El retorn de l'hongarès

Amb la novel·la d’Anna Moner El retorn de l’hongarès (Bromera) faràs un viatge a París; no visitaràs, però, el París dels grans palaus i dels boulevards plens de botigues i llums elèctrics. Tampoc no et passejaràs pels escenaris que tan bé descrivia Honoré Balzac, ja saps: la indigència, la cara bruta, la revolta. Faràs un tomb pel parc Bois de Bologne, acompanyat d’Olivier Béziers inspector en cap de la Policia de seguretat de París i, a banda d’un cadàver esquarterat d’una dona jove, et trobaràs amb dandis, actrius i dones galants sota la pal·lidesa cendrosa del cel. Li donaràs l’esquena al Sena i als bateaux mouches i als seus rastres de bromera. T’endinsaràs en l’Institut Medicolegal de París per passar llargues estones en el dipòsit de cadàvers junt Sara Bongard, una jove antropòloga forense que es veu involucrada en els successos macabres que cent anys abans havien investigat l’inspector Olivier Béziers i el forense i crític d’exposicions d’art, d’opera, d’espectacles Auguste Locard. Entra i mira els cadàvers decapitats i trossejats. No tingues aversió, unta’t el nas d’aquella substància pastosa, d’olor forta que et donarà el forense: fulles de menta i fusta de sàndal macerada amb oli essencial de nous i estorac. Era un bon temps per a la introducció de la ciència, però, com diu Locard: “l’art redimeix. La ciència, sens dubte, ajuda a viure; l’art, però, ens ajuda a sobreviure”. Per això, no et preocupes, et posaran música i de la bona:  escoltaràs la Llegenda de Txaikovski, podràs gaudir de la sensual súplica de la Dalila de Saint-Saëns, la música veloç i refrescant de Liszt... Pura sinestèsia. Brutal la barreja de sensacions de tots els sentits: “els sons, els perfums i els colors es responen” formant una tenebrosa unitat. Tot per traure l’entrellat de les malifetes d’un mag hongarès que té veneració pel seu cos que no vol que es podrisca i que compta amb la fidelitat inestimable d’una Dona de Jade que li obri les portes de l’ànima a l’èxtasi, al goig dels sentits. I, també, el món de la màgia que ens condueix a un univers paral·lel inabastable, farcit de possibilitats inesgotables i desconcertants. Té raó Anna Moner: regust a Edgar Allan Poe; jo també veig, però, molt de les “Fleurs du Mal” de Charles Budelaire. Vull veure el paral·lelismes entre el poeta i el mag que s’entreguen al vici, però no aconsegueixen fugir del tedi, de l’spleen. Massa anhel de bellesa que els porta a buscar l’ideal en nous espais. En els espais prohibits, els del mal... 

Levante, 23 de març de 2015