Encara que tothom s’ho veia vindre, ningú no
s’esperava la magnitud de la manifestació de Barcelona de l’11 de setembre. Una
manifestació que ha deixat descol·locada la classe política de tot l’Estat i
que segur que portarà conseqüències. Com que no som faves del tot, sabem que
una bona part de l’èxit de la convocatòria es deu a la maleïda crisi i que
l’eixida cap a la independència es veu com una via, una possible porta
d’eixida, esperançadora davant una situació cada vegada més precària i sense
cap altra alternativa que il·lusione. També és veritat que Artur Mas ha
sigut hàbil ─ja veurem com ho gestiona després─ i ha sabut sumar-se a una iniciativa que no era d’ell, que era de la
societat civil catalana, i traslladar tot el malestar dels retalls que ell
mateix ha fet contra un enemic exterior: Espanya. Tot això és veritat. Però
també és veritat que, una vegada més, els polítics no han estat a l’altura de
la societat i que van a remolc del personal. A Catalunya ha aparegut un
independentisme transversal que no té res a veure en els partits polítics i que
obligarà a aquests a replantejar-se tota l’estratègia política. En la
resta de l’estat s’ha vist un canvi d’actitud en aquells intel·lectuals que es
vanten de demòcrates. Això de la independència ja no és un tema d’un grapat de
peluts indocumentats que fan pintades per les parets. Els va impressionar la
manifestació i no poden ja mirar cap a una altra banda: no poden negar la
democràcia. No poden manifestar-se directament contra la voluntat de tot un
poble i, per això, per primera vegada, han estat molt prudents en analitzar els
fets. Comencen a veure qui és realment el culpable de tota aquesta història.
Saben que l’anticatalanisme ha sigut rentable a nivell de vots i que se n’ha
abusat. Ací, en el nostre país, hem sigut experts en pervertir al màxim la
maniobra, però també n’abusà l’amic Bono i el demagog Rodríguez
Ibarra, que han sigut els més nacionalistes de tots en defensar els
interessos de la seua comunitat. Del PP no fa falta parlar: una fàbrica
d’independentistes que mai no els ha importat construir una Espanya amable,
sinó guanyar les eleccions. El PP d’Aznar va donar totes les portades
del món a Carod-Rovira i el va ajudar a créixer. I els seus companys de
partit s’han dedicat a posar tots els impediments del món perquè el català fóra
un idioma de primera divisió. És patètic que en el parlament un diputat no puga
parlar en el seu idioma. No han volgut construir un estat amable. Haurien de
saber que el pecat porta la penitència.
Levante, 17 de setembre de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada