dilluns, 29 d’octubre del 2012

Només un instrument


No he cregut mai que els partits polítics siguen esglésies on cal rendir culte al mateix Déu i on es respira la veritat. Sempre he cregut que només són instruments, per a un moment determinat, al servei d’una ideologia, uns interessos, unes inquietuds, unes il·lusions... Per això, no considere cap cataclisme que el PSOE s’afone, que es disolga com el sucre dins el pou en què ha caigut i del que no troba l’eixida. Si es desfera, no seria la primera vegada. Ja es va diluir durant la postguerra. En el seus més de cent-trenta anys d’història, va preferir agafar un bon període de vacances. Va deixar que la corbella i el martell foren les eines de resistència a la dictadura. El Partit Socialista i les seues ramificacions en les “nacionalitats” històriques, i no tan històriques, va ressuscitar durant la Transició i es convertí en un bon instrument per a legitimar la “reconciliació nacional” que s’havia inventat el Partit Comunista. Molts dels quadres de les organitzacions que s’havien enfrontat al règim, van veure en el partit socialista l’instrument més escaient per a fer possible un programa reformista: una Constitució, un estat democràtic, autonòmic... I va fer el seu paper. És difícil de negar que les poques coses que s’han aconseguit en aquest país es deuen, en bona mesura, al treball dels governs socialistes al front de les institucions. El cas del País Valencià és un exemple molt clar. Estic convençut que, malgrat totes les misèries i mancances, els socialistes valencians van fer un bon paper en molts dels fronts, sobretot, si el comparem en la desgràcia que ens ha caigut a sobre des que mana el Partit Popular. Ara, la dreta, manada per totes les “dretes” del món, dispara contra la línia de flotació de tot el que s’ha aconseguit, contra tot el que s’havia pactat i el PSOE no sap per on tirar. És lògic, per tant, que el personal es quede a casa o busque altres opcions. Hi ha un grapat de forces emergents disposades a repartir-se un espai que els socialistes van abandonant. Si segueixen pel camí que van, disminuïts a Galícia, de comparsa amb el PP al País Basc, desapareguts a Catalunya i, pràcticament, a les Illes, podran convertir-se en un romanalla que tindrà algun petit paper al País Valencià i en algun altre raconet, però prescindible, perquè el personal preferirà un altre instrument que desperte alguna il·lusió.
 
Levante 29 d'octubre de 2012

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Principi democràtic


Ens governa una gentola  (acompanyada d’una oposició pusil·lànime) que tenen la santa barra de refregar-nos per la cara una sagrada i intocable Constitució que fa quatre dies que ells mateixos  van canviar amb nocturnitat, premeditació i traïdoria, amb l’únic propòsit de complaure els senyors i la senyora de fora que manen de veritat. I tornaran a canviar-la per plaure l’hereu de la Corona, que vol un dret per a les seues filles que els redactors de la “democràtica” Constitució negaren a les seues germanes majors. La Constitució, però, la volen immutable quan es tracta de tocar la unitat sagrada de la “nación”. Tots els partits polítics estatals i tota la trompeteria mediàtica obliden que els drets democràtics han d’estar per damunt de les lleis. I que la Constitució, de la mateixa manera que l’adeqüen als interessos dels qui manen, la podrien canviar d’acord amb la voluntat dels ciutadans. A mi em dóna molt mal rotllo que els diputats d’un parlament voten que no es puga votar. Quin sentit té una llei que prohibeix expressar-se a tot un poble que té una voluntat molt clara? Qui pot viure en un estat que no respecta la voluntat dels ciutadans? Com escriu l’analista Gideon Rachman al Financial Times, “cap matrimoni pot sobreviure simplement declarant il·legal el divorci”. Podem parlar de l’oportunisme del president Mas, de les aberracions dels troglodites de Madrid i de si  convé o no la independència..., però  aquest no és el debat, només són les causes i conseqüències d’un problema que no s’ha volgut resoldre com Déu mana. Per damunt de tot, està el principi democràtic: el dret a decidir. Ara va i per a eixir-se’n d’uns i dels altres, per a voler estar al mig com Aristòtil, venen els companys socialistes i desenterren un federalisme que tenien guardat en l’habitació dels mals endreços. No ho fan per vocació federal, sinó perquè no tenen principis ni propostes serioses ni meditades: segueixen els passos centralistes, però intentant enganyar-nos. Només cal escoltar Carme Chacón quan fa la pregunta tramposa i sentimental: “He de decidir pel meu fill de quatre anys si és català o espanyol?”. Mira, perdona, els pares hem de decidir moltes coses i no ens angoixem, perquè forma part de la nostra faena: l’escola, la dieta, la religió, el lloc on han de viure i, fins i tot, quan no poden votar, perquè no tenen l’edat, decidim per ells.... Xiquets, el federalisme és una opció molt digna, però primer està la democràcia, el dret a decidir. Quan tinga el dret, em presenteu totes les opcions possibles que segur que n’hi ha per a tots els gustos: centralisme total, estat autonòmic, federalisme, estat associat o, simplement, anar-me’n.
 
Levante, 22 d'octubre de 2012
 

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Rosa Díez


Salvador Vendrell

 

El que no tolere en els polítics és la hipocresia, l’oportunisme, la mentida i la demagògia de mala bava. Per això, mai no m’he empassat el tarannà simpàtic que volia vendre González Pons, que és un paio tan exagerat que és  capaç d’anar als premis Ciutat d’Alzira com a conseller i fer  un discurs com si fóra un líder del PSAN i, a l’endemà, provocar un incendi anticatalanista per interessos particulars i partidistes. No m’agrada la gent que diu una cosa i, després, fa tot el contrari. Això em passa també amb Rosa Díez i el seu partit UPyD. Rosa Díez és una dirigent fracassada del PSOE que ha viscut molts anys de la política i que vol seguir vivint d’ella a base d’un discurs antipolític, perquè sap que agrada a un cert personal desencantat. Si en el PSOE haguera aconseguit el que volia, no haguera abandonat el partit, ni haguera muntat la paradeta que ha muntat. I ara també li ve molt bé jugar a viure contra tots els nacionalismes excepte l’espanyol que, com diu la santa Constitució, és cosa sagrada. I el programa és molt fàcil: cal acabar amb les autonomies i amb totes les llengües que no siguen l’espanyol. I, per això, el seu acòlit que juga a casa nostra Toni Cantó s’atreveix a dir que li sembla un error que els valencians  parlen un perfecte valencià i no sàpien anglés i ho atribueix a les prioritats del PP en matèria educativa. I, això, basant-se en experiències d’amics, saludats i coneguts. No cal parlar d’estudis contrastats sobre l’experiencia bilingüe o plurilingüe. La gran mentida és atribuir al PP el coneixement del valencià com a prioritat educativa. Els senyors del PP, si hagueren pogut, ja faria temps que hagueren tret el valencià del mapa, l’hagueren aniquilat... I l’altra gran mentida és dir-ho com si tots els madrilenys, andalusos, extremenys i... tingueren un coneixement de la llengua de Shakespeare millor que els valencians o catalans. Que ens ho demostre i, després, parlem. No m’agrada i m’amoïna que aquesta gent, que no té partit ni té res en aquesta terra, tinga més vots que la gent que s’ho ha currat durant molts anys. Només em consola el que diu Empar Moliner, que té més raó que una santa: “No sabem què faria Rosa Díez si governés en matèria econòmica... Sabem això sí, que seria una gran gestora cultural, perquè fins ara el que ha fet de manera intuïtiva és un triomf absolut per al món de l’art: ha apartat Toni Cantó de la interpretació”. Jo afegiria que, més aviat, l’ha apartat dels escenaris teatrals, perquè continua fent teatre del dolent.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

La tertúlia de Joan Fuster


Ara que la dreta tornarà a traure sense èxit el fantasma de l’anticatalanisme i que els federalistes, fins ara amagats sota les pedres, comencen a traure el cap, perquè encara estan astorats de la resposta dels catalans als efectes de la crisi, resulta molt interessant llegir el llibre de Xavier Serra, La tertúlia de Joan Fuster, (Afers), perquè, en poques planes, trobem sintetitzades les claus per a comprendre de quina manera responen els nostres polítics i la premsa del país davant els problemes que patim. Com l’autoritat de Vicent Ventura, que era el cap inqüestionable del socialisme del país, es va vaporitzar amb l’arribada d’Ernest Lluc. I  com el socialisme valencià, a partir d’aleshores, quedà subordinat al socialisme espanyol. Com Doro Balaguer, va voler agafar el bou comunista, com havia intentat Ventura agafar el socialista, i va fusionar les tres seccions provincials del partit i fundar el Partit Comunista del País Valencià.  I com l’acceptació d’aquest fet va ser purament epidèrmica i episòdica i, al primer descuit, es van veure arraconats i obligats per dignitat─ a abandonar el partit. Com Ventura i Balaguer, no renunciaren a crear plegats, encara, un nou partit: l’Agrupament d’Esquerres, que s’uní més endavant al Partit Nacionalista per a formar la Unitat del Poble Valencià. Com Fuster, del no res, creà, a partir de Nosaltres els valencians un públic per als llibres en català. Com l’atac de Fuster en la premsa ja havia començat abans que les crítiques recaigueren sobre el  País Valenciano. Diego Sevilla, aleshores vicepresident de la Diputació, el 22 de desembre del 1962, ja havia publicat en el Levante un article “Burguesía y separatismo” i un segon “Alerta a los valencianos”, títol que era una aproximació a “Alerta valencians!” que era un article que Joan Fuster havia publicat en una revista que editaven els exiliats catalans. Fuster no volgué callar i publicà una rèplica en Levante: “Mi vela en este entierro”. A partir de llavors, abans de l’aldarull sobre  El País Valenciano, en el Levante,  ja no van voler publicar-li cap article. Veurem com l’exclusió dels diaris no comportà aparentment la minva d’influència. Hi havia els llibres. I el prestigi de Fuster afectà només un sector concret de la societat: el sector més inquiet dels universitaris. La resta de la societat quedà immobilitzada i subjugada  al plovisqueig catlolicoespanyolista dels diaris de Castelló, València i Alacant. I com ajudà, aquest fet, a iniciar l’enorme escissió, que encara patim, entre la minoria intel·lectualitzada ─i catalanista─ i la massa poblacional.
 
Levante, 8 d'octubre de 2012

dimarts, 2 d’octubre del 2012

El món de les paraules


Ho recordaré sempre. La primera vegada que vaig tenir un grapat de pessetes me’n vaig anar a la llibreria Sant Pere de Sueca i Ricardo em va vendre, a molt bon preu, el Diccionari català-valencià-balear, conegut també per Diccionari Alcover-Moll en honor als seus creadors, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Aquesta obra monumental m’ha acompanyat sempre i m’ha vingut com l’anell al dit per resoldre tot tipus de problemes en les meues lectures i en la meua faena. Quan em dedicava a l’adaptació dels clàssics, encara recorde les grates sorpreses que em trobava. Buscava una paraula i no només m’apareixia, sinó que, a més, em posava com a exemple el passatge que jo volia resoldre, ja fóra del Curial e Güelfa, del Tirant lo Blanc,  de l’Spill... I sempre he comptat amb aquest diccionari descriptiu i etimològic on he pogut trobar cites de tots els autors de la literatura catalana, refranys, locucions, frases fetes... i que representa una font inesgotable per als lingüistes, però també una lectura entretinguda per a qualsevol enamorat de la llengua. Alcover va iniciar el projecte l’any 1900 en què va publicar, des de Mallorca, la Lletra de convit a tots els amics de la llengua catalana convidant tothom a col·laborar a la replega del nostre lèxic. Gràcies a l’eufòria que hi havia per la llengua, es va poder muntar una xarxa de corresponsals que aportaren fitxes lexicogràfiques de tots els indrets del país. La direcció de tota aquesta tasca va correspondre a mossèn Alcover i al seu col·laborador principal, Francesc de Borja Moll, que va acabar el diccionari l’any 1962, ara fa cinquanta anys. Hi van col·laborar també, entre altres, Manuel Sanchis Guarner i Aina Moll. Es va culminar una obra fonamental per a la nostra llengua que només té parangó a la de l’Oxford English Dictionary. Com diu el seu subtítol el Diccionari és un “inventari lexicològic i etimològic de la llengua catalana”, una llengua que es parla, segons el mateix títol, “al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les illes Balears, al departament francés dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya”. Aquest any és un bon any perquè recordem aquesta tasca celebrant els 50 anys del diccionari i els 150 anys del naixement d’Antoni Maria Alcover. Les institucions haurien d’estar obligades a commemorar aquests aniversari i els que estimem la llengua també.
 
Levante, 1 d'octubre de 2012