dilluns, 30 de juliol del 2018

El màster






Sent parlar dels màsters d’aquests “senyorets” i “senyoretes”—en el sentit de malcriats, que estan  acostumat a viure bé, a no fer res— del PP que volen manar i m’ix foc pels queixals. El metge m’ha manat que no m’altere, però jo no puc evitar-ho i com el vell poeta nostre: “No sé com és que el cor no m’esclata”. Entre en còlera quan un amic meu que sempre vota als del PP, facen el que facen, em diu que això dels màsters és una ximpleria que no té importància al costat de totes les malifetes que els atribueixen. “Una ximpleria?” —li pregunte.  I li dic: “Com es nota que no tens fills que han hagut de renunciar a una faeneta prou bona perquè cal fer el màster per a poder treballar en el que els agrada. Saps que els màsters s’han de fer un bon grapat d’hores que són presencials i obligatòries? I el que és pitjor encara: saps quanta gent no els pot fer perquè no tenen un duro per pagar-lo? Saps que un màster costa un ull de la cara?”. 

I és que als nostres fills, pobres mortals, els obliguen a anar a classe i no es poden permetre el luxe que els convaliden no sé quantes assignatures sense assistir-hi. No tenen privilegis i saben que els estudis és el seu únic camí d’accés al ple domini de la terra que, en el seu cas, és conformar-se a viure la vida amb una mica de dignitat. No estudien per presumir de currículum. Ho fan només  perquè aspiren a poder treballar en una faena que els agrade. Els hem ensenyat, des de menuts, que l’educació és l’instrument principal de progrés social i col·lectiu que ajuda, i molt, a la igualtat d’oportunitats, ja que pot contribuir a mitigar, un poquet, els condicionants personals, socials i econòmics. Tot això, si no són veritat els casos que ens ocupen. 

Jo no sé si són veritat o no les “coses” que apareixen en els altaveus mediàtics sobre els màsters d’aquests “malcriats”  i “malcriades” del PP que ho tenen gairebé tot des del principi. Però, si són veritat, no podem ignorar-les perquè sí que tenen importància. I molta. I no es pot frivolitzar. Ni, menys encara, burlar-se del personal, quan es diu que la investigació confirma que el xicot és l’idoni per a ocupar el lloc que ha guanyat en les primàries. I remata Teodoro García, un dels col·laboradors de Pablo Casado: “El màster més important que ha fet Casado és guanyar les eleccions del PP”. Però és que, sense saber-ho, té raó, perquè per a ser president del Govern o ocupar qualsevol càrrec polític no es necessita cap màster ni cap carrera. I, aleshores, per què tanta història i tanta ximpleria? Si ho mires bé aquests “senyorets” i “senyoretes” només són uns pobrets que bufen en caldo gelat. 

Levante, 30 de juliol de 2018

dilluns, 23 de juliol del 2018

El valencià s’aprén





No volen aprendre la lliçó. No miren a llarg termini i només pensen en la immediatesa d’un grapat de vots i, per això, provoquen problemes que després no tenen una solució fàcil. La seua pàtria és la butxaca, però només tenen en la boca la paraula Espanya. I, amb la seua actitud tancada, fomenten l’independentisme, el republicanisme i totes les desafeccions que després lamenten i denuncien. Ho dic perquè van ser també dos diputats del PP els qui van presentar el recurs contra el decret de la Generalitat Valenciana que regula l’ús del valencià en l’administració. Dos diputats que no volen ser amics ni tan sols tenir-nos un poc d’afecte als que tenim el valencià com a llegua pròpia. I crec que el Tribunal Superior de Justícia s’equivoca en donar-los la raó i retallar els continguts que tenia previst el decret. S’equivoca en deixar sense efecte onze articles que donaven prioritat a l’ús del valencià en les notificacions, la retolació dels edificis i les comunicacions entre els treballadors públics i els ciutadans. El tribunal diu que el decret ignora la realitat plurilingüe del nostre país. Potser al tribunal li agrada que la Generalitat faça el ridícul con fa en moltes de les seues dependències o instituts públics on podem trobar la doble retolació: Biblioteca/ Biblioteca, Sala de professors/ Sala de professores, Laboratori de Física i Química/ Laboratorio de  Física i Química...

