A peu de Foto

Mai no m’havia sentit obligat a obrir l’ordinador de manera sistemàtica i disciplinada per entrar en un blog en internet. I això vaig fer, cada dimarts, durant uns mesos, entre el 2010 i el 2011, per gaudir de les entrades d’A peu de Foto, en què podia contemplar, com una unitat delicada, la composició que formaven la fotografia de Francesc Vera i l’escrit de Xavier Serra: un text a partir d’una foto, una foto a partir d’un text. Tant se val! Aquell blog, que va gaudir d’un considerable èxit de públic, ara m’ha arribat en format de paper amb la garantia de l’editorial Afers. Digueu-me antic, si voleu, però, en veure’l en format de llibre, me l’he tornat a llegir d’una manera molt més seriosa. L’he assaborit amb el mateix respecte amb què vaig degustar els dos volums en què Josep M. Sagarra va aplegar-ne algunes de les col·laboracions en la premsa: Cafè, copa i puro (1929) i L’aperitiu (1937). Vicent Olmos, com a bon editor que és, ha tingut la sensibilitat que feia falta per a trobar un paper amb el suficient gramatge perquè és puga apreciar amb claredat el joc de llums i la meticulosa composició de les fotografies que, junt a la prosa de Serra, formen un volum on et trobes amb imatges i textos que t’acosten a la narració breu, a la columna periodística, a l’assaig, a la poesia... Els viatges, els bandolers, els negocis estranys, els filòsofs tronats, els museus impossibles... són alguns dels temes tractats amb una erudició que no té cap rastre de pedanteria i amb un fi sentit de l’humor. Com demanava Josep Pla, et trobes amb una llengua comprensible amb adjectius precisos i graciosos, sense concessions a l’excessiva erudició, però tampoc a la vulgaritat. I uns temes que conformen una sèrie que comença de manera enjogassada i desvergonyida en Viatges: “I us trobeu davant de tot el repertori de les misèries i els entreteniments humans: des de la parella d’enamorats que han fet el viatge a Japó per a veure les mils panxes lluents i rodones de Buda fins al pobre desgraciat que ha anat a Albarrasí a cals sogres i l’única cosa bona que li ha passat és que ha dormit a les nits amb una flassada”. Però que, amb la transició que li dóna l’humor negre del Pis d’estudiants ─una història amb plantejament, nus i desenllaç─, acaba amb una cua amarga que comença amb Ambició: “Ens hem assabentat fa pocs dies que el professor Jordi Pérez Ballestar i la seua esposa han estat degollats amb un ganivet de cuina, a casa seva, mentre dormien”.

Levante, 28 de maig de 2012