dimarts, 26 de juny del 2012

Mentides




Un dels meus mestres va deixar escrit que calia ser molt bon mentider per a dir mentides. Que era preferible dir la veritat, si no tenies l’habilitat de mentir sense que t’enxamparen. No ho plantejava des d’un punt de vista ètic o moral, sinó per pur pragmatisme: “Si perds la credibilitat, ho perds tot. Ningú no confiarà mai més en tu”. Després, la vida m’ha portat a donar-li la raó i també a adonar-me, fins i tot, que el personal perdona més els corruptes que els mentiders. Nomes cal que recordeu els casos més sonats de la vida política. El que va fer Bill Clinton amb Mònica Lewinski no era una relació sexual, va dir el pobre home, perquè no sabia per on eixir davant el puritanisme dels seus electors. Ni allà li han perdonat la mentida, ni ací li l’hagueren perdonada. Ací, potser, l’hagueren aplaudit, si haguera dit la veritat. Mireu com el president Eduardo Zaplana, que va dir la veritat, que volia fer-se ric, va eixir en la cameta en alt. Zaplana era el més llest de tots. El cas més sonat de la mentida va ser el de J. M. Aznar. No hi havia armes de destrucció massiva i sembla que està molt clar qui va fer l’atemptat de Madrid. Zapatero no va voler que hi haguera crisi, va preferir parlar de “desacceleració” i va voler que els sistema financer espanyol fóra “el més sòlid del món”. I així li va anar. De Camps no val la pena parlar-ne: és tot massa recent i avorrit. Però podeu comprovar com tenen amagat González Pons, un altre bocamoll, que deu ser un dels campions mundials de dir ximpleries. I Ricardo Costa? Sempre que obria la boca, amb aquell to de veu coent, era per a dir bajanades... Per això, no entenc com Mariano Rajoy s’entesta en el mateix camí: ací no s’ha produït cap “rescat” de la banca, sinó que han arribat un bon grapat d’euros amb condicions molt favorables. Si segueix així, perdrà tota la credibilitat, si és que li’n queda algun trosset. Sembla que ja ningú no confia que puga redreçar un vaixell que s’afona. Amagat, com sempre fa aquesta gent, darrere de la bandera, sense deixar d’enganyar i, pitjor encara, d’enganyar-se. El problema, però, no és la credibilitat de Rajoy. És molt més greu, perquè es tracta de la credibilitat de les Institucions democràtiques. Qui confia en el Govern d’allà o d’ací? Qui confia en el Tribunal Suprem? O en Poder Judicial? O en el Consell Valencià de Cultura, que avui diu blanc i demà diu negre. Qui confia en res?

Levante, 25 de juny de 2012

dimarts, 12 de juny del 2012

Si vénen els extraterrestres





Com que m’entretinc darrerament en els anys setanta del segle passat, he recordat que hi havia  un corrent del trotskisme (que era reconstrucció de no sé quina facció de la quarta internacional) que deia que, si venien els extraterrestres, caldria rebre’ls en el puny en alt, perquè segur que eren socialistes. El raonament era correcte i evident: si venien ells ací, volia dir que es tractava d’éssers d’una societat molt més avançada que la nostra i, per tant, havia de ser socialista. Jo no sé, encara, si vindran o no els extraterrestres, però tinc molt clar que, si vénen, es quedaran  tan espaterrats que cauran de tos. Només han de fer l’exercici de llegir un diari de qualsevol dia per comprovar que ací no estem massa bé de la tòtina. Podrien començar per la primera pàgina. Deuria ser suficient: “El Consell vigilarà els metges, perquè concedisquen menys baixes als funcionaris”. Només caldria que estudiaren un poquet el currículum del Consell per a partir-se de riure. “Quina cara més dura que tenen, no? ” Es preguntarien. Sense passar pàgina, trobarien: “El jutge de Nules replica a l’Audiència que hi ha suborn en el cas Fabra”. Com que s’haurien documentat abans de vindre, exclamarien: “Encara està això per ací!”. I conclourien: “aquesta gent, d’aquest país hauria d’estar en el manicomi”. “O és culpable o és innocent, però no pot ser les dues coses tant de temps, no?”. Del que tindrien un dossier ben gros, com no podria ser d’altra manera, seria del camarada Rafa Blasco. “Mira”, dirien, “aquest era dels nostres i ara, pobret, dóna llàstima. En l’època de les comunicacions que està aquesta gent i ell ha de fer senyals de fum per a poder parlar”. I dirien això en veure la foto de l’exconseller parlant en una cabina telefònica com si estiguera fent la mili o treballant en la Camarga fa més de trenta anys. Tot això ho trobarien en la portada, sense passar pàgina. Però si no tingueren prou i entraren dins, comprovarien que tot segueix igual: “La trama d’ONGs cobrava cursos a Guinea a preus de màster a València”. Al·lucinarien en llegir que els professors podran ser destinats a cinc centres per a completar horari i que Educació contempla desplaçaments de fins 240 kilòmetres setmanals per a docents itinerants. “I per què no contracten taxistes?”. Només trobarien una notícia positiva i esperançadora en les pàgines d’internacional: “Hollande rebaixa l’edat de jubilació als 60 anys...”. Com ací, dirien.

Levante, 11 de juny de 2012

dilluns, 4 de juny del 2012

Pilar López


Com que visc a l’exili, en un poble que no té deutes, només estic connectat al món quan busque coses molt puntuals que m’interessen pels procediments acostumats: els diaris, la ràdio, la televisió... I com que els amics de la capital del Regne passen de donar-me les males notícies, no sabia res de la maleïda malaltia de Pilar López, ni del seu traspàs. Per pura casualitat, però, cercant informació sobre la delegació del diari Avui a València per a un amic que està fent un llibre sobre les tertúlies de Joan Fuster, em trobe, en la xarxa, un article de Pep Torrent que em donava la condemnada notícia: “Adéu, Pilar, t’estimo”. Vaig conéixer Pilar López en aquella tronada delegació del diari Avui, a València, on treballava el meu amic Emili Piera en la dècada dels setanta en què passaren tantes coses. Entre elles, l’intent de fer un periodisme compromés en la realitat del País. Pilar sempre formarà part d’aquell paisatge de la Transició en una València molt més difícil del que ens pensaven i on es plantejaren tantes batalles. Una València on el periodisme seriós va trobar totes les dificultats del món i, encara més, si aquesta professió, que es volia digna, feia servir la nostra llengua com a mitjà d’expressió. La delegació de l’Avui, a València, va durar el que durà: “tenim a penes el que tenim, i prou, l’espai d’història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la”, deia el poeta. Aquella redacció de l’Avui, per a un jove com jo, significava una illa de llibertat, com ho era també, una vegada a l’any, la Universitat Catalana d’Estiu. Allí treballava també Pep Torrent i Vicent Aleixandre. Com que hi havia molt bon ambient, vaig fer algunes visites, perquè sempre muntaven alguna gresca. Pilar sempre tenia un somriure que regalar-te o una broma que fer-te.  Era de la mena de gent que et feia sentir sempre còmode, com si la conegueres de tota la vida. Després, es dedicà a això de les Corts i me l’he trobada ocasionalment pel centre de València. No cal dir que totes les trobades eren agradables. Ho feia sempre fàcil, com si ens haguérem vist el dia anterior i com si els anys no passaren. No puc dir que em vaig fer amic, perquè no vaig tindre l’oportunitat. La distància i la faena no ens permeteren coincidir massa vegades. Però segur que la trobaré a faltar. Ja no me la podré trobar, alguna vesprada, al voltant de les Corts, ni li podré sentir paraules agradables, com si fórem amics de tota la vida. Descansa, Pilar.

Levante, 4 de juny de 2012