Veure la llum

Hi ha moltes maneres de veure la llum, la veritat... Diuen que el president Joan Lerma regalava piles als indecisos i escèptics per ajudar-los a trobar el recte camí. Els sants, però, sempre l’han trobat de manera molt més esclatant. Jo sempre havia cregut que Ramon Llull l’havia vista i s’havia convertit després que Jesús se li apareguera cinc voltes crucificat com explica en la Vida coetània i en Lo desconhort: “...mas plac a Jesucrist per sa gran pietat que es presentà a mi cinc vets crucifigat per ço que el remembràs e en fos enamorat”. I va deixar les coses que més li havien agradat fins aleshores: la vida de la cort i les dones. Ara, però, com que el meu viatge d’aquestes vacances ha estat la lectura de papers de Francesc Pujols, m’he pogut assabentar que la conversió del beat, va ser més pareguda a la de Sant Pau, amb cavall i tot, que el que em pensava. La diferència fonamental és que Sant Pau perseguia cristians, mentre que Llull, com no podia ser d’altra manera, esperonava el cavall ple de passió acaçant mallorquines de carn i ossos. Llull s’enamorava com un boig de totes les dones que veia, però un dia s’enamorà d’una que segons conten era “alta i ben feta, rossa com un fil d’or, que, per damunt de totes les belleses que tenia, lluïa la bellesa dels pits, que ressaltava i sobresortia”. Aquesta dama no solament no el volia escoltar, sinó que quan el veia pegava a fugir, fins que un dia que Ramon Llull anava amb cavall, i passava per la ciutat, la va veure pel carrer i la va seguir. Ella, veient-se perduda, va entrar a l’església, però Llull no s’aturà i ella sentia el cavall damunt les lloses de l’església i s’amagà al costat d’un altar. El futur beat va baixar del cavall, la perseguí a peu fins que la va abraçar i li preguntà per què fugia. Ella, sense obrir boca, es va descordar el vestit i apartant-se la roba, com una mare que vol donar de mamar al seu fill, li va ensenyar el pit rosegat per un cranc, que se li menjava la carn viva. Aleshores Ramon Llull, “veient el mal que nia en la carn humana, clavant el niu en la mateixa bellesa, es va alçar de prop d’ella i va sortir de l’església”. I per fi va comprendre que al cel hi havia l’únic consol de l’home.
(Levante,12 d'abril de 2010)