dissabte, 30 d’octubre del 2010

Subsòl








Sent la veu d’Isidre Crespo que em crida. Em gire per saludar-lo i aprofite per felicitar-lo personalment pel seu natalici: cal fer cas al Facebook. Com que Isidre és dels que ha pogut fugir de les retallades de Zapatero i ja està jubilat, viu desficiós i sempre té alguna cosa entre mans: “Has llegit el llibre Subsòl d’Unai Siset?”, em pregunta. Li dic que no, que no conec ni l’autor ni el llibre. Aleshores m’explica la història: és un llibre de narracions a partir d’una fotografia feta al metro de París que es converteix en el pretext per a endinsar-nos en la intimitat dels rostres que hi apareixen gràcies a la imaginació de Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó. “Jo faré que t’arribe i escriu alguna cosa, perquè es tracta d’un joc literari molt divertit: no saps cada narració de qui és, cal endevinar-ho”, em diu. No sé com s’ho fa, però a l’endemà tinc el llibre a casa. Com que es tracta d’un joc, l’òbric a l’atzar i llig un títol: Apunt sobre l’Etapa Cranial d’Orfila Martí . Comence la lectura i arribe a “elabore aquest treball infinit, desproporcionat, suïcida, que intitule Genis desconeguts, diccionari d’individus visionaris que han obert portes al coneixement humà però dels quals, per motius diversos, no apareix rastre als llibres”... Continue i veig que la genialitat d’Orfila Martí, que es comprà un casalot modernista que hi ha prop d’Albalat, és que pretenia construir per vora riu, en el terme de Riola, una mena de Meditatoriums, unes construccions menudes per a l’aïllament i la reflexió individual dels ciutadans que ella volia situar entre els camps de tarongers. En volia fer uns quants, però només li’n van deixar construir un en el cementiri i gràcies a ser filla de qui era. Deixe la lectura i me’n vaig a dinar a Cullera. Torne per vora riu i em perd pels meandres. Gràcies a Déu no em trobe amb cap Meditatorium. Per no posar-me nerviós, telefone a Manolo Baixauli i li pregunte si el conte d’Orfila Martí és el seu. Em diu que no m’ho pot dir... Jo ho tinc molt clar, perquè aquell dia, per vora riu, vaig anar a parar al cementiri de Fortaleny i me’l vaig imaginar de seguida com a l’escenari ideal, amb cranis o sense cranis, d’una de les seues narracions.

Levante 25 d'octubre de 2010

dimarts, 19 d’octubre del 2010

La generació precària

L’altre dia no sé qui comentava que la nostra generació havia tingut la sort de viure millor que la dels nostres pares, però que els nostres fills ho passaran malament. I més encara perquè els hem criat entre coto-en-pèl i no hem sabut dir-los la paraula no. L’anècdota em ve al cap perquè navegant per la xarxa trobe comentaris sobre La generación precaria, un llibre de Marta García que intenta descriure els problemes de la joventut actual evitant fugir dels tòpics que retraten els joves com a consumistes, festers i despreocupats. Als nostres joves els agrada la festa i s’ho passen bé —a qui no?—, però també n’hi ha molts que s’han preocupat per obtenir una molt bona formació, però s’han de conformar a malviure amb treballs temporals i precaris i renunciar a tenir casa pròpia. I cal moure’s, no hi ha prou amb protestar amb quatre googles: cal eixir al carrer per fer soroll. Marta García explica les diferents iniciatives que els joves estan portant a terme a Europa, com ara quan van aconseguir parar a França el 2005 la Llei de contractació laboral...

Deixe la Xarxa i em concentre en la lectura del diari d’avui: “Els estudiants dels instituts se sumen a la protesta social a França”. Això de França sí que és una vaga! Alguns estudiants expliquen amb molt de trellat per què s’adhereixen a la protesta contra la reforma de la jubilació: “Quan més tard es jubilen, menys esperança de treball tindrem... També lluite pels drets dels nostres pares”. La contestació més bona de per què els estudiants se sumen a la protesta la dóna un altre jove: “Estem ací perquè no volem viure pitjor que els nostres pares”. Una resposta que no agrada a un nostàlgic del maig del 68 que passava per allí i que diu: “Jo no volia viure com mon pare, volia acabar amb el món de mon pare. Ells, sembla que no”. Pitjor, però, actua l’esquerra oficial, que no sap per on va. Què fan els socialistes francesos i espanyols? No actuen coordinats ni estan d’acord en les possibles solucions. Ací, que manen, fan els retalls; allà, que són a l’oposició, s’hi oposen. On és l’alternativa global de l’esquerra a la crisi?

(Levante 15 del 10 de 2010)

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Els dimonis que dicten



No recorde pràcticament res de la novel·la Conversación en la Catedral de Mario Vargas Llosa, però sé que me la vaig llegir pràcticament d’una tirada i que em va impressionar. Em va passar, com a lector, el mateix que Vargas Llosa explicava al pròleg de les seues Obres Completes: “Des dels ja llunyans temps en què, sense saber gaire bé què feia, vaig escriure els meus primers relats, crec no haver-me apartat ni un mil·límetre d'aquesta ambició: explicar històries que, sense ser-ho, semblessin una representació de la vida i tinguessin els lectors —com tenien els oients de la caverna i la foguera els fundadors d’aquesta antiga estirp—, anhelants, àvids, per saber què, què va passar després”. Intentant recordar aquella lectura, he buscat per les prestatgeries de casa Conversación en la Catedral i no he pogut estar-me de traduir-ne el començament per comprovar com sona: “Des de la porta de “La Crònica” Santiago mira l’avinguda Tacna, sense amor: automòbils, edificis desiguals i descolorits, esquelets d’avisos lluminosos surant en la boirina, el migdia gris. ¿En quin moment s’havia fotut el Perú?”. Segons Julio Ortega aquesta visió deriva, entre altres, d’Octavio Paz i de la seua noció agonista que som fills d’una “violació” històrica i existencial. Sembla que tot això ve del maleït tòpic que els escriptors feliços no escriuen bones novel·les i no sé quantes coses més. Però el que sí que em convenç de les reflexions d’Ortega és quan afirma que una vegada i una altra molts dels lectors de l’escriptor peruà, que vol ser espanyol, hem lamentat les seues idees polítiques. Això ho diu, perquè considera, i en això potser té raó, que la seua obra està a l’esquerra de la seua política: “es va passar a l’altra banda de la seua obra per poder tolerar els dimonis que la dicten”. I nosaltres estarem molt agraïts al dimoni que li dictà Lletra de batalla per Tirant lo Blanc, però no podrem entendre l’home que es capaç de subscriure el “Manifiesto por la lengua común” que tan ostensiblement ataca els desvalguts en nom dels poderosos. Nosaltres estimarem per sempre el dimoni que va tindre la sensibilitat de dictar-li la denúncia de les situacions d’abús i d’imposicions en La ciudad y los perros.


Levante 10 del 10 del 2010

dimarts, 5 d’octubre del 2010

La pedra de Luna



Tinc uns amics que circulen per l’òrbita socialista que no paren de fer-me retrets, perquè tinc la dèria d’escriure, de tant en tant, que Ángel Luna no sap o no vol dir “bon dia”. M’asseguren que és un bon home, una persona honesta i un magnífic parlamentari. No en tinc cap dubte, però tampoc no tinc la culpa de tenir les meues manies. Una de les primeres mesures que va prendre el primer Govern autonòmic va ser aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que té com a objectiu que tots els valencians puguen dominar les dues llengües oficials en situació d’igualtat. Per sort o per desgràcia, la vida m’ha portat a treballar per aquest objectiu que, si es complira, faria que la nostra llengua no patira humiliacions ni restriccions, ni fóra moneda de canvi cada vegada que la dreta local té un problema. Ángel Luna, que s’ha passat més de mitja vida ocupant càrrecs en les nostres institucions, és un dels exemples més clars del fet que en aquest país la llengua pròpia no fa falta per a viure, que se la pot ignorar sense cap problema. Per això, Ángel Luna, volent o sense voler, té una posició antipedagògica de cara a una de les lleis més importants que va aprovar el govern socialista, perquè demostra que el valencià no és necessari per a poder parlar en la institució que representa a tots els valencians: les Corts. Sé que es tracta d’una postura completament legal, però jo parle de pedagogia, de respecte a la llengua pròpia del país, que, segons la llei, cal protegir i estimular. Per això, Ángel Luna m’haurà de perdonar que, si tira una pedra en aquella institució, no puga evitar recordar que, abans de la democràcia, en una escola de Sueca, donaven una pedra als xiquets que durant l’esbarjo parlaren en valencià. La pedra anava passant de mà en mà de tots aquells a qui se’ls escapava alguna paraula en la llengua materna. Ja sé que la pedra que llançà Luna no té el mateix sentit. O potser sí, perquè ell mateix va dir que la canviava pel Canal 9 que té silenciat els socialistes, de la mateixa manera que Luna silencia la nostra llengua en el lloc de màxima representació dels valencians.

(Levante 4 d'octubre de 2010)