dilluns, 28 de gener del 2019

Com una taca d’oli




     


El problema i el perill més imminent de l’extrema dreta no és que puga governar, sinó que escampe el seu pensament com una taca d’oli. Les seues mentides i la seua política irresponsable i poca-solta no només contaminen els altres partits de la dreta extrema, que són el PP i Ciutadans, sinó també a l’únic partit espanyol de la “dreta” moderada que és el PSOE. Joaquim Nadal, exconseller socialista de la Generalitat de dalt, que no és precisament un radical, ens adverteix: “La frivolització de la política, el menyspreu que s’estila i alguns dirigents tot sumat té tots els ingredients del desastre.” I ho diu, entre altres coses, a propòsit de les declaracions del ministre socialista d’Afers Exteriors, Josep Borrell, on qüestionava la violència policial durant el referèndum de l’1 d’octubre. Nadal va fer una piulada que he compartit: “La repressió de l’1-O és un fet provat i tangible. Identificable amb noms i cognoms de persones de totes les edats afectades. El PSC si vol ser alguna cosa a la política catalana, i més li valdria, hauria d’esmenar Josep Borrell”. I l’he compartida, la piulada, per una raó: perquè les paraules del ministre ataquen els professionals sanitaris segons els quals van tenir més de 1.000 ferits. El mateix Miquel Iceta ha confirmat que aquell matí va telefonar a Soraya Sáez de Santamaría. “Li vaig dir que estaven cometent un error polític gravíssim i que el dispositiu policial de l’1-O estava mal plantejat i tindria efectes contraproduents.” “Vam fer un comunicat molt dur demanant la retirada de les forces de seguretat. Jo abans de fer-lo públic vaig telefonar (a Soraya) per avançar-li’l”. “Si aquesta conversa va tenir alguna conseqüència sobre la decisió que va prendre el govern, la veritat no ho sé.”

El pensament de la dreta extrema, però, no només s’escampa en els altres partits polítics. Arriba a llocs que feia temps que no arribava. Recorde que, en ple franquisme, ma mare ens portava a València a comprar-nos roba i, manta vegades, les dependentes li demanaven que parlara en castellà. Ma mare deia que no, que ella pagava. I això era suficient. No era una “nacionalista” com diria Toni Cantó. Només era una persona d’un poble on tothom −ai!, perdó− només parla valencià. Ara, diuen que el valencià és una llengua constitucional, però la dreta extrema la qüestiona en els àmbits públics. I només ens faltava que la taca del seu pensament ens afectara en l’àmbit privat. Un guàrdia de FITUR (Fira Internacional de Turisme) va reprendre la nostra vicepresidenta, Mónica Oltra −que mireu si es radical que vol el seu nom escrit en castellà−, per parlar valencià en una conversa  més privada encara que la de la meua mare. Alerta amb la taca.

Levante,28 de gener de 2019





dilluns, 21 de gener del 2019

Filferros a Europa






Un dia us vaig explicar que Mirmanda, ara, és una revista, però que fa molt de temps era una ciutat més antiga que Barcelona situada al Rosselló, a la Catalunya no espanyola, a l’estat francés. Era un indret de fades que segurament va ser destruït per un tsunami de la mar que només ens deixà unes restes de monuments megalítics i penya-segats d’argila roja que deurien ser les xemeneies de les fades. Jacint Verdaguer en el seu poema èpic Canigó ens en donà notícia: “Quan Barcelona era un prat ja Mirmanda era ciutat, forts gegants l’han aixecada, que de pedra amb glavi tosch quant los veyan dintre’l bosch, fins los roures tremolaven”.

Ara, però, Mirmanda és un grup de pensament i una revista de cultura dirigida per Òscar Jané i Èric Forcada, escrita majoritàriament en català que s’ocupa de temes de filosofia, història, socials, art, ... fent de temes locals un element d’estudi universal. Com que el meu amic Vicent Olmos és membre del consell assessor de la revista, m’ha fet arribar el número 12, D’Argelers a Calais i Brussel·les Els no-llocs de l’exili. La república catalana, que compta amb interessants articles que són d’una actualitat extrema, com un poema de Joan Brossa: “Subratlla la raó qui no la té/ la pols ressona damunt l’estructura,/ i mar i terra mostren la juntura/ girada per la sang i pel diner.”

I veiem l’arribada massiva de persones fugint de la guerra i de la misèria i la forma com els acull Europa. I recordem Argelers, 1939, com a símbol de despropòsits: el de la mateixa guerra, el del drama de l’exili i la fugida, però, sobretot, la negació de la dimensió del succés: un allau humana de dimensions desconegudes... Un allau de persones en un indret en què només hi havia l’arena nua.  com dibuixà Josep Sangenís, un testimoni: “Sense res, Sense cap arbre, sense cap pedra. Absolutament res. Res. Amb les mans feies un forat a la sorra i et tapaves amb una manta... Als matins hi havia gent que s’havia mort.” Ara, però, no hi ha un Argelers, sinó que n’hi ha molts, diversos i repartits a les portes filferrades d’Europa −molt encertat el filferro que il·lustra la coberta de la revista−, una Europa que veiem com cada dia nega el que és una evidència. I llegim articles que ens aporten conceptes de molta actualitat: “Els no-llocs de l’exili, Tanapolítica a les fronteres, Les fronteres com a llocs de no-dret... I  veient com els pobles que es converteixen en matalassos dels “indesitjats” et preguntes el significat de la paraula democràcia que et porta al segon tema del dossier: Els “europeus catalans” que han xocat i xoquen en una Europa poruga, plena d’inseguretats, que no és la que van volen bastir el 1957, ni el 1992. El número 12 de Mirmanda també compta amb la mirada en blanc i negre de Francesc Guillamet que aporta unes excel·lents fotografies que donen detalls fonamentals que diuen moltes coses. 

Levante, 22 de gener de 2019

dilluns, 14 de gener del 2019

Qui és Valls?





Un problema és l’extrema dreta, però també ho és la seua influència en els partits “democràtics” o, millor dit, en els partits del sistema. A França, per exemple, diuen que es va fer el famós cordó sanitari contra el partit de Le Pen, però  va ser un “socialista”, Manuel Valls —quan era ministre de l’interior— qui va protagonitzar una acalorada polèmica sobre els gitanos. Sembla que va dir: “La majoria deuen ser portats fins a la frontera”. Segons la premsa espanyola, en una entrevista concedida a l’emissora de ràdio France Inter, Valls associà la minoria gitana amb “la mendicitat i la delinqüència”, i afirmà que “la única solució són els desmantellaments de campaments i les expulsions. Així justificava el que va ocórrer a Lille on la policia va destruir, a petició de l’alcaldessa socialista, Martine Aubry, un assentament que allotjava a un miler de persones, la major part dones i xiquets. Encara hi ha qui es pregunta el perquè de l’aparició de populismes com ara VOX a Andalusia. La resposta és evident: els populismes apareixen quan la socialdemocràcia no té alternatives diferents a la dreta als problemes reals dels ciutadans. Valls, després, va ser primer ministre i va ser membre del Partit Socialista Francés fins el 2017, quan va perdre les eleccions primàries socialistes i donà suport a Emmanuel Macron. És a dir, deixà de ser socialista després de fracassar en la política francesa. No el volen allí i Ciutadans el fitxa. Però,  per a fer què?

Per a fer-lo candidat a l’alcaldia de Barcelona i perquè mostre enuig pel discurs que va fer el guanyador del Premi Josep Pla, Marc Artigau, en el lliurament del guardó literari que s’atorgava junt al Nadal. El pecat d’Artigau va consistir en tenir sentiments i expressar-los: “Sent tristesa i ràbia de viure en un país on hi ha presos polítics i on el govern legítim de la Generalitat està exiliat.” Valls expressà la seua molèstia. Traduïsc: “Aquesta nit he sentit tristesa, ràbia i vergonya després d’aquest discurs i aquesta demagògia... pobre Josep Pla... I Prou!”. Fins ací cap de problema  perquè també es tracta de sentiments expressats. El problema està quan Valls es va dirigir a la delegada del Govern, Teresa Cunillera, i li amollà: “Com permets això?”. I, quan vaig sentir això—que contaren en “Ràdio Pirenàica”—, és quan jo em vaig enfadar i per això, ací, expresse també els meus sentiments i la meua opinió. Vaig pensar que no fa falta pactar amb l’extrema dreta perquè s’imposen els seus pensaments. I vaig recordar Noam Chomsky: “Si no creiem en la llibertat d’expressió per a aquells que menyspreem, no hi creiem en absolut”. M’agradà la resposta irònica que va fer Marc Artigau a una pregunta que li feren sobre els fets: “No sé qui és Valls. És un fitxatge del PSG (Paris Saint Germain)?.

Levante, 14 de gener de 2019  





dilluns, 7 de gener del 2019

Veus, la mar




Si no vols estar tot el dia tancat a casa i vols pegar una bona volta per la mar, sentir les seues veus, no fa falta donar la matraca a ningú. Ni tampoc cal estar un parell de setmanes embarcat en un llaüt amarinant-te. No cal que et mareges. Ni fa falta que aprengues a ajudar els homes, ni que t’aboques damunt de l’orla, tirant gatets a l’aigua, vomitant-ho tot. Si tens ganes d’esquivar els turistes del passeig marítim i endinsar-te en els camins de la mar, ho pots fer llegint el llibre Veus, la mar de Víctor Labrado (Edicions 62) que ha estat guardonat amb el XL Premi Joanot Martorell de narrativa 2018 convocat per l’Ajuntament de Gandia.

Amb Veus, la mar comprendràs que també som un poble mariner i que en la nostra llengua “arribem” — que ve de riba— als llocs, venim fins a la vorera de la mar o del riu. No com altres que “llegan” que ve d’un altre verb que té un altre significat. Si vols, t’embarcaràs amb l’última generació que ho va fer a vela i patiràs, dins la mar, tres guerres: la d’Espanya, la Mundial i la d’Algèria. En temps en què no es menjaven les verdes i tampoc no tastaven les madures i viatjaven a Mostaganem, a Orà, a Beni Saf... 

Recorreràs un riquíssim lèxic ple de subtileses i viuràs autèntiques aventures. Fugiràs de les bombes escampades per tota la vora de la mar i sentiràs com et passen els avions per damunt del cap. Uom-uom-uoum. I amb les bombes faràs com quan plou: deixar-les caure. Pescaràs a la tarrafa: pescar a la llum la sardina i l’aladroc. I aprendràs totes les astúcies per a endur-te els peixos de la mar. Amb el morenell, que és un gàbia en forma d’embut per on el peix pot entrar, però no pot eixir. La moruna, el tresmall... Veuràs encara les subhastes que es feien de baix per amunt. Però, fins i tot, podràs observar els alemanys que fugien per tota la mar i rescatar-ne uns quants d’algun submarí. I, com que eren temps que la fam els treia a tots a ballar, practicaràs tots els oficis de la barca: xiquet, mariner, cuiner, motorista i patró. També, però, faràs un poc del contraban que tots feien en què es guanyava molt més que del peix que portaven. I correràs el bou amb barques que tenen malnom, com les persones. I ompliràs el bou de les gambes tan bones i abundants que es feien davant Orà.


Però, com que la mar té memòria, hi trobaràs de tot. Vols una grua de setze rodes? Pujaràs de tot en la xarxa. D’electrodomèstics els que vulgues. I rodes. O bicicletes senceres, i plats, gots, cadires plegables. De tot. Podries fer-te un aixovar. Però també el bou mata gambes, carabines, crancs, galeres, cigales... I t’esglaiaràs de mirar una negra, entravessada en coberta. És un tauró tot negre, lluent, llarguerut i agullat, enorme. La història del nero trobat dins d’un bidó no té la conte. Llig el llibre que en gaudiràs. Segur.

Levante, 7 de gener de 2019