Pierre Lemaitre

   

L’estiu passat, el meu amic Manuel Joan i Arinyó em va deixar dues novel·les de Pierre Lemaitre  —Irene i Alex (Bromera)— que em van entretindre i em feren passar moltes estones agradables. Molt més que els intents de formació de govern de Pedro Sánchez als quals assistíem com la crònica d’una mort anunciada. Mariano Rajoy tenia guanyada la partida des del principi perquè sabia que els “amics” del PSOE i Ciutadans passarien del no a l’abstenció o al sí: ¿per què no es fusionen tots tres en el Partit Socialista Liberal-Conservador que apareix en El jutge i el seu botxí de  Friedrich Dürrenmatt on es conta una història de suspens i assassinats que transcorre en un poble perdut de Suïssa? L’any passat, en compte de veure per la tele un Pedro Sánchez jugador de truc deprimit, vaig preferir concentrar-me en les recerques de l’inspector de Pierre Lemaitre, Camille Verhoeven, comandant de la Brigada Criminal de la Policia de París. El policia és fill d’una pintora que li posà el nom de Camille en homenatge a Pissaro.  Diuen que per culpa de la mare, que era una fumadora compulsiva,  el seu fill va sofrir hipertrofia fetal i, per això, en la seua edat adulta només arribà a 1,45m. I, als quaranta anys, amb el seu rostre llarg i marcat, calb com una bola de billar, interroga els sospitosos amb la seua veu seca. Camille llig poc, però, com jo, sempre té a mà novel·les de lladres i serenos d’Horace McCoy, Hadley Chase, Simenon, Ellroy...

Ara, gràcies a Josep Gregori, que els ha editat en català, dispose d’una bon grapat de llibres de Pierre Lemaitre. Uns llibres que m’aprofitaran, sobretot, per fugir de l’“espectacle” de la moció de censura que els de Pablo Iglesias volen fer a Rajoy. En compte de veure i sentir com tots els “poders” mediàtics i els aparells dels partits s’entretenen en desqualificar la iniciativa me n’aniré a fer un volt pel París de Lemaitre. Ja m’he llegit Rosy & John, on Camille ha de buscar unes bombes que ha col·locat un pobre xic, solitari, que té la mare empresonada i que ho ha perdut tot: la faena, la parella... Tampoc no m’he pogut guardar per a l’estiu Ens veurem allà dalt, en què, encara que no apareix Camille, visite tota una trama negra de corrupcions de personatges supervivents de la Primera Guerra Mundial. Molt actual. Ara estic amb Recursos inhumans, d’un personatge cascat per la crisi i sense recursos: “Passada una certa edat, la vida és una pura i simple repetició”. I a veure si puc reservar per a la calor Tres dies i una vida i Camille. Tot això sense poder evitar, malgrat tot, fer-li una ulladeta a veure com s’ho fan els nostres polítics. L’única cosa que promet una miqueta de morbo són les primàries del PSOE. Què farà l’ama carabassera, si perd?

Levante, 8 de maig de 2017