El joguet

“Voro, les noves tecnologies ja han arribat”, em diuen els meus amics joves. I, com que sóc disciplinat i m’agrada fer-los cas, m’apunte, malgrat les meues reticències, a tot el que em recomanen. Encara que sóc un ferm partidari del correu electrònic, perquè sé amb qui parle i amb qui compartisc les meues coses i les meues dèries, em deixe portar i em deixe fer un perfil al Facebook, un blog..., tot el que em manen. Sóc una ànima càndida i fàcil de convéncer. I la veritat és que hi ha coses que són una gràcia. Des de casa, puc assistir a una conferència de José Antonio Moreno Cabrera, professor de la UAM i autor del llibre “El nacionalismo lingüístico. Una ideologia destructiva”, que explica totes les trampes i tots els despropòsits d’aquells que volen fer de l’espanyol la llengua comuna. Però també m’arriben articles i conferències de Félix de Azúa que té una meravellosa ploma, però molt poc de trellat: “Hubo un tiempo en el que los caudillos de la patria catalana eran ciudadanos extremadamente ascéticos, exiguos de carne, enjutos de rostro, dotados de una robusta fortaleza moral y reconocida castidad o prolífica maritalidad..”. Després està, però, l’àgora, la plaça del poble, la nova manera absurda, o no, de relacionar-se a través del joguet. En això del Facebook, m’arriba un correu de Vicent Olmos que em suggereix: “Fes-te amic del Toni Furió”. I em pregunte: “Però si el conec des de xicotet, i ara me n’he de fer amic de manera virtual?” Però com que es tracta del Vicent i del Toni, que va per a Rector Magnífic, no puc dir que no i ho accepte. Immediatament, em ve la confirmació i, per curiositat, entre en la pàgina i veig que hi té 1896 amics, 24 en comú. És clar que està en plena campanya i aprofita com cal el joguet a la manera de Barack Hussein Obama. I com que hi ha tants amics, faig una prova i li escric, sense voler fer-ho massa llarg: “Com va la campanya? Que tingues sort, au!”. I, com no podia ser d’altra manera, em contesta ràpidament: “Va bé, amb un creixement interessant però que no ha de ser motiu per a adormir-se ni un instant. Gràcies pels teus ànims, salut!”. I estic segur que serà així, que el Toni no dormirà i que s’ho treballarà, perquè quan juga, ho fa de veritat.
columnadepaper@blogspot.com

(Levante 15 de febrer de 2010)