dijous, 28 d’abril del 2011

La matraca



Crec recordar que l’altre dia el Sant Pare es queixava que els cristians no vivien autènticament la religió. Té tota la raó del món aquest representant de Déu en la terra, perquè la Setmana Santa que representa el desenllaç, el moment culminant del nou testament, sembla que s’ha quedat com un ritual que té més a veure amb el folklore, amb les ganes de festa i de disfressar-se del personal que amb l’autèntica fe. No pretenc fer cap tesi doctoral ni cap tractat de sociologia, però la gent que conec que es col·loca una vesta i participa de les processons de Setmana Santa, són els mateixos que els agrada exhibir-se i desfilar vestits de fallers. Fins i tot, dubte que sàpien quin passatge del Nou Testament és el que representen les imatges de l’anda que suporten sobre els seus muscles. Res a veure amb la devoció en què Llorente va escriure: “Quant bé resplandien en andes llustroses/ la Verge divina o el Sant titular”. Aquests que us dic només que volen passejar-se pels carrers repartint caramels. Trobe molt més sa i menys hipòcrita això que fan molts joves: es boten la Setmana Santa i van directament a la Pasqua. Passen, sense saber-ho, dels dies de Passió. El dimecres passat, encara no havien acabat les classes i ja estaven tots en els supermercats comprant beguda i queviures per desaparéixer de casa i passar uns dies amb els amics en un apartament de la mar o de la muntanya. Potser el nom de les “andes” només els sone a través de l’explicació d’un professor sobre els versos d’Ausiàs March: “A tal delit los pechs no troben anda”.

Res a veure amb el silenci obligatori que havíem de passar nosaltres en la nostra joventut. Només la música clàssica a les ràdios i el so de les matraques en els carrers trencava aquell silenci obligat. Recorde encara com em sentia quan feia sonar aquell instrument de percussió que produïa un soroll sec i repetit. Tampoc no era fe: era por. La por que tenia clavada al cos, perquè sí que sabia que representava tota aquella història i que el so que feien aquelles fustes substituïa el so de les campanes Dijous i Divendres Sant: “Els escolans toquen matraques en lloc de campanes”. Com que no sóc polític i no he d’anar a les processons, no sé si encara fan sonar aquests instruments. Sonen encara les matraques?
(Levante, 24 d'abril de 2011)

dimarts, 19 d’abril del 2011

La fira del llibre






Em fan anar, sense massa ganes, a la Capital del Regne. Darrerament només vinc a les manifestacions. Ho faig sense entusiasme, però ho aprofite per passejar-me pel mig dels carrers de la ciutat sense que els cotxes m’impedisquen que m’ature ací i allà per saludar i fer-la petar amb els amics de sempre. Sempre te’n conten una de nova d’aquell o de l’altre. Mira, una manera com una altra d’eixir de casa, de la tranquil·litat del poble i de deixar els llibres i els papers que t’absorbeixen els dies. Aquest viatge em fan anar a la Fira del llibre. Els editors són molt bona gent que es dediquen a una causa ben noble com és publicar les nostres parides. Com que cal ser agraïts i la companyia que m’ofereixen és bona, em deixe convéncer i vaig a signar llibres. Em resulta estrany sentir el meu nom per la megafonia. L’amic que m’acompanya es fa un tip de riure i em diu: “Encara que avui no vinguen a comprar, aquesta nit somiaran el teu nom i el teu llibre i demà vindran corrents a comprar-lo”. Encara no ha acabat de dir això i s’acosta un capellà, amb sotana i tot, i compra el seu llibre. No havíem quedat que vindrien a comprar el meu? Estem en la llibreria de Sento, un llibreter de Torrent que em diuen que està entusiasmat amb el seu ofici. No me’l poden presentar perquè avui no ha vingut: està en campanya electoral. Però el fill ens tracta molt bé. Ens porta un parell de gintònics, perquè no perdem el bon humor. Una dona major amb el seu nét ens trenca la rutina i tots els esquemes. El xiquet demana un llibre que diu que les planes fan olor. La llibretera no sap de què parla, però li n’ensenya uns quants. El xiquet els obri i sense mirar el títol ni els dibuixos passa les planes ensumant-los. Finalment es decideix per un i la dona el paga amb un canut ple de monedes de cinquanta cèntims. Ens quedem bocabadats i, per seguir amb la màgia, decidim visitar la caseta on està Emili Piera signant “El camí de les estrelles” i li fem enveja, perquè a ell no li han portat el gintònic. De totes maneres, Emili, no perd mai l’entusiasme i ens conta un parell d’anècdotes dignes del nivell que té com a narrador. El deixem estar perquè té molta faena i, després de saludar un quants amics més, ens en tornem a la tranquil·litat del poble. Demà més...

(Levante 18,d'abril de 2011)

dilluns, 11 d’abril del 2011

Biografies parcials 2


Després de llegir Biografies parcials 2 (Afers) de Xavier Serra que porta com a subtítol Nascuts després de la guerra, la primera impressió que tinc és que em trobe davant d'una manera molt efectiva i personal d'encarar el gènere de la biografia, del retrat. Evidentment que té antecedents, però no hem de buscar-los en la literatura memorialística i enyoradissa tan de moda ara, ni en el gènere de l'entrevista llarga a personatges d'una certa rellevància que conreen alguns dels nostres escriptors. Per trobar els seus referents hem d'anar una mica més lluny, cal escorcollar entre les pàgines dels Homenots de Josep Pla, però també en les excel·lents Memòries de Josep Maria de Sagarra o en Tots els camins duen a Roma de Gaziel.
Sí, Serra coneix detalladament aquesta literatura i es nota en els seus escrits. La seua manera d'escriure, el seu estil, però, no beu únicament d'ells. També hi podem trobar, entre altres, la influència de Joan Fuster en la manera de raonar, d'adjectivar... Tot plegat conforma un estil molt propi i personal. En les biografies de Serra hi ha una única veu que conta la història i és la de l'autor que s'expressa amb el seu estil i que l'imposa als seus personatges fent literatura. I, així, a través de la literatura, coneixem els personatges biografiats, que en aquest cas són: Doro Balaguer, Josep Antoni Comes, Pere Maria Orts, Josep Iborra, Germà Colón i Vicent Rosselló. Amb ells obtenim informació de primera mà d'aspectes fonamentals de la nostra història, de la guerra, de la postguerra i de la transició a casa nostra. A través dels retrats anem trobant peces d'un trencaclosques: la visió dels vençuts, la de la resistència, l'escepticisme dels qui en un primer moment apostaren pels guanyadors i acabaren distanciant-se´n, l'ensenyament durant la guerra i la postguerra, la concepció de l'art i la literatura, el paper que jugaren durant la transició tant el partit comunista com l'església oficial i no oficial...
Assistim també a la transformació d´un paisatge amb oliveres, garrofers, ametlers, figues i raïm convertit en un amuntegament de ciment despersonalitzat per una l'explotació turística salvatge... Unint totes les peces reconstruïm el nostre microcosmos més immediat.


Salvador Vendrell
Levante-EMV (11-IV-2011)