dels seus líders predilectes: “Jo vaig deixar el Govern en 2004 amb un espai electoral unit des de la dreta fins a la frontera del PSOE, més encara, el PP havia creuat el ring i s’havia endinsat en el terreny del PSOE. Avui, aquest espai està trossejat en tres: PP, CS i VOX, i això és molt mala notícia”. És a dir: no s’amaga de dir que els de VOX, amb els seus exabruptes eixelebrats, eren del seu propi partit i voldria que tornaren. I, ara, veu amb  Pablo Casado, que té el seu suport, una oportunitat de reconstruir el PP i tot el centre dreta. Ell parla de centre dreta, però jo només que veig que dreta, dreta. 


Veig dreta, dreta, i competició per qui la diu més grossa contra els enemics necessaris que sempre necessiten. Un dels enemics, un dels seus fantasmes més recurrents, és la llengua que nosaltres hem parlat des de menuts i a la qual no volem renunciar. Ells, però, els “ells” de sempre i els “nous” coincideixen i fan pinya atiant el foc de l’anticatalanisme per impedir que s’albire una certa normalitat cultural i lingüística. Mireu si ens vol Isabel Bonig: “Quan governem eliminarem el requisit lingüístic per l’ingrés en la funció pública”. I, si escolteu els crits que cridaven els feixistes que volien colpejar els manifestants el dia 9 d’octubre, comprovareu que molts són els mateixos  o pareguts als que crida Isabel Bonig en el parlament valencià. Ella no parla ni raona. Ella crida. I ben fort. Molt paregut va parlar Inés Arrimadas, a les Illes, contra la llengua acompanyada del català Xavier Pericay i del valencià Toni Cantó —reconeixent sense voler la unitat dels Països Catalans?— en un acte que deien que era en defensa de la llengua, però amb voluntat d’impedir que la llengua avance en els àmbits d’ús formals. Va dir que Balears està “exactament igual que Catalunya fa uns 15 anys”, i que caldria evitar que es cometeren els mateixos errors. I només faltava Pablo Casado, el del màster “polèmic”, que ve al nostre país a dir: “Se segueix amb l’Espanya ens roba i s’acaba adoctrinant els xiquets” per afegir que els Països Catalans són ofensa per als valencians perquè València i Balears són alguna cosa més que un apèndix de Catalunya”.  És a dir que José Maria Aznar té més raó que un sant. Encara que en són tres en poden ser un, com el misteri de la Santíssima Trinitat: des de la dreta, dreta, fins a la frontera del PSOE per intentar fomentar l’odi dels valencians i els balears contra el catalanisme. Evidentment, sense mesurar les conseqüències. Res de nou. Com sempre.

Levante, 15 d'octubre de 2018

dilluns, 8 d’octubre del 2018

Impuls






Amb Impuls Xavier Serra tanca la sèrie de Biografies parcials que considera ja una obra acabada i completa. No vol incloure la seua generació que seria la següent a la del volum que presenta ara. La seua voluntat era escriure sobre uns personatges molt concrets, de les generacions anteriors, que ha tingut la sort de conéixer i que havien tingut una positiva i eficaç repercussió en la cultura              —sobretot en la cultura—, la política o l’economia del País Valencià  en les darreres dècades. En conjunt són vint-i-quatre biografies —sempre parcials— agrupades cronològicament per generacions. “La sèrie està completa, si més no des de la meua parcialitat. Els lectors no es dedicaran a llegir els volums en ordre, ni a seguir l’ordre dins de cada volum. Cada lector començarà per on li plaurà.” Són quatre volums que començà a publicar l’any 2009 que han comptat, des de l’inici, amb els retrats fotogràfics de Francesc Vera i el disseny de les portades de Manuel Boix.    Es tracta d’unes edicions molt acurades marca de la casa —Afers de Vicent Olmos— i una magnífica literatura, entre l’assaig i la narració, que ens conta no només les vivències dels personatges, sinó, també, aspectes fonamentals de la nostra història.


Serra ha volgut fugir de la manera de fer molts llibres que s’acostumen a englobar sota l’etiqueta del retrat literari i que no són altra cosa que reculls necrològics. S’ha volgut apartar dels “discursos i escrits d’ocasió, improvisats, mediocres, banals i plens d’elogis excessius i injustificats”. Sempre ha tingut en compte el precedent de Josep Pla en què ha trobat un mestre que ha sabut oferir-nos unes magnífiques biografies de personatges fonamentals de la nostra cultura amb una prosa elaborada, impecable... En aquest darrer volum trobem els retrats literaris de l’actriu Pepa López que va nàixer a la Vila Joiosa en una època anterior a l’eclosió turística i que ens conta les peripècies de la seua família en el negoci del xocolate i la seua trajectòria professional en el teatre. El de Dominic Keown que ve de les tenebroses xemeneies de les nombroses fàbriques del seu país per a fer crítica literària en el nostre i enamorar-se de l’assaig de Joan Fuster i la poesia de Vicent Andrés Estellés i... El de l’amic Vicent Olmos amb la seua heroïcitat de crear i mantindre viva, tants anys, l’editorial Afers. El de Ferran Arasa que ha dedicat la seua vida a l’arqueologia valenciana. El d’Enedina Lloris que ens endinsa en el món de la música, concretament en el d’una soprano. I, finalment, el de Vicent Partal periodista i director de VilaWeb .

Levante, 8 d'octubre

dimarts, 2 d’octubre del 2018

Xúquer




Si els rius s’han considerat déus o éssers relacionats amb la divinitat, el cicle de la vida, amb les pautes de la fertilitat, la mort i la renovació —com diu Josep Lozano— el Xúquer és el nostre déu. Potser per això l’escriptor d’Alginet, després del seu poemari L'Albufera. Palus Naccarum, ens regala un bon grapat de versos dedicat al nostre riu: Xúquer, uns textos que aquesta vegada van acompanyats de les fotografies d’Albert March en una edició de Neopàtria.

El Xúquer naix en la província de Conca: “als ulls de Valdeminguete,/ naix nostre riu principal,/ ben a prop de Tragacete”/. Un riu que, en aquesta part oriental de la península, històricament, sempre havia estat frontera separant els diferents pobles que l’habitaven fins que Jaume I el convertí en l’eix del nostre país: “Fou Sucro amb els romans,/ Xuqr per als sarraïns,/ Júcar per als castellans,/ i Xúquer li diguem ací.” Jaume I s’estimava el Xúquer i va morir al seu costat: “Casa l’Olivera va ser son ostatge,/ quan la fi esperava sense cap reguard./ D’Alzira partires per al llarg viatge,/ d’Alzira partires per a mai tornar.”

El Xúquer ha acompanyat sempre la gent de la Ribera: “Com un bé que serpenteja/ des de Tous fins a Cullera/ formant nombrosos meandres,/ creua el Xúquer la Ribera”. Ha sigut fonamental per a la nostra subsistència regant els nostres conreus i donant-los l’aigua necessària per a la vida, però no ha tingut un lloc rellevant en el nostre imaginari col·lectiu —es queixa Lozano. Però diu que, tot i això, sí que hi podem trobar alguns autors que han escrit al nostre riu al llarg de la història. Els versos que hi dedicà Ibn Khafaja (Alzira, 1058-1138/9). Els que va fer Luís de Góngora y Argote, el 1603: Los pinares del Júcar. La riberenca novel·la de Blasco Ibáñez, Entre naranjos en què dedica tot un capítol a descriure una terrible riuada que, com la pantanada de Tous, va deixar petjada en la Ribera: “Mil nou-cents huitanta-dos/ fou l’any de la pantanà,/ en què la presa de Tous,/ mitja comarca inundà.” “Hi havia plogut per dalt/ com si s’acabara el món./ Tots els afluents i barrancas/ anaven de gom a gom”. També van escriure al riu Gerardo Diego, Pedro Bárcena, Antoni Prats i... Sobretot, però, els riberencs Josep Palacios amb magnífiques il·lustracions de Manuel Boix en La serp i el riu. I, ara, amb els poemes de Josep Lozano i les fotografies d’Albert March podem gaudir d’un nou homenatge al nostre riu, però també als pobles de la Ribera: “En l’hora suau del capvespre,/ quan el sol se’n va a ponent,/ i les aus van recollint-se/ per trobar un bon recer,/ amb plomes de color rosa/ passa un esbart de flamencs, sobrevolant harmoniosos/ el poble de Fortaleny.” Un llibre que és una autèntic regal.

Levante, 1 d'octubre de 2018