Ícar o la impotència

Un dia de febrer de 2016, Joan Garí citava la famosa frase de Joan Fuster que deia que una tesi doctoral serveix, majorment, “pour se torcher le cul”, concretament culs doctorals. Malgrat donar la raó a l’escriptor de Sueca, Garí contava que Fuster en va escriure una i ell mateix en va fer una altra. I aquella mena de petita introducció la feia per glossar la tesi de Josep Palomero que havia acabat de llegir, a la sala Germà Colon de la Facultat d’Humanes de la Universitat Jaume I. La tesi de Palomero, Estudi biogràfic i literari d’Artur Perucho Badia, recuperava, rescatava, la biografia d’un escriptor i periodista valencià contemporani de Josep Pla, d’Eugeni Xammar i..., que van fer literatura des de la premsa. Un escriptor que ens deixà llibres com Ícar o la impotència o el reportatge Catalunya sota la República, entre altres. I va col·laborar en Taula de Lletres valencianes i en altres revistes i periòdics de València, Barcelona, Madrid, Alacant i Bilbao, en què tractava temes de política, música, literatura, cinema... Un personatge, però, oblidat “que exemplifica a la perfecció la deriva tràgica d’una generació que va veure com la seua vida era tallada radicalment per la meitat per culpa de la guerra civil. Com molts en la seua situació, Perucho va passar de la derrota a l’exili. I després, el no-res.” Per això, al final de la lloança de la tesi doctoral de Palomero, Joan Garí demanava, o millor dit, esperava que l’esforç de recuperar Perucho per a la nostra vida literària donara els seus fruits i que no servira només per a aquell “propòsit higiènic que suggeria el sarcasme fusterià: “pour se torcher le cul”

Un any després, la renovació de la Biblioteca d’Autors Valencians, de la Institució  Alfons el Magnànim, dirigida per l’escriptor Enric Sòria, ha publicat la novel·la d’Artur Perucho, Ícar o la impotència que es va publicar a València en 1929, però ara amb un extens i sucós estudi introductori del mateix Palomero. I, gràcies a això, avui podem gaudir d’una història de frustració d’un jove incapaç d’assolir els seus ideals ni a València ni a Barcelona i que se’n fuig a París on assaboreix el sexe, però a través d’unes relacions purament carnals que li repugnen molt més que totes les impureses. El fracàs sentimental el portarà al París, de la matinada, a una ciutat estranya, fosca i silenciosa. Fins que comprovà, com Ícar, que damunt el seu cap “pesava l’ombra negra d’una fatalitat inhumana, d’un déu desconegut i sanguinari que es complaïa en fer néixer noves i més poderoses esperances, perquè fóra més terrible el cop.” “I el cop li va arribar de manera inesperada, en un joiós matí de sol, quan més plena tenia l’ànima de les noves esperances.”

Levante, 10 de juliol de 2017