dilluns, 27 d’octubre del 2014

Becaris collidors





Se m’han quedat els ulls com taronges en llegir la malifeta, que deu ser legal, d’aprofitar subvencions i convertir un treball, que ja és molt dur i inestable, en una burla per als joves aspirants a guanyar-se quatre duros. Només quatre duros, perquè de perspectiva laboral res de res. Emparar-se en la reforma laboral per fer mòduls formatius en recol·lecció i manipulat de cítrics és esprémer tant la taronja que la deixen sense suc. Un subterfugi pocavergonya per explotar més encara als qui desesperadament necessiten pagar-se la matrícula de la Universitat o, simplement, passar casa.

Ho dic amb coneixement de causa, perquè, com molts, he passat per la Universitat dels camps de tarongers. Mireu com ho conta Francesc Viadel: “Per a anar a collir ens aixecàvem fosca nit encara i amb les primeres hores de llum, després de complir amb el ritual de llogar-se en la plaça, ja estàvem al camp disposats a fer-ho tot estelles, a carregar tants camions com l’hort i les nostres forces ens permeteren. Molt sovint, però, abans de fer ni una sola alicatada, havíem d’esperar que el sol eixamorés la rosada dipositada sobre la fruita ja que calia collir-la ben eixuta perquè no es podris a les cambres de maduració del magatzem. Llavors esperàvem vora el foc i torràvem sardines, jugàvem a la brisca o als daus, enraonàvem abrandadament sobre política o futbol”. En definitiva, una jornada laboral que durava de sol a sol. I us assegure que no necessitàvem cap tipus de formació per a guanyar-nos el jornal. Com que érem joves, teníem el privilegi de fer les tasques més pesades com carregar el camió i ajudar els més vells carregant els seus cabassos amb l’excusa que ells eren més ràpids fent servir les alicates. I ens pagàvem com a tots com no podia ser d’altra manera. No, no necessitàvem cap tipus de formació. Els pares ja ens ho deien ben claret: tu estudia que per anar a treballar al camp sempre estaràs a temps. Tenien molt clar que havíem de fugir d’aquella situació més indigna que la de qualsevol altre tipus de treballador, perquè la gent del camp s’ho empassava tot.


Deixeu que m’indigne i que maleïsca tot el que em van ensenyar a maleir els collidors de taronja en assabentar-me com volen contractar els joves per menys de sis euros l’hora per un treball molt dur ple d’arraps de les  branques dels tarongers i de muscles fotuts de tant de cabasset. Tothom no val, però m’agradaria veure els teòrics lliberals que deixen fer programes com aquest amb els llavis tallats pel fred “i les mans, la cara, i si el sol s’amagava se’t gelaven fins i tot els pensaments”. 

Levante, 27 d'octubre de 2014

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Dir és fer



En el Breviari d’un bizantí, i a propòsit del Gènesi, Josep Iborra explica que la creació té una simplicitat admirable en el relat bíblic. Déu amb la seua paraula omnipotent va constituint, en sis etapes, el món. Iborra ressalta la fonamental relació entre la paraula i obra que en el Gènesi és d’una evidència brutal: La creació, el món, la realitat, és el resultat d’un imperatiu  “siga la llum”, diu Déu, “i la llum fou”. “El món és perquè Déu vol i diu que siga. L’única cosa que hi ha immediatament abans de la creació de cada cosa, de la llum i de les tenebres, de la terra i les aigües, dels estels i dels animals, és una seqüència d’imperatius” Una seqüència d’imperatius i (podríem afegir) de noms. Primer està el nom de cada cosa, i després,  cada cosa, la realitat. Iborra destaca una lliçó molt bella: dir és fer.

I és veritat que la qüestió dels noms és molt més influent del que alguns es creuen. I les seues definicions són encara molt més importants. Només un exemple: penseu en la transcendència de la la definició de valencià en el Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Avui mateix, mentre escric aquestes paraules, van arribant a les llibreries els exemplars de la nova edició del Diccionario de la Real Academia Española, la seua vint-i-tresena edició. Un edició que incorpora canvis en la definició de molts mots, entre els quals hi ha “referèndum” i uns quants més vinculats al procés sobiranista català com “sobirania”, “nacionalisme”, “autodeterminació”, “estat de setge”... Per no cansar-vos i posar-vos un únic exemple, mirem la paraula sobirania. En l’edició anterior: “autoritat suprema del poder públic”. I en la nova: “Poder polític suprem que correspon a un estat independent”. I per si teniu curiositat per saber quina és la de l’AVL: “poder polític suprem que correspon a un estat independent”. La nostra acadèmia, submisa, segurament estaria avisada i ja s’hauria incorporat, prèviament, al canvi.

No us cregueu que es tracta de ximpleries. Diuen les cròniques que, quan es va fer pública una primera versió del diccionari, l’Institut d’Estudis Catalans va presentar una queixa informal a la RAE que no ha servit de res. Ja han parlat alguns filòlegs com Sílvia Senz que explica que aquest organisme utilitza la llengua per a blindar la unitat d’Espanya. Als tribunals el diccionari de l’Acadèmia es fa servir per a interpretar la llei. “Sorprén que alguns dels canvis que es volen introduir siguin molt fets a mida del discurs polític del govern espanyol sobre els procés”.

Levante, 20 d'octubre de 2014


dilluns, 13 d’octubre del 2014

Intel·ligent, Morera




Com que trobe que deu ser un acte molt fort per a la meua sensibilitat, no he volgut anar mai, el Nou d’octubre, a la processó cívica. Sempre l’he vista des de la barrera, a través d’un canal de televisió que, si no l’hagueren apagat, haguera fet enguany 25 anys. I m’he perdut els aplaudiments i l’himne d’Espanya que acompanyaren la baixada de la Reial senyera. M’haguera agradat imaginar-me la il·lusió en què la portava el regidor socialista Salvador Brosseta. Ja sabeu: un gran honor i 18 quilos de pes durant una desfilada fins a la porta dels ferros de la catedral on el nou cardenal, Antonio Cañizares, l’esperava per debutar en la festa. Pel camí, les autoritats van poder gaudir del paisatge. Hi havia de tot, però també: creus celtes, banderes franquistes, esvàstiques, una disfressa de soldat nazi...
Encara que sóc un viciós dels discursos, no vaig poder sentir tampoc el parlament que havia fet el president abans de la processó  que, com tocava en un dia tan assenyalat, reivindicava la unitat d’Espanya i la Monarquia. Un discurs al qual ningú no va fer cas, perquè tots estaven més interessats en una enquesta que portava un parell de pronòstics que tenien entusiasmada a l’oposició. El primer que el PP s’afona en perdre 23 escons i, el segon, que UPiD es queda sense representació, perquè no arriba al cinc per cent. Un infiltrat em contà que l’alcaldessa se’n va eixir corrent i enfadada per la falta de coordinació entre la Generalitat i l’Ajuntament. Es feia tard i no arribava a l’hora que tocava al consistori. Es va perdre l’himne que tant li agrada cantar i en compte de “per a ofrenar” deia: “No arribem, no arribem”, mentre fugia del saló de les Corts per a dirigir-se a l’Ajuntament. El que no sap assegurar-me el meu amic és si deia “no arribem”, perquè feia tard a l’ajuntament o perquè no li eixien els números en l’enquesta.

Com que els d’UPiD no tenen ara representació en les nostres Corts, el meu infiltrat no va saber dir-me què pensen de l’enquesta. Potser ho sap Enric Morera que va entrar a la catedral i va seguir l’acte molt a prop de Toni Cantó, diputat a les corts de l’Altiplà. L’actor li diria alguna cosa? No ho sabem. Per cert, molt intel·ligent Morera en la jugada de la setmana passada: la proposta a Podemos d’anar junts a les autonòmiques. Molt intel·ligent des del punt de vista extern, però també intern. Ja en tenim un que pren alguna iniciativa, que lidera alguna cosa, no? Només una pregunta: per què no es fa també un cafenet amb els d’EU?
Levante, 13 d'ctubre de 2014


dilluns, 6 d’octubre del 2014

Adéu, Espanya




Si Juan Cotino, president de les Corts Valencianes, no s’haguera acostat a la política per dedicar-se al que s’ha dedicat (només cal visitar la Viquipèdia per fer-se’n una idea bastant clara) potser s’haguera preocupat més per les qüestions d’estat i tindria una visió molt més completa de la realitat política que vivim i encertaria millor els pronòstics. En el seu blog personal, en un text titulat “Caminar separats, colpejar junts”, assegura que d’ací una dècada es demanarà la independència d’Espanya del País Valencià, si en un futur hi ha un govern autonòmic constituït amb el suport dels independentistes procatalanistes i algun antisistema. Un pronòstic, al meu entendre, parcialment equivocat. Dic parcialment perquè té raó en una cosa: demanaran la independència fins i tot els empresaris valencians, però si segueixen manant els polítics incompetents del seu partit ací, a casa nostra, i allà, a l’altiplà. Tothom sap que la fàbrica més gran d’independentistes és a Madrid i que és diu Partit Popular i tots els altaveus mediàtics de la caverna que els riuen les gràcies. Si el Partit Popular i una part important dels dirigents del PSOE hagueren pensat en l’estat i s’estimaren Espanya tant com diuen, no hagueren pensat només en el grapat de vots que els donava l’anticatalanisme. I a casa nostra en sabem més que ningú d’aquesta història i, per això, ja és ridícul el discurs de Cotino que ja no es creu ningú. Quin futur negre pot pintar per a un país un dirigent d’un partit que l’ha governat un fum d’anys i que l’ha deixat en la misèria? Què més ens poden fer? Un parlament la tercera força política del qual ha sigut els diputats imputats per corrupció. I consellers, un president de Diputació, alcaldes... Una banca valenciana desapareguda, un Consell en bancarrota, aeroports sense avions, una televisió (què podem més dir de la radiotelevisió valenciana?) i tantes i tantes coses. Què pot vindre de pitjor del que tenim? I, sobretot, un govern incompetent incapaç d’aconseguir de Madrid allò que necessitem, ni tan sols que escolten els nostres empresaris. Sí, té raó el senyor Cotino. Acabaran demanant la independència. La demanaran fins i tot els empresaris cansats que no els escolten. Qui té por als catalans, en aquestes alçades de la vida? Por tenim de tant de polític incompetent que diu una mentida darrera una altra. Por tenim que seguisquen manant aquesta gent, perquè ho han destrossat tot. El PP és el millor aliat dels independentistes. Per mi, però, cap problema. Encantat. 

Levante, 6 d'ocubre de 2014