dilluns, 26 de setembre del 2016

La dreta antivalenciana



No us equivoqueu i no us féu falses il·lusions. A casa nostra, la vella dreta no vol regenerar-se. I la nova ja està podrida abans de nàixer del tot: només eixir de l’ou, ens va insultar: “aldeanos!”. Una i l’altra no volen exercir de valencianes i només saben fer un antivalencianisme inútil −“elles”, perverses, en diuen anticatalanisme. Els empresaris valencians, si volen que algú faça una política que atenga els seus interessos, hauran d’inventar un nou partit, de dreta, que treballe amb clau valenciana o deixar que l’esquerra els faça la faena. Darrerament, l’esquerra fa bé el paper. Només cal recordar la Cimera del president Puig amb el president Puigdemont. El nostre president sap geografia: “Catalunya és el territori a qui més li venem i a qui més comprem. Per tant, cal establir una relació de normalitat amb Catalunya”. Una política per a nosaltres. I va celebrar una cimera geopolíticament apassionant i que ha fet créixer el neguit a aquells que només miren l’altiplà i no els ha fet gràcia ni la cimera, ni la frase del president: “valencians i catalans en les circumstàncies més diverses hem estat relacionats i ho continuarem estant”. No els ha agradat la cimera perquè tenen una concepció carpetovetònica de la pell de brau ¿No recordeu el famós “eix de la prosperitat”, la foto de juliol de 2004 en què compareixien somrients Francisco Camps, Esperanza Aguirre i Jaume Matas? Toqueu fusta! Això sí que era  un trio, o no? ¿Interessos econòmics o associació de “pepers” contra Zapatero? Sobretot, però, es tractava de forçar una nova visió de la geopolítica a Espanya front a l’arc mediterrani. És a dir, una política contra nosaltres.


En la mateixa direcció que “el trio”, ara, davant una cimera que els empresaris, sindicats i altres agents socials consideren “normal” i necessària, Isabel Bonig acusa, amb el seus crits estridents −ella sempre crida−, Ximo Puig de cometre un acte “d’alta traïció”. Diu que el nostre president ha traït els valencians “obrint les portes del Palau a qui vol trencar Espanya” i “ha blanquejat el representant de l’Estat a Catalunya, que vol trencar la nació més antiga d’Europa”. Si Bonig tinguera vergonya, no acusaria cap dirigent de cap partit de blanquejar res i intentaria acabar també amb la corrupció del llenguatge. Intentaria acabar amb la mentida.  És mentida que Espanya és la nació més antiga d’Europa. Com és mentida que està en contra de “la immersió lingüística” com diuen que ho està també Ciutadans. Que diguen la veritat d’una vegada. Que diguen que estan en contra del valencià i dels valencians. Perquè la immersió lingüística en castellà s’aplica i s’ha aplicat sempre als valencianoparlants. Jo em vaig ensenyar a llegir mirant el dibuix d’una granota i llegint “ra-na”. I, per això, sóc bilingüe com els escurçons. 
Levante, 26 de setembre de 2006

dilluns, 19 de setembre del 2016

Rita Barberá o Barberà







No és fàcil de posar-se a escriure sobre Rita Barberá i no repetir tantes coses com s’han dit sobre  la senadora, quan és el tema central de tots els mitjans de comunicació d’ací i d’allà: a l’arbre caigut, tots li fan llenya. Josep Pla proposava un tema literari abans de posar-se a escriure: dibuixar amb una ratlla i mitja, el vol d’un ocell. Si nosaltres volguérem dibuixar la caiguda de Rita, el seu comportament, amb poques paraules, ho tenim fàcil, si recorreguem a les locucions. Visitem el nostre Alcover-Moll: a) Tenir tanta vergonya com una granota pèls (Empordà), o com el gos de Poma (Val.), o com es ca d’En Pinyol (Mall.): tenir molt poca vergonya o no tenir-ne gens.

