La fira del llibre

Em fan anar, sense massa ganes, a la Capital del Regne. Darrerament només vinc a les manifestacions. Ho faig sense entusiasme, però ho aprofite per passejar-me pel mig dels carrers de la ciutat sense que els cotxes m’impedisquen que m’ature ací i allà per saludar i fer-la petar amb els amics de sempre. Sempre te’n conten una de nova d’aquell o de l’altre. Mira, una manera com una altra d’eixir de casa, de la tranquil·litat del poble i de deixar els llibres i els papers que t’absorbeixen els dies. Aquest viatge em fan anar a la Fira del llibre. Els editors són molt bona gent que es dediquen a una causa ben noble com és publicar les nostres parides. Com que cal ser agraïts i la companyia que m’ofereixen és bona, em deixe convéncer i vaig a signar llibres. Em resulta estrany sentir el meu nom per la megafonia. L’amic que m’acompanya es fa un tip de riure i em diu: “Encara que avui no vinguen a comprar, aquesta nit somiaran el teu nom i el teu llibre i demà vindran corrents a comprar-lo”. Encara no ha acabat de dir això i s’acosta un capellà, amb sotana i tot, i compra el seu llibre. No havíem quedat que vindrien a comprar el meu? Estem en la llibreria de Sento, un llibreter de Torrent que em diuen que està entusiasmat amb el seu ofici. No me’l poden presentar perquè avui no ha vingut: està en campanya electoral. Però el fill ens tracta molt bé. Ens porta un parell de gintònics, perquè no perdem el bon humor. Una dona major amb el seu nét ens trenca la rutina i tots els esquemes. El xiquet demana un llibre que diu que les planes fan olor. La llibretera no sap de què parla, però li n’ensenya uns quants. El xiquet els obri i sense mirar el títol ni els dibuixos passa les planes ensumant-los. Finalment es decideix per un i la dona el paga amb un canut ple de monedes de cinquanta cèntims. Ens quedem bocabadats i, per seguir amb la màgia, decidim visitar la caseta on està Emili Piera signant “El camí de les estrelles” i li fem enveja, perquè a ell no li han portat el gintònic. De totes maneres, Emili, no perd mai l’entusiasme i ens conta un parell d’anècdotes dignes del nivell que té com a narrador. El deixem estar perquè té molta faena i, després de saludar un quants amics més, ens en tornem a la tranquil·litat del poble. Demà més...

(Levante 18,d'abril de 2011)