dissabte, 30 d’octubre del 2010

Subsòl








Sent la veu d’Isidre Crespo que em crida. Em gire per saludar-lo i aprofite per felicitar-lo personalment pel seu natalici: cal fer cas al Facebook. Com que Isidre és dels que ha pogut fugir de les retallades de Zapatero i ja està jubilat, viu desficiós i sempre té alguna cosa entre mans: “Has llegit el llibre Subsòl d’Unai Siset?”, em pregunta. Li dic que no, que no conec ni l’autor ni el llibre. Aleshores m’explica la història: és un llibre de narracions a partir d’una fotografia feta al metro de París que es converteix en el pretext per a endinsar-nos en la intimitat dels rostres que hi apareixen gràcies a la imaginació de Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó. “Jo faré que t’arribe i escriu alguna cosa, perquè es tracta d’un joc literari molt divertit: no saps cada narració de qui és, cal endevinar-ho”, em diu. No sé com s’ho fa, però a l’endemà tinc el llibre a casa. Com que es tracta d’un joc, l’òbric a l’atzar i llig un títol: Apunt sobre l’Etapa Cranial d’Orfila Martí . Comence la lectura i arribe a “elabore aquest treball infinit, desproporcionat, suïcida, que intitule Genis desconeguts, diccionari d’individus visionaris que han obert portes al coneixement humà però dels quals, per motius diversos, no apareix rastre als llibres”... Continue i veig que la genialitat d’Orfila Martí, que es comprà un casalot modernista que hi ha prop d’Albalat, és que pretenia construir per vora riu, en el terme de Riola, una mena de Meditatoriums, unes construccions menudes per a l’aïllament i la reflexió individual dels ciutadans que ella volia situar entre els camps de tarongers. En volia fer uns quants, però només li’n van deixar construir un en el cementiri i gràcies a ser filla de qui era. Deixe la lectura i me’n vaig a dinar a Cullera. Torne per vora riu i em perd pels meandres. Gràcies a Déu no em trobe amb cap Meditatorium. Per no posar-me nerviós, telefone a Manolo Baixauli i li pregunte si el conte d’Orfila Martí és el seu. Em diu que no m’ho pot dir... Jo ho tinc molt clar, perquè aquell dia, per vora riu, vaig anar a parar al cementiri de Fortaleny i me’l vaig imaginar de seguida com a l’escenari ideal, amb cranis o sense cranis, d’una de les seues narracions.

Levante 25 d'octubre de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada