Primavera encesa

Mentre lliges Primavera encesa (Bromera) de Vicent Borràs no pots deixar de taral·lejar la lletra de la cançó de Pau Alabajos que ha esdevingut l’himne de l’anomenada Primavera valenciana: “nosaltres som els utòpics, idealistes, ingenus que no fan més que somiar. Però estem farts de creuar-nos de braços mentre la terra s’afona sota els nostres peus”. Recordes aquells dies premonitoris de tot el que passa ara i veus com l’autor malgrat les situacions d’angoixa que planteja, a través d’alguns dels personatges, es decanta per donar-li una oportunitat a l’esperança.

Càrregues policials contra uns estudiants perplexos que ensenyen els llibres contra les porres i els sorolls d’un helicòpter permanent. Un ambient que va encendre València per uns dies i que li fa dir al cap de la policia que l’enemic és una colla d’estudiants indignats. És en aquest ambient on Vicent Borràs trau a passejar uns personatges que retraten la situació d’angoixa, de lluita i d’esperança en una València malalta per la crisi. El so del plaf, de la bufetada, contra la cara d’Àngel que s’havia quedat hipnotitzat en escodrinyar l’escot de Nada. Ei, kabró tu de kè vas? Es rebel·la la xica contra el goril·la amb casc antiavalots. Albert, cantant de la lluita dels setanta del segle passat, que veu que li queden quatre pèls, però que encara creu que la cançó havia de nàixer del cor, des del motor de les emocions, havia de passar pel cap i acabant eixint de la pell. Ell que havia cregut que tots els somnis eren possibles, volia veure en els xiquets del Lluís Vives una engruna d’esperança. Piluca, una pija que ha patit una sotragada empresarial i que es queda sense un duro, ha de fer jocs amb les mans per pagar-li el futbol al seu fill. Sílvia, una professora d’institut que vol deixar de ser invisible. Fran, un jove aturat per la crisi que veu tots els funcionaris com traïdors, paràsits, malfaeners i que acaba botant-li foc a uns emigrants que acusa de ser els causants de tots els mals que patim. Gregori Sanç, també aturat, que recorre València perquè té vergonya de dir a casa que no treballa i que no té altra faena que mirar els culs: “Un senyor cul, un cul com Déu mana, a dreta i a esquerra, amunt i avall...” En definitiva, uns personatges que encaixen perfectament en un esquema narratiu que permet plasmar el vertigen d’aquells dies amb les frustracions, angoixes i esperances mentre l’helicòpter de la policia sobrevola per damunt dels seus caps.

Levante, 10 de novembre de 2014