Ara, però, saber qui és Rita és molt més senzill. Recorde una vegada, quan Rita era tot un mite inqüestionable, que vaig anar a fer la carrera popular Sant Silvestre que se celebra, cada any, a València, des de 1983, per commemorar les festes nadalenques i el cap d’any. Diuen que hi havia més de quinze mil corredors i l’eixida era a la porta de l’Ajuntament. Recorde que van col·locar un cadafal perquè l’alcaldessa donara l’eixida. Em vaig quedar bocabadat en veure com tothom l’aclamava i la vitorejava. Vaig intentar xiular, però: “ja pots xiular, si l’ase no vol beure¨. Vaig buscar alguna mirada de complicitat que no hi vaig trobar. Si hi havia algú que se sentia com jo, estava tan acoquinat que no deia ni mu, perquè, davant de tanta unanimitat, no gosava badar boca.


Passat el temps, i davant tot el viacrucis que pateix la senadora, em pregunte si hi ha dues Rites. I, per esbrinar-ho, me’n vaig a la Viquipèdia. I comprove que en deuen haver dues i que és qüestió d’idiomes. En la mateixa Viquipèdia, si busques Rita Barberá en l’idioma espanyol diu: “María Rita Barberá Nolla (Valencia, 16 de julio de 1948) es una política española.... Es hija de Carmen Nolla, heredera de una empresa de cerámica con prestigio internacional y José Barberá Armelles histórico periodista y político valenciano en la época franquista”. En català, però, diu: “Rita Barberà i Nolla (València, 1948 és una política valenciana, d’origen català per part de pare i mare... Filla de Josep Barberà i Armelles, un periodista falangista...”. Interessant la biografia de la Viquipèdia en espanyol que ja anuncia “el caloret" i el personatge de Xavi Castillo: “En 1973 con 25 años fue declarada "Musa del Humor" en un concurso literario instaurado por el Ayuntamiento de Valencia, la llamada Olimpiada del Humor”. Té raó Josep Pla: “les blanques quartilles perden la virginitat...” Sobretot quan, els que escriuen, ho fan des de dues realitats diferents.

Levante, 19 de setembre de 2016

dilluns, 12 de setembre del 2016

Tremolar d'emocions






Paella amb ànec i conill ens va cuinar Ricardo Juan, després de la roda de premsa de la 27a edició de la Mostra Internacional de la MIM. La paella estava tan bona que Emili Piera, que promet un llibre sobre la cuina de l’albufera i les zones humides (Perifèric), es xuplava els dits. Paco Vera deixà de treballar amb les fotos i es posa a menjar, Joan Baldoví va agrair un bon dinar tranquil·let en què no es parlava de política ni havia de negociar cap govern i Abel Guarinos, fort i potent, a estones, descansava: anàvem callant i menjant i, amb el gest, sols es parlava de tendres emocions.

Primer, però, vam treballar un poquet. Mentre escoltava la roda de premsa, Manel Chaqués, subdirector d’Arts Escèniques de l’IVC, em deia a l’orella que el festival de Sueca obrirà la temporada teatral valenciana. Com que aquest any va d’emocions, l’alcaldessa, Raquel Tamarit, confessava que li havia picat un mosquit i esperava que li injectara el verí del teatre. “El vostre gest mostra tan gran valia que tot lo món devets senyorejar”. Albert Girona, Secretari de Cultura i Esport, deia que la Muntanyeta dels sants, on tots els anys es fa la presentació del festival, s’havia convertit en una icona geogràfica de la cultura. I té raó: icona de resistència. I, abans d’acabar el seu parlament, ens recordà una frase que va escriure el Conseller Vicent Marzà, en el Llibre d’or de l’Ajuntament de Sueca, a propòsit del festival: “Moltes gràcies per haver-nos situat en el mapa de la creativitat durant tants anys”. Finalment, i després del parlament del representant de la Fundació Bancaixa i de Vicent Baldoví, regidor de Cultura , Joan Santacreu, director de la MIM, ens va fer cinc cèntims del festival programat del 14 al 18 de setembre sota el lema “Emocionari del gest”: propostes molt potents i atractives de casa, però també de l’àmbit estatal i internacional, en les quals prima la qualitat i que emocionaran de manera diferent l’espectador. En els  carrers de Sueca es viurà un viatge emocional a  través de la gestualitat i les seues infinites possibilitats que “promet fer riure, plorar, sorprendre, impactar i il·lusionar el públic.” “Serets amb semblant humil e en vostres gests darets semblant de gran saviesa”.


Entre moltes altres coses, aquest any, gaudirem de la classe magistral La teatralitat del moviment de Claire Heggen, la companyia suecana Maduixa aportarà una producció de temàtica actual i imprescindible, Mulïer, que investiga les possibilitats de la dansa amb xanques per posar veu a les dones d’arreu del món i la seua lluita en tots els àmbits de la vida. Assistirem a la literatura universal amb Metamorfosi de la companyia valenciana La Panda de Yolanda. Viurem de nou la irreverència d’Yllana i els bascos de Kulunka i ... “Anaven callant i el gest sols parlava”.

Levante, 12 de setembre de 2016

dilluns, 5 de setembre del 2016

Corrupció, o no?




No només furtar els diners de tots és corrupció. Hi ha moltes classes d’actes que fan molta pudor que podem qualificar amb la parauleta que el PP i Ciutadans no saberen definir en el seu pacte. ¿Quin nom “lleig” li podem donar a la proposta d’Isabel Bonig? Ja sabeu: aquella en què demanava que els diputats del PSPV i Compromís, a les Corts de l’altiplà, s’abstingueren en la investidura de Mariano Rajoy a canvi de millorar el nostre model de finançament. Xantatge? Coacció? Supose que una classe o altra de corrupció, No?

Només la naturalitat en què ha fet la proposta retrata la seua manera d’entendre la política. Ho faria amb una sola mà i sense amagar-se, perquè no veu res lleig en una proposta que, a més, disfressa una altra corrupció, la del llenguatge: “primer els valencians i després els interessos partidistes”. I, alerta, que estem parlant de la dirigent que diuen que ha vingut a netejar, a regenerar un partit que a casa nostra està molt podrit. I, en compte de posar-se a netejar, fa una cosa tan lletja com mercadejar amb els nostres drets. 

Si és veritat el que va dir un conseller del PP, que el finançament actual dels valencians és “inadmissible” i “intolerable”, l’ obligació de Bonig i de qualsevol polític valencià és exigir el dret a millorar-lo. Voler comprar vots, coaccionar els diputats valencians progressistes perquè es prostituïsquen és inadmissible. És voler fer-los votar contra els seus principis. Ella, però, també es ven, perquè la jugada també servirà per fer una política que ella no ha parat de criticar amb els seus crits estridents. Però tant se li’n dóna: “Si s’aconseguira el canvi del model de finançament autonòmic, l’executiu valencià tindrà tres anys més per davant per demostrar les seues polítiques de canvi”. Molt senzill i ben alegre: la  política valenciana li importa ben poc. Ens diu: ací feu el que us done la gana, però voteu Rajoy. 


Evidentment, la proposta de Bonig és una mentida, una fantasmada, perquè la pobra xica no pinta fava ni a València ni a Madrid. Els polítics valencians que manaven fins fa quatre dies no han exercit mai de valencians. Només s’han fet visibles en històries lamentables per a plorar. I, ara, sense pintar fava, sense cap poder per negociar res, demanen estupideses. Només fan de mitjancers d’uns amos que s’ha demostrat que no tenen cap interés per aquesta terra.  Si  la dreta tinguera algun interés en el país, hauria de saber que és molt més senzill: que cal enfortir una autèntica política valenciana que no es puga comprar ni vendre. Els drets s’han d’exigir, perquè ja són nostres. 

Levante, 5 de setembre de 2016