No em cansaré de repetir que el bilingüisme és un fenomen individual que afecta a les persones i no als territoris. Els països no són bilingües. Són les persones les que poden ser bilingües. I en aquest país els únics que som bilingües de veritat som els valencianoparlants que sí que sabem el castellà. Els que només saben el castellà són monolingües. Si aquests senyors estimaren veritablement Espanya, que no l’estimen, considerarien el valencià com una llengua espanyola i la defensarien de la mateixa manera que defensen l’altra. I tindrien clar que qualsevol política lingüística que no tinga com a objectiu incrementar el coneixement del valencià no té cap sentit perquè el castellà ja el sap tothom. Està molt clar: el castellà se sap i el valencià s’aprén.

El que és més absurd, però, és creure que els documents emesos en valencià només tenen validesa dins de l’àmbit de la Generalitat Valenciana i, perquè tinguen eficàcia en altres comunitats autònomes, han de traduir-se al castellà. Fins i tot els adreçats a Catalunya i a les Illes, encara que formaren part del mateix domini lingüístic —qüestió en què no entren. No puc comprendre com un Tribunal pot dir a l’administració valenciana en quina llengua s’ha de dirigir a l’administració catalana o a la de les Illes. Una pregunta: la Generalitat de Catalunya o el Govern de les Illes es poden dirigir en català a la Generalitat Valenciana o tampoc?


Levante, 23 de juliol de 2018

dilluns, 16 de juliol del 2018

En la Font del Cirer






No recorde res d’aquell dia: ni la senda que seguíem ni cap on ens dirigíem. Sé que va ser en la Font del Cirer, a uns tres-cents vuitanta metres d’altitud, en un espai natural situat en el camí a les Foies, en un desviament entre la carretera de Simat a Barx. Aquell va ser l’indret que el meu cos va elegir per donar un bon ensurt als amics que m’acompanyaven. Un lloc ben elegit perquè hi podia arribar un cotxe. Diuen que vaig dir, a Voro Meseguer, que me’n passava una de ben grossa i, en un tres i no res, vaig caure. Vaig tenir una mort sobtada. Tenia taponada una coronària: una història d’aquelles per a no contar-la. No va ser així, però, perquè Manolo Conca sabia fer les maniobres necessàries. Em va fer un massatge cardíac amb el qual va aconseguir mantenir les constants vitals fins que pogué arribar una patrulla de la Policia Local de Simat que portava un desfibril·lador. I, tot seguit, el metge amb les injeccions d’adrenalina punxades directament al cor. En aquella microreserva de flora amb valuoses espècies protegides i sentint el soroll de l’aigua que ix de la roca calcàrea, Manolo insistí en una reanimació que semblava impossible. Insistí i ho va aconseguir.


El més lamentable de tota aquesta història és que jo no em vaig assabentar de res. Avui mateix el meu amic Jeremies Barberà, que també venia a l’excursió, m’escriu un WhatsApp que diu: “Ja va passant la por?” I jo que li conteste: “La por que passàreu vosaltres. Jo no recorde res”. I és veritat que he perdut uns quants dies de la meua vida, perquè se m’han esborrat. I veig en les xarxes socials l’amic i alcalde de Simat Víctor Mansanet content de la faena ben feta de la seua policia municipal. I la quantitat d’amics que s’interessen per mi: les telefonades, els missatges... I m’assabente que he tingut molta sort. I recorde allò que vaig escriure sobre l’atzar referint-me al llibre Tots els camins duen a Roma, les magnífiques Memòries de Gaziel: “Em quede bocabadat en llegir, en l’explicació de com nasqué aquest llibre, la gran importància que li dóna a l’atzar. Ell ho diu: en el llenguatge quotidià del carrer, en tots els idiomes, en va ple d’expressions com aquestes: “totes li ponen” o, la contrària, “no n’ensopega ni una”. Gaziel insisteix molt en el tema: en el mateix home i el mateix esforç, els resultats mai no són idèntics; els dots i el treball no són cap garantia de res, ja que homes amb facultats escasses i no gens esforçats assoleixen posicions increïbles... En la presentació d’aquest llibre la vida queda com un gran joc d’atzar on val més tenir sort que tenir bones fitxes”. En el meu cas, vaig tindre, molt oportunament, un amic que en sabia de massatges cardíacs.  Em van pondre totes. Merci a tots.

Levante,16 de juliol