dilluns, 28 de desembre del 2015

Ressaca electoral




Isabel Bonig ho va encertar de ple en voler presentar la candidatura del PP a la Muntanyeta dels Sants, el nostre santuari espiritual i de resistència. Sobretot, l’encertà en dir que els rics votaven als de Compromís. Mira si deuen haver rics a Sueca que ens ha tocat un diputat i una senadora fills dels aplecs de la Muntanyeta i del mestratge de Joan Fuster. Per cert, ara que ha eixit el nom del mestre, no podem evitar dir a Antonio Montiel que va haver de venir Iñigo Errejón, al míting de la Fonteta, a explicar-li que açò és un país on es pot parlar en valencià sense problemes. Va ser ridícul que el podemita d’ací fera el seu discurs en castellà, mentre que el xicon de l’altiplà es dirigira a l’auditori amb un català perfecte i citant Fuster.


José Luís Ábalos, que porta tota la vida fent política en aquesta terra, també va fer el ridícul en dirigir-se en castellà als seus companys socialistes de Sueca que se’l miraven com si fóra de Terol. Uns amics dirigents d’aquest partit em contaven que van estar a punt d’alçar-se i anar-se’n a fer-se’n una mentre parlava l’incombustible dirigent. I començaren a fer-se preguntes. Què deu tenir Àbalos per perpetuar-se en els càrrecs? Algú li coneix una obra bona a aquest personatge tan obscur i gris? I Anna Botella? De broma, un deia que era la dona d’Aznar. Un altre va explicar que ha tingut algun càrrec en la Generalitat i que és llicenciada en història i, per l’edat, deuria ser companya seua de classe en temps d’estudiants. Però qui és? Què ha fet? Insistien. I, com que demanaven lideratge, ho rematà un altre dient: “ningú dels tres que ha entrat per València arriben a la sola de la sabata de Ciprià Císcar que s’ha quedat fora. Un dels que manava més intentava argumentar que el temps de Ciprià Císcar havia passat, però li replicaven: “i el d’Àlbalos, que no passa mai?”.  Deixem estar aquestes ximpleries que ara tenim molta responsabilitat, va dir un que semblava espavilat. Primer cal consolidar el pacte de progrés en el País Valencià i, després, hem d’intentar ajudar Ximo Puig a explicar a Susana Díaz i Antonio Monago que ells són els autèntics nacionalistes, a l’estil de José Bono i Rodríguez Ibarra, perquè es fan la boca gran pronunciant Espanya, però sempre agranen cap a casa. I continuà: “el que vol de veritat Espanya és Pablo Iglesias, que, ingenu, la vol regenerar. Com si no s’haguera intentat mai. Ja veureu com ix d’escaldat, com Maragall...

Levante, 28 de desembre de 2015 

dimecres, 23 de desembre del 2015

Temple i religió





Durant els primers anys de la democràcia, es construïren moltes Cases de la Cultura arreu del país, perquè hi havia la convicció que per tenir religió era necessari el temple. Després, una vegada els edificis construïts, s’adonaren que no era suficient, que calia dotar-los d’un pressupost i d’un mínim de personal capaç de portar a bon port un bon projecte per a la ciutat i d’aglutinar tot el ventall de propostes culturals que generaven els veïns. Fer l’edifici, el continent,  era fàcil, però tenir una persona que obrira i tancara la porta ja era una dificultat. Més difícil encara era disposar d’un gestor cultural capaç de gestionar un projecte de futur, quan molts dels polítics, els que manen, només són uns interins que veuen les coses a curt termini.

Per això. són d’admirar Centres Culturals com el d’Almussafes que ara celebra el 30 aniversari i que s’ha convertit en un referent cultural local i comarcal. Per tenir religió en el temple, fa falta un rector i en el cas d’Almussafes el seu gestor cultural José Maria Bullón ha sabut seleccionar del mercat cultural i ha estat un bon incitador dels ciutadans d’Almussafes perquè participen, es formen i creen. Ha sabut conjugar allò que diuen cultura-cultura, d’“elit”, i cultura de base, en un mateix espai, i sense contradir-se. Per aquella santa casa passen habitualment grups de teatre local, aficionats a les arts plàstiques i molts dels referents del món de les arts de totes les disciplines. Allí han exposat Manuel Boix, Enric Solbes, Rafael Armengol, Joan Fontcuberta, Francesc Vera... I al seu escenari han actuat Carles Alberola, Pepe Sancho, Vol Ras, Alberto Sanjuan, Rafaela Aparicio, Charo López...  I Raimon, Maria del Mar Bonet, Tete Montoliu, Pep Gimeno “Botifarra”, Dani Miquel... I, en els mals temps, s’ha convertit en lloc de resistència cultural on s’acollia a cineastes com Toni Canet, cantants com Rafa Xambó o joglars com Xavi Castillo... Sense oblidar els escriptors: Xavi Serra, Manuel Baixauli... En definitiva, diversitat, quantitat i qualitat i, sobretot, continuïtat: programació estable de cine de “trellat” junt amb les novetats “taquilleres”. Formació i educació: tallers de teatre, de fotografia, de pintura, d’escriptura...


Moltes felicitats als trenta anys de treball del Centre de Cultural d’Almussafes que cal fer extensible a centres també emblemàtics del nostre país com: el Centre Cultural d’Alcoi, la Casa de la Cultura de l’Alcúdia, la Casa de la Cultura de Benicàssim, la Casa de la Cultura de Picassent, el Centre Cultural La Marina del Puig...

Levante, 21 de desembre de 2015 

dilluns, 14 de desembre del 2015

Favades de campanya



Estic gairebé segur que Jordi Sevilla digué, en castellà, “mameluc” a Pablo Iglesias. Li ho diria en castellà, perquè, si seguim el nostre Diccionari Normatiu, en valencià, amb aquesta parauleta,  només podria dir-li que era “membre d’una milícia privilegiada formada per esclaus que constituïen la guàrdia personal dels sultans d’Egipte” o que tenia relació amb els mamelucs. Per tant, li ho diria en castellà i es referiria a l’accepció de “neci” o “babau”, perquè no crec tampoc que volguera dir-li “pijama d’una sola peça” que és l’altra accepció castellana de mameluc.
.
 De totes maneres, tampoc no és encertat el qualificatiu en castellà. A Pablo Iglesias se li poden dir moltes coses, però neci, babau, mameluc? No ho crec, perquè des de les eleccions europees fins avui ha portat de cul a tots els partits polítics, els d’esquerra i els de dreta, i sobretot al PSOE, el partit de Jordi Sevilla, que ha hagut d’improvisar no sé quina renovació, sense renovar-se. Mira si ha portat de cul els partits tradicionals que els que manen de veritat s’han hagut d’inventar un Podemos de dretes que es diu Ciutadans. I, segurament, la formació de Pablo Iglesias i les seues aliances substituirà el paper que feia el PSC a Catalunya. Mort el PSC, la victòria dels socialistes és pràcticament impossible. Així que Jordi Sevilla es podria buscar un altre qualificatiu, però “babau”? Babaus ens vol fer a nosaltres quan diu que torna a la política per rebel·lia. Encara deuen estar morint-se de riure les cinquanta persones, entre les quals era el nostre president Ximo Puig, que van assistir al saló d’actes del Jardí Botànic per sentir-lo.


Molt més trellat mostren el nostre president Ximo Puig i la vicepresidenta Mònica Oltra quan neguen la tensió per l’enfrontament PSOE-Podemos. Afortunadament saben quina és la prioritat de tots els valencians que volíem el canvi: “El que ha unit el Botànic que no ho separen les eleccions generals”. Passe el que passe amb les eleccions a Madrid, els valencians de bé no volem tornar a veure ací manar la  “vella dreta” podrida o sense podrir, ni a la “nova” que insulta i considerà “aldeans” els que defensem les nostres coses, els que volem sobreviure com a poble i volem parlar i escriure en la llengua que ens han ensenyat els nostres pares. Molt seriós Ximo Puig quan diu: “cadascú és responsable de les seues paraules i els seus silencis”. “Tinc una bona relació amb el president de les Corts i no la vaig a desestabilitzar per res”.

Levante, 14 de desembre, de 2015



dilluns, 7 de desembre del 2015

El Real Madrid i la llei




Com que no vinc d’una família que vivia sobrada, que ha hagut de guanyar-se la vida de totes les maneres possibles, treballant ací o emigrant a l’estranger, on fera falta, des de ben menut em vaig haver d’espavilar i em vaig ensenyar molt prompte que cada llei que es fa emana del poder i retalla una o altra llibertat. Com deia el Mestre, que no es mamava el dit: “la llei rarament retalla la llibertat dels amos, però sempre la dels subalterns: la de les classes subalternes”. Malgrat que sempre havia cregut això, em vaig quedar descol·locat quan vaig veure Florentino Pérez eixir en roda de premsa per justificar que el seu equip havia fet jugar Denis Cheryshev, en el partit d’anada de l‘eliminatòria de la Copa del Rei. Primer de tot, em donà la impressió que volia fer-nos passar per faves, fem-nos creure que no sabia res, que no s’havia assabentat i que ningú no li havia dit res. Em va semblar un alumne meu quan vol excusar-se dient  que no ho sabia, que no l’havien avisat, que no.... Excuses de xiquet o de mal pagador. Després, però, vaig reflexionar i vaig comprendre que Florentino no anava per aquell camí, que no era tan ingenu. Malgrat que ell deia una cosa, que sabia que ningú no es podia creure, en realitat en deia una altra. Enviava un altre missatge molt diferent. El missatge deia:  “sóc el poder i sóc l’amo i, per tant, desconnecte unilateralment de la llei que no està feta per a mi, aquestes lleis estan fetes per a equips com l’Osasuna, però no per a un equip tan gran com el Real Madrid. I la gràcia està que moltes veus de la caverna, no totes, li han seguit el joc. I no paren d’ensenyar-nos no sé quins articles, de no sé quin reglament on, segons els que ho entenen, no es poden agafar de cap de les maneres. Al Real Madrid no li van comunicar res, diu Florentino, com si li degueren no sé quin tracte preferent. Deu ser la força del costum: que els altres complisquen la llei, però el Madrid és una altra cosa, és el poder, el que ajunta en la llotja a tots els que dirigeixen el “tinglado”. I encara que els aficionats del Cadis i Gerard Piqué i Bernabeu (sí, Bernabeu de segon) s’hi descollonen, el Madrid mai no fa el ridícul com deixà dit Butragueño. Nosaltres, els pobres, haurem de fer cas de les lleis, sobretot, perquè evitarem mals majors. “Ells”, però, no tenen problemes perquè sempre trobaran gent que li busca la volteta per a interpretar-les i, si no, les canvien i xim-pum. Veurem com ix d’aquesta el Real Madrid. Potser no puga jugar, però l’actitud de Florentino, evidentment, és de desconnectar de la legalitat, o no?

Levante, 7 de desembre de 2015