Xúquer

Si els rius s’han considerat déus o éssers relacionats amb la divinitat, el cicle de la vida, amb les pautes de la fertilitat, la mort i la renovació —com diu Josep Lozano— el Xúquer és el nostre déu. Potser per això l’escriptor d’Alginet, després del seu poemari L'Albufera. Palus Naccarum, ens regala un bon grapat de versos dedicat al nostre riu: Xúquer, uns textos que aquesta vegada van acompanyats de les fotografies d’Albert March en una edició de Neopàtria.

El Xúquer naix en la província de Conca: “als ulls de Valdeminguete,/ naix nostre riu principal,/ ben a prop de Tragacete”/. Un riu que, en aquesta part oriental de la península, històricament, sempre havia estat frontera separant els diferents pobles que l’habitaven fins que Jaume I el convertí en l’eix del nostre país: “Fou Sucro amb els romans,/ Xuqr per als sarraïns,/ Júcar per als castellans,/ i Xúquer li diguem ací.” Jaume I s’estimava el Xúquer i va morir al seu costat: “Casa l’Olivera va ser son ostatge,/ quan la fi esperava sense cap reguard./ D’Alzira partires per al llarg viatge,/ d’Alzira partires per a mai tornar.”

El Xúquer ha acompanyat sempre la gent de la Ribera: “Com un bé que serpenteja/ des de Tous fins a Cullera/ formant nombrosos meandres,/ creua el Xúquer la Ribera”. Ha sigut fonamental per a la nostra subsistència regant els nostres conreus i donant-los l’aigua necessària per a la vida, però no ha tingut un lloc rellevant en el nostre imaginari col·lectiu —es queixa Lozano. Però diu que, tot i això, sí que hi podem trobar alguns autors que han escrit al nostre riu al llarg de la història. Els versos que hi dedicà Ibn Khafaja (Alzira, 1058-1138/9). Els que va fer Luís de Góngora y Argote, el 1603: Los pinares del Júcar. La riberenca novel·la de Blasco Ibáñez, Entre naranjos en què dedica tot un capítol a descriure una terrible riuada que, com la pantanada de Tous, va deixar petjada en la Ribera: “Mil nou-cents huitanta-dos/ fou l’any de la pantanà,/ en què la presa de Tous,/ mitja comarca inundà.” “Hi havia plogut per dalt/ com si s’acabara el món./ Tots els afluents i barrancas/ anaven de gom a gom”. També van escriure al riu Gerardo Diego, Pedro Bárcena, Antoni Prats i... Sobretot, però, els riberencs Josep Palacios amb magnífiques il·lustracions de Manuel Boix en La serp i el riu. I, ara, amb els poemes de Josep Lozano i les fotografies d’Albert March podem gaudir d’un nou homenatge al nostre riu, però també als pobles de la Ribera: “En l’hora suau del capvespre,/ quan el sol se’n va a ponent,/ i les aus van recollint-se/ per trobar un bon recer,/ amb plomes de color rosa/ passa un esbart de flamencs, sobrevolant harmoniosos/ el poble de Fortaleny.” Un llibre que és una autèntic regal.

Levante, 1 d'octubre de 2018