Parlem de bous

No sé qui va dir que la corrupció del llenguatge és un indici de la malaltia del cos social. I estem tan malalts que ja no sabem ni a quin extrem estan arribant els nostres polítics en l’expressió dels pensaments i sentiments per mitjà de la paraula. Sembla que s’ha arribat al consens que no cal acostar-se a la veritat sinó, com feien els vells sofistes, només es tracta de defendre els propis interessos adquirint el domini de raonaments enganyosos, enverinant i intentant extasiar els personal amb les paraules. Plató diria que amb les paraules només hi ha la intenció de capturar les nostres ànimes calmes. Cadascú té la seua pròpia veritat, però, en compte d’enunciar-la d’una manera clara, hi ha la tendència d’aplicar les tècniques persuasives amb l’única finalitat de fer-se un lloc en l’administració de la polis.

Tota la polèmica que s’ha muntat a propòsit de l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular per regularitzar les corrides de bous com a bé d’interés cultural em va semblar una pel·lícula de Woody Allen. Si no recorde malament era Annie Hall, en què els personatges protagonistes, una parella que havia trencat, parlaven, dialogaven, dient-se coses que realment no pensaven. La genialitat de Woody Allen consistia en el fet que, mitjançant subtítols, apareixen els veritables pensaments dels personatges. Així, Toni Cantó, per defensar les corrides de bous, diu en el Parlament alguna cosa així com: Els animals no tenen “ni drets ni obligacions”, i afegeix que, en no tenir “capacitat de decisió”, no es poden considerar “subjectes ètics capaços de discernir entre el bé i el mal”. Però, si li posarem subtítols que digueren el que realment pensa, llegiríem: “Els catalans no tenen dret, ni capacitat de decisió per prohibir les corrides”. No us cregueu, però, que en l’altre bàndol es van quedar curts, perquè quan el Parlament català va manifestar-se contra el maltractament als braus i les corrides quedaren prohibides per respecte als animals, si ho haguérem subtitulat, llegiríem: “Prohibim les corrides perquè són espanyoles”. Per què els “correbous” són permesos, argumentant que són una tradició? La tradició és un argument que pot servir per defensar més d’una aberració, si no expliqueu-me com justifiquen algunes cultures l’extirpació del clítoris a les xiquetes. Si parlem de maltractes d’animals, parlem-ne, però seriosament. Toni Canto i els  seus oponents parlen d’una altra cosa. No parlen de bous.

Levante, 18 de febrer de 2013

 

 

Les torres enlairades

Com que no tinc el temps que voldria, m’agrada veure les bones sèries de televisió d’una tirada, i quan em dóna la gana, sense haver de dependre de cap horari que em condicione. Aquest cap de setmana he vist la quarta temporada de Mad Men que m’ha entretingut de veritat, perquè en molts aspectes reconec els condemnats valors que regeixen un món que potser ara es troba esbufegant en l’abisme. El seu personatge principal Don Draper encarna aquests valors convertint-se en una metàfora del fantasma triomfador sense escrúpols que el personal persegueix, sense tenir en compte el sacrifici que suposa per a la vida, perquè, en aquest món tan veloç en què vivim, no tenim memòria per recordar les paraules més sàvies del vell Horaci: “Els  vents batzeguen més sovint els pins enormes, les torres enlairades s’esfondren més feixugament, i és als cims de les muntanyes que cauen els llamps”. I ho comprovem quan sabem que tot ha estat una gran desil·lusió, perquè hem construït sense fonaments, sense pilars on aguantar tant d’apogeu fals: els quilòmetres d’alta velocitat, les edificacions en els racons més desolats, grans poliesportius per aldees de 300 habitants, carreres de cotxes per la gran ciutat i tota classe d’espectacles i esdeveniments que fa només una dècada ningú no qüestionava, com no es qüestionaven les institucions i els personatges que les hi habitaven, malgrat la fetor a podrit que ja s’endevinava. Els personal es pensava que ho havia aconseguit tot com en Mad Men, en què les coses materials que afecten la nostra manera de veure el món tenen molta importància. Ja no es tractava només que els personatges estaven molt ben caracteritzats, sinó que tot, els decorats, els objectes, la manera de fumar i de beure tenien vida pròpia. I, fins i tot, la manera de vendre tots els productes: els personatges protagonistes i la ficció que s’estava muntant. I, ara, només amb una ordre dels qui manen de veritat, amb l’eufemisme “control del dèficit públic”, volen dir que cal liquidar les classes mitjanes creades en l’època de la gran mentida en què passàrem, en una mateixa generació, de nadar en la sèquia a la sofisticació de la sauna. I vindran les conseqüències, perquè ja no queda ficció. Unes conseqüències que, de moment, pateixen els de sempre... Però que afecten ja unes institucions desprestigiades, uns polítics desacreditats, un Estat ineficaç... I no sabem si serem capaços de salvar la democràcia... Tot per culpa de la maleïda crisi?

 

Levante, 11 de febrer de 2013

Paella amb carxofa

Em diuen els amics que darrerament només escric de coses lleges i tristes, de tots els impresentables que es mouen pel nostre entorn dilapidant els nostres diners i... No perdes el temps, Voro,  hem de parlar. I, en sentir que hem de parlar, enyore les velles tertúlies llarguíssimes que féiem en qualsevol bar en un temps que teníem molta necessitat d’enraonar i molt de temps per a fer-ho. I com que estàvem ensinistrats, ho féiem tan bé que, moltes vegades, ens aproximàvem al sentit literal del mot tertúlia. I, sense saber-ho, imitàvem aquells desenfaenats i desficiosos que es reunien per comentar i descodificar els passatges més foscos i descoratjadors dels llibres de Tertul·lià. Com que no teníem ni idea, i érem uns joves intrèpids, moltes vegades no enteníem ni pruna del que llegíem: Karl Marx, Lenin... I acabàvem sempre discutint sobre la hegemonia del maoisme, el trotskisme o... Tant se me’n dóna, perquè la cosa degenerava en un autèntic seminari i les lectures que féiem dels textos podrien constituir una bona antologia de disbarats. Però teníem temps i il·lusió i no féiem com fan ara en les tertúlies radiofòniques que han convertit la discrepància en un verdader galliner esvalotat, en què tots volen ser pollastres. Ara no tenim el temps que teníem ni tampoc el d’aquells senyors de les tertúlies de l’Ateneu de Barcelona que tant ha rememorat Josep Maria de Sagarra i Josep Pla. Ja sabem que el ritme de vida que portem ho fa molt difícil, que no vivim de renda i no tenim temps per a matar-lo. Encara com tenim les noves tecnologies i a través del Facebook improvisem tertulietes els dilluns, com feia Joan Fuster,  però nosaltres sense eixir de casa i sense cap pretensió d’aclarir res. Molt bé, Voro, però la setmana que ve mira de parlar d’alguna cosa que  no siga una impresentabilitat, parla de mi... O de Cristina..., tot i que avui tampoc no ha arribat la primera...! O de les carxofes de Benicarló que ara són en temporada. Si faig una columna sobre tu pensaran malament... Xe, i ara això et preocupa? Doncs parla de Cristina... O de les carxofes...! La veritat és que tens raó, però darrerament no tinc ganes de parlar de coses boniques. Està tot tan podrit! Parla de les carxofes, diu Cristina, que són depuratives! I van molt bé per a l’arròs. I té raó Cristina, les carxofes les consumim des de fa més de dos mil anys. Ara són molt bones per fer una bona paella. Millor si, a més, posem unes bones i tendres faves i un poquet de conill i pollastre. Això dinaré avui, en el Llopis.

 

Levante, 4 de febrer de 2013

Miracles de la Verge

D’aquesta gent del Govern Valencià un ja no s’estranya de res. Lliges en la premsa qualsevol barbaritat que han pensat o fet i t’ho empasses sense cap problema. Ja ho sabem: són capaços de tot. Per això, quan t’assabentes que la Conselleria formarà mestres en “aparicions i miracles” de la Verge, penses que et volen presentar el fet com una cosa extraordinària i d’extraordinària no en té res. Com no en té el miracle de Mahoma que es va ajeure al sol i es va despertar a l’ombra o com el que va fer Sant Antoni de Gavarda: una vella caigué al riu i si no la trauen s’ofega. Qui s’estranya a aquestes alçades de la vida de les ocurrències del nostre Govern? Els fets del Govern Valencià són tan absurds que ja trobem d’una normalitat espantosa que un dels cursos que ofereix la Conselleria d’Educació per a reciclar coneixements i que els docents sumen punts per a uns sexennis que ja no paguen s’anomene “Aparicions i miracles de la Verge”. No han fet ja el ridícul amb el xinés mandarí i amb la famosa polèmica de l’anglés de l’Educació per a la Ciutadania? No recordeu totes les actuacions extravagants del Conseller forense? Què trobeu d’estrany que ara ens proposen que els professors estudien els miraclets de la Mare de Déu? L’objectiu diuen que és “presentar els elements que configuren la presència del cristianisme i reflexionar sobre la validesa del missatge de Jesucrist en el nostre temps”. I deu ser vàlid l’objectiu en un temps i un país en què es privatitza la sanitat i l’educació i es nacionalitza el futbol. O no? Hi ha alguna cosa més coherent? Mireu si és coherent que hi ha més demanda que oferta, perquè s’han presentat seixanta-nou  sol·licituds a un curs que només hi ha seixanta places. Segur que amb un petit miracle hi podrien cabre tots. No puc entendre com la diputada d’Esquerra Unida, Esther López, critique el fet que un organisme públic oferisca aquests tipus de cursos. La diputada pensa que en un moment de crisi i retallades tan greus per a la nostra educació pública no podem permetre retrocessos d’aquesta magnitud que fan confondre adoctrinament religiós amb formació docent. Sembla que la diputada no acaba d’entendre quines són les nostres prioritats, que la nostra educació el que veritablement necessita són miracles i dels grossos. A més,  el curs es presta molt a la interdisciplinarietat, com ara en l’assignatura de valencià es podria aprofitar per veure alguna cosa del Blaquerna de Ramon Llull: “En aquell libre fossen los miracles de ma dona santa Maria”

Levante, 28 de gener de 2013

 

 

Legal i decent

Tinc un grapat d’amics excomunistes que estan indignats en el personal que, ara, vol imposar la sagrada Constitució com si es tractara de les Taules de la Llei que Moisés baixà del mont Sinaí. I diuen que anar a un acte en commemoració de la Carta Magna fa por perquè et trobes a tota la caverna defensant una cosa que tant els costà d’assumir. Les banderes i els crits que escoltes, avui, defensant la Sagrada Llei, sembla que provenen del paleolític. Et trobes totes les olors de les coses podrides. I tenen raó: només heu de mirar les fotos. El que ja no volen recordar, els meus amics excomunistes, és que ells, durant la transició, defensaven també les Santes Escriptures com si es tractara d’un segon Manifest Comunista.  I a nosaltres, pobres dissidents, ens consideraven de moral relaxada i adoradors de la imatge d’un vedell amb l’or i la plata que havíem manllevat d’Egipte. Com si volguérem més festa que la que ells ens proposaven. I clar que volíem més festa. Volíem més democràcia i no haver d’assumir tota una sèrie de coses que no ens agradaven i que encara patim. Ara, el temps ha passat i ens volen vendre la burra de la legalitat. Això no és legal perquè no ho contempla la Constitució, diuen. Però ningú no es pregunta si és decent. Perquè si parlem de legalitat haurem de parlar de moltes coses. Era legal l’esclavitud, que les dones no votaren, que es fumara en les classes (alumnes i professors), que els homosexuals no es pogueren casar... I són legals tantes altres coses. Cal assumir que no només tenim una crisi profunda en el sistema econòmic, sinó que també la tenim institucional: des de la Corona fins a l’últim racó de l’Estat autonòmic, com deia Josep Ramoneda. Ja no queda credibilitat en les institucions, que per no fer no paguen ni als seus proveïdors; ni en la justícia, ni.... Els polítics s’ho han de fer mirar i pensar que és hora ja de canviar moltes coses que són obsoletes, que ja no aprofiten. Que prenguen iniciatives a tots els nivells i que no se senten incapacitats per a prendre mesures que no siguen estrictament ajustos i retalls... No val a dir que això no és legal. Cal pensar més en la decència. Rubalcaba i els seus companys ja no haurien de fer el mateix discurs que la dreta. No poden emparar-se amb lleis que ja són antiquades i predemocràtiques. Cal prendre la iniciativa. Encara sóc dels que pense que l’esquerra ha d’anar per davant de la societat per a dirigir-la en el recte camí, per avançar i no fer de fre a la democràcia excusant-se amb la llei. Si s’ha de canviar la llei, es canvia... Cal més democràcia. El més decent és poder decidir, no impedir que el personal decidisca.

 

Levante, 21 de gener de 2013

Marca Espanya

Si voleu saber, més encara, quina concepció tenen aquesta gent que ens governa de la història d’Espanya i quina imatge en volen projectar a l’exterior, només heu de posar en el Google Marca Espanya i, en compte de trobar aigua clara, que és el que diuen que volen vendre, hi trobareu brutícia i una trista foscor d’aigües podrides. I, tot això, en nom del consens i d’una iniciativa en què, diuen, volen incloure a tothom, però que no es traduirà a cap de les llengües cooficials de l’Estat com va explicar el responsable de la web, Carlos Espinosa de los Monteros, durant la seua presentació: “Un dels avantatges del bilingüisme en aquest país és que tots parlen espanyol”, per això és molt més interessant que el contingut de la web siga traduït al francés, al xinés o a l’alemany. Una definició molt clara del bilingüisme i del valor que li donen a l’espanyol i a les altres llengües. Marca Espanya és una iniciativa del govern per a millorar la imatge del país, tant a l’interior com més enllà de les nostres fronteres. I sembla que, per a millorar aquesta imatge, cal mentir amb una visió de la història d’Espanya que em recorda els meus temps de batxillerat durant el franquisme. Ja sabeu: els visigots, la Reconquesta i la sacralització dels reis catòlics com a eixos fonamentals. Paga la pena que escodrinyeu la web, perquè trobareu tots els tòpics més rancis del passat. Uns reis catòlics com a unificadors de la pàtria; uns Borbons que portaren la pau i el sanejament de la hisenda pública, que foren exemple del reformisme il·lustrat europeu; un Felip V victoriós que enderrocà els austriacistes durant la Guerra de Successió i que va ser l’autor del Decret de Nova Planta. I tot així fins arribar a una dictadura que s’ignora, que no apareix, com si no haguera existit. Es parla del convuls segle XIX, del segle XX, de la Restauració i dedica una part a la República i la Guerra Civil, que acaba amb la frase: “El 1 de abril de 1939 el último parte de guerra del general Franco da por cocluída la contienda”. En definitiva, tot un exemple, que utilitzen ja els professors per a explicar en què consisteix la manipulació de la història. El catedràtic d’història Borja de Riquer no ha tingut cap problema en qualificar aquesta mena de manual: “És un manual tronat, totalment anacrònic i esbiaixat”. I afegeix: “Es barregen la improvisació, la deixadesa i els tòpics més tradicionals de la interpretació de la història que fa el nacionalisme espanyol”.

 

Levante, 14 de gener de 2013

Ara ja som un país

Una vegada li vaig sentir a dir a Josep-Lluís Carod-Rovira que el país on es diu bon dia era un fet real, perquè era l’únic lloc de l’Estat on es pagaven les autopistes. Ara llig en els diaris que en el rànquing per comunitats autònomes amb polítics imputats per corrupció guanyen el governs de les Illes i el de casa nostra, seguits molt de prop per Catalunya. Es tracta d’una classificació de l’índex de presumptes, o no tan presumptes,  polítics xoriços que han posat les mans en els diners de tots per a benefici propi.  Les dades d’aquest estudi són interessants, perquè demostren que, a banda de la història, la llengua, els costums..., compartim una “classe política”, sobretot de dreta, que, en massa casos individuals, juga el mateix joc: a guanyar diners!  Per fi, també els veiem a tots unidets en la reivindicació de l’Arc mediterrani, del corredor, que sembla ara tan imprescindible, perquè ja han esgotat totes les maneres de depredar el territori. I, fins i tot, algun sector de l’empresariat d’ací, per fi, s’atreveix a demanar al Molt Honorable senyor Fabra que s’apunte al carro del Molt Honorable del nord en això del finançament. Els duros sempre uneixen molt més que la història i les reivindicacions identitàries.  La pàtria és la butxaca com va dir no sé qui. Us ho pot confirmar Gérard Depardieu. Però no només ens uneix una dreta depredadora que aplica tots els retalls que els ordena el seu déu liberal. En això, els de la dreta d’ací, també són els campions. Molta reivindicació contra l’enemic de fora, però a l’hora d’acabar amb totes les conquestes socials dels més desvalguts, també han sigut  els primers. Però, per acabar d’explicar que ja no només som un país únicament de llengua i de bandera pròpia, ens falta a dir que també ens uneix el fet que ja tots tenim el tripartit com a alternativa a tