dilluns, 30 de desembre del 2013

El riu dels ulls





A casa meua el carter sempre truca més de dues vegades i em porta un llibre d’un amic que desmenteix l’aforisme inevitable d’un altre amic: “Si l’home adult enyora la seua infància és perquè no se’n recorda, o perquè se’n recorda malament”. Vivim i sentim, però, en la paradoxa i recordem la trista felicitat. El riu dels ulls  (Tria llibres) de Rafa Xambó et fa perseguir amb terrible facilitat els dies passats, com cantaria Billy Holiday. I trobe molt ben triada la dedicatòria que em fa: després de tantes batalles amb molt d’afecte i complicitat. I, només començar el llibre, ho veig evident. No s’elegeix la complicitat de pertànyer a la primera generació dels fills de la terra que va tenir el privilegi de poder estudiar en la Universitat. La complicitat de viure una infància vora riu i saber que és doblar l’esquena i clavar els dits entre el fang, amb les espigues tendres xiulant-te per la cara. T’obliga, després, a  mirar-ho tot, la ciutat, la Universitat, el món, amb uns altres ulls, els del riu. I, si férem memòria, encara reconeixeríem totes les males herbes: verdolaga, llonça, serreig, gram... Com no ens havíem de rebotar en els salesians o en el seminari? Els seus records em porten als meus. La seua rebel·lió al seminari em porta a la meua d’escolanet resant el rosari dalt de la trona i botant-me avemaries perquè les beates xiuxiuejaren, sense atrevir-se, però, a qüestionar l’autoritat del xiquet que dirigia les seues pregàries. El passeig amb el pare amb una Ducatti Cucciolo sense papers i haver de fugir pels marges de la policia de carretera, em recorda la topada de la nostra Vespa, carregada amb els cinc de casa, amb la guàrdia civil: “És que els xiquets encara no han vist la mar”, va improvisar el meu pare. I, després, València, la ciutat que ens acull i que, finalment, guanyarem. Seguir la senda dels elefants pel barri del Carme. Dels bars estant: barricades de supervivència en l’ànima. Silencis atapeïts amb el bum-bum dels bafles. Cossos alleujats i plens de besos a les nits humides de l’hivern... I és molt clar el que fa Xambó, com diria Blai Bonet: “Quan un té la memòria que xiscla com un sac de gats, escriure és talment beure per recordar”. I ho fa com ja va endevinar Ramon Muntaner: “Natural cosa és que tota persona, e puis tota au e tota creatura, ama la pàtria e el lloc on és nat”. El lloc on viu. Diuen que el llibre va entre la novel·la, l’assaig i el dietari. Jo afegiria la poesia... Un món per descobrir el nostre brama, com les acàcies roges vora els xops del riu dels ulls...
Levante, 30 de desembre de 2013

dilluns, 23 de desembre del 2013

Carrer de pas




Cada dia em costa més acostar-me a València. Tinc molt bones amistats en aquest poble, però sempre he preferit que siguen elles les que vinguen a visitar-me. Només hi vaig quan no puc fugir. La presentació d’un llibre d’un amic és sempre un bon motiu. L’última eixida va ser a Octubre, a la Plaça del llibre, per assistir al naixement de la nova col·lecció Onada Educació, una nova iniciativa editorial per aportar lectures amenes i de qualitat a tots els cicles de l’ensenyament. I l’obra que inaugura aquesta iniciativa és justament Després del silenci d’Enric Lluc, una novel·la que va de secrets familiars, que el protagonista, Joan Queralt, intenta descobrir. No us puc dir més de la història, perquè, en arribar a casa, la meua dona s’apropià del llibre i no m’ha deixat ni fullejar-lo. Hauré d’esperar que l’acabe. La Fortuna, però, va voler recompensar-me, perquè, com a deessa que és, sabia què passaria amb  el llibre de Lluc. I va voler que em trobara el vell amic Octavi Monsonís que signava exemplars de la seua primera novel·la Carrer de pas (Edicions de 1984). I com feia molt de temps que no el veia, em vaig acostar i em signà un exemplar. Un exemplar que he començat a llegir i que, des de casa, em fa passejar per la València de la cara bruta: els caixers i els ponts com a dormitoris, els jardins esquifits, la humitat llefiscosa dels carrers del barri vell, les males olors... Tot això acompanyat d’un captaire desconegut que, després d’un atac d’amnèsia, es veu abocat a la mendicitat i a rodar perdut per la ciutat. També, però, puc assistir a missa en la Seu i visitar els pisos luxosos de la ciutat agafat de la mà de Bernadí Taverner i la seua mare. Bernadí pertany a una família aristocràtica i té la mateixa edat que el captaire desconegut i es troba també en una situació molt delicada de la seua vida. La dona l’ha abandonat i, com el captaire, s’ha quedat desorientat, perdut. En definitiva que passege per la ciutat, ara amb un i ara amb l’altre, compartint la soledat que els uneix. De passada, em tope amb altres personatges que deambulen pels carrers: captaires violents, feixistes que els agrada botar foc als dèbils, una mestra jubilada, un cosí de Taverner que ho vol vendre tot i escapar-se per tirar-se de cap a la bona vida, uns estudiants alternatius... I tot des del punt de vista d’un narrador que Enric Iborra anomena intrusiu i que li agrada jugar-hi: entra en la trama, intervé, dóna opinió... En definitiva: bona companyia per fer un volt per la ciutat de València, autèntica protagonista de la novel·la.
Levante, 23 de desembre de 2013

dilluns, 16 de desembre del 2013

Asfalt, districte, trànsit...





Em pensava, molt sincerament, que l’Honorable Consellera d’Educació Maria José Català tenia molt més trellat que el forense anterior. I, això, malgrat la gran ensopegada inicial, quan va dir que alguns valencians “tenim el defecte de parlar valencià”. Ara veig que no era una ensopegada, que era tot un programa d’acció. Un programa que consisteix a tractar de manera anormal la cultura que anomena “del poble valencià” reduint-la a una assignatura “Maria”. Més sorprés encara m’he quedat en comprovar que, amb bona voluntat, algun sector progressista de l’ensenyament li demana que l’assignatura siga en valencià, sense parar-se a pensar que es tracta d’una altra ocurrència del nostre govern i que les ocurrències no s’han de legitimar, sinó que s’han de denunciar perquè no ens les imposen. Si hi ha algun dels temes que proposa la Consellera que s’haurien d’impartir en l’àmbit acadèmic, tenim unes assignatures serioses i de prestigi on s’haurien d’integrar. Si Blasco Ibáñez o Max Aub tenen la importància suficient perquè els nostres alumnes els estudien, s’ha de fer el possible perquè els integren en les programacions de l’assignatura de Castellà: llegua i literatura, de la mateixa manera que els autors de la llengua del país s’integren en l’assignatura de Valencià: llengua i literatura. El que ha passat en aquest país s’hauria d’explicar en l’assignatura d’història per saber d’on venim i on anem. Els mateix s’hauria de fer amb la pilota valenciana, que ja es treballa en l’assignatura de d’Educació Física i ....  Després, hi ha altres coses que no tinc molt clar que siguen de l’àmbit acadèmic i que deuen ser més pròpies de ser tractades en uns programes d’una televisió que han acabat d’apagar. En compte de demanar que aquesta nova ocurrència de la Consellera s’impartisca en valencià, s’hauria de demanar que la llengua fóra vehicle per a estudiar la ciència, la història i tots els continguts que són importants per al futur dels nostres alumnes. Un idioma de futur, normalitzat, és el que serveix per a parlar de temes universals en tots els àmbits d’ús.  Si volem eixir del complex de carro i haca que patim, hem de traure la llengua dels reductes on volen instal·lar-la els de sempre. Hem de traure la llengua a passejar per les coses serioses, a la modernitat, a la ràdio, a la tele, a les xarxes, a l’asfalt, al districte i al trànsit. Ja està bé que només servisca per a parlar de la garba, del feix, del marge i de falla...

Levante, 16 de desembre de 2013

dilluns, 9 de desembre del 2013

Homenatge a Estellés


                                Elisa Pascual

 A través del correu electrònic rep la invitació en què Comissions Obreres em convida avui, 9 de desembre, a les 19 hores, a l’edifici Octubre, a un homenatge del món del treball a Vicent Andrés Estelles. L’acte consistirà en una lectura de versos i la intervenció d’algun especialista en l’obra del poeta. Atenció, que diuen que hi haurà picadeta en la cloenda! Fixeu-vos-hi bé que no es tracta d’una invitació de la Conselleria de Cultura, ni de cap altra institució de les que haurien de tenir l’obligació de vetlar pel nostre patrimoni cultural. Es tracta de la invitació d’un sindicat. Encara recorde com, en una Trobada d’escriptors de la Ribera, Josep Lozano va fer la proposta d’organitzar festes populars als pobles del nostre país per celebrar la data de naixement del poeta. I ho va explicar de manera molt convincent: davant la situació crítica que pateix la nostra cultura podem adoptar actituds negatives i derrotistes de lamentació constant o positives i encoratjadores davant allò que estimem. I va proposar uns sopars populars inspirant-se en la festa que fan els escocesos el 25 de gener de cada any per celebrar el naixement de Robert Burns (1759-1796), poeta en llengua escocesa que va morir molt jove per problemes de cor, agreujats per les dures condicions de treball al camp. Poeta de temes quotidians fets sempre des del punt de vista de les classes populars fruit d’una ideologia republicana, radical i progressista. El seu poema Auld Lang Syne s’ha popularitzat a casa nostra: “No és un adéu per sempre. És sols l’adéu per un instant. El cercle refarem. I fins potser serà més gran”. La festa que fan els escocesos ha arrelat fermament com a celebració identitària, ja fa dos segles i escaig que s’hi celebra, com comencen a arrelar els sopars que va proposar Lozano per festejar la memòria d’Estellés en els nostres pobles, aprofitant que el poeta de Burjassot és el més pròxim i té una obra accessible i receptiva en amplis sectors populars: “Ací em pariren i ací estic. I com que em passen certes coses, ací les cante, ací les dic. Ací em pariren, ací estic. Ací treballe i done besos. Ací agonitze i ací em ric. Ací defense unes collites, deu veritats i quatre mites...”. Ara, a més, s’hi sumen els sindicats a festejar el poeta, i es demostra, una vegada més, que sempre no calen els diners per organitzar una història que funcione i que potser tinga continuïtat en anys futurs. Cal establir-la com una tradició nostra, com demanava Josep Lozano en la primera convocatòria. Potser ens ajude una mica a eixir de la boira contaminant que patim. Levante, nou de desembre de 2013

dilluns, 2 de desembre del 2013

Fabra, el liquidador

.

 Lluís Valcàrcel

 Com que s’ha posat de moda la paraula liquidador, he buscat per la xarxa i m’he trobat que aquest nom es donà, a l’Unió Soviètica, a cadascuna de les 800.000 persones, entre bombers, obrers i miners, que es van ocupar de minimitzar les conseqüències de l’accident nuclear de Txomòbyl. Sembla que la majoria van morir o van caure greument malalts. El cas nostre és molt diferent, perquè, segons el càrrec que ocupen i la manera en què actuen, podríem dir que es tracta de liquidadors de guant blanc, perquè no arriben ni a embrutar-se les mans. El partit popular d’aquesta terra ha fet tants despropòsits que quan se’n vagen semblarà que ha passat Àtila, el rei dels huns, que es deia que per on passava el seu cavall no hi tornava a créixer l’herba. El president Camps va ser el darrer president d’aquella manera de governar que feia veure que es lligaven els gossos amb llonganisses. Se n’hagué d’anar per la porta de darrere, perquè ja no podia ser tanta mentida i tant de ridícul. I, segurament, Rajoy va elegir, no un governador civil com s’ha dit tantes vegades, sinó un liquidador, amb l’encàrrec de minimitzar totes les malifetes i desficacis que havien fet els seus companys de partit, encara que això suposara acabar amb l’autonomia. I va posar Fabra que era tan fluixet, el pobre, que va voler buscar-se un preparador en lideratge que sembla que hagué d’acomiadar, perquè no quedava bé i algú, amb dos dits de cervell, li degué dir que s’oblidara d’anar a escola i que fera la faena que li havien manat. Ximo Puig ha volgut veure el tancament de la RTVV com una maniobra més de la tasca liquidadora que li han encomanat: amagar el mal que han fet. “La decisió tan precipitada que han pres Fabra i el Consell és que en aquests moments hi ha una investigació en el jutjat que té a veure amb Gurtel, la visita del Papa i la RTVV. No seria d’estranyar que es volguera destruir informació, destruir proves”. Jo no estic tan segur de tanta premeditació, però sembla molt clar que Fabra ha vingut a fer de President d’una manera molt concreta. No la manera que li demana Rus, que és reivindicar on toca el que ens pertany, sinó a fer liquidació dels disbarats anteriors, encara que ens coste la RTVV i l’autonomia. No l’acabe de veure de candidat, encara que té tots els números. Si no, a qui posen? Un altre saque?

 Levante, 2 de desembre de 2013