La fira del llibre

Em fan anar, sense massa ganes, a la Capital del Regne. Darrerament només vinc a les manifestacions. Ho faig sense entusiasme, però ho aprofite per passejar-me pel mig dels carrers de la ciutat sense que els cotxes m’impedisquen que m’ature ací i allà per saludar i fer-la petar amb els amics de sempre. Sempre te’n conten una de nova d’aquell o de l’altre. Mira, una manera com una altra d’eixir de casa, de la tranquil·litat del poble i de deixar els llibres i els papers que t’absorbeixen els dies. Aquest viatge em fan anar a la Fira del llibre. Els editors són molt bona gent que es dediquen a una causa ben noble com és publicar les nostres parides. Com que cal ser agraïts i la companyia que m’ofereixen és bona, em deixe convéncer i vaig a signar llibres. Em resulta estrany sentir el meu nom per la megafonia. L’amic que m’acompanya es fa un tip de riure i em diu: “Encara que avui no vinguen a comprar, aquesta nit somiaran el teu nom i el teu llibre i demà vindran corrents a comprar-lo”. Encara no ha acabat de dir això i s’acosta un capellà, amb sotana i tot, i compra el seu llibre. No havíem quedat que vindrien a comprar el meu? Estem en la llibreria de Sento, un llibreter de Torrent que em diuen que està entusiasmat amb el seu ofici. No me’l poden presentar perquè avui no ha vingut: està en campanya electoral. Però el fill ens tracta molt bé. Ens porta un parell de gintònics, perquè no perdem el bon humor. Una dona major amb el seu nét ens trenca la rutina i tots els esquemes. El xiquet demana un llibre que diu que les planes fan olor. La llibretera no sap de què parla, però li n’ensenya uns quants. El xiquet els obri i sense mirar el títol ni els dibuixos passa les planes ensumant-los. Finalment es decideix per un i la dona el paga amb un canut ple de monedes de cinquanta cèntims. Ens quedem bocabadats i, per seguir amb la màgia, decidim visitar la caseta on està Emili Piera signant “El camí de les estrelles” i li fem enveja, perquè a ell no li han portat el gintònic. De totes maneres, Emili, no perd mai l’entusiasme i ens conta un parell d’anècdotes dignes del nivell que té com a narrador. El deixem estar perquè té molta faena i, després de saludar un quants amics més, ens en tornem a la tranquil·litat del poble. Demà més...

(Levante 18,d'abril de 2011)

Enveja sana

Quan arriben uns dies de vacances com els d’ara i no puc pegar a fugir, m’entra una ansietat que no em deixa alenar. Però les obligacions són les obligacions i, encara que estic perquè s’ocupen de mi, he de fer de guardià d’una parella d’adolescents. Per això, entenc i em sent solidari quan una amiga em diu: “Faré el possible per anar-me’n, encara que siga un parell de dies..., què et sembla Madrid?” Però el que em toca el tendre és que els amics més joves i amb menys obligacions m’envien correus electrònics com aquest: “Me’n vaig a Irlanda per a sis setmanes. La primera caminant pel Wicklow Way amb Cris, una espècie de Camí de Sant Jaume que naix de Dublín cap al sud, per les muntanyes irlandeses. Les altres cinc setmanes me les passaré a Belfast, estudiant anglés de matí i passejant i dotorejant a la vesprada. Tinc un comboi i unes ganes que no me les acabe. Espere aprofitar el temps i que siga un viatge inoblidable. Us mantindré informats, ja siga per correu o pel blocdeltauro.blogspot.com”. I en això em quedaré conformat: alternant les aventures de l’amic a través del seu blog i el darrer llibre d’Emili Piera El camí de les estrelles, si és que considera convenient fer-me’l arribar, perquè no pense passar per una llibreria. Éstic segur que això dels llibres de viatge és un gènere fet a posta per a l’Emili, que ens delectarà amb unes experiències que només ell és capaç de viure i de contar. I si el llibre d’Emili no m’arriba, m’hauré de fer una mica més docte i anar-me’n a un altre viatge, una mica més esotèric. M’endinsaré en la lectura del llibre de Francesc Pujols Concepte general de la Ciència catalana. Una delícia! No el busqueu, perquè no el trobareu. I, si el trobeu, sapigueu que us costarà un ull de la cara, però viureu un viatge que consisteix en la història del nostre pensament i de les seues manifestacions culturals des de Ramon Llull a Eugeni d’Ors amb una conclusió molt interessant: que el nostre poble s’encamina a donar al món la filosofia clàssica —la veritat, tot simplement— i per això ho tindrem tot pagat allí on anem....
(Levante 5 d'abril de 2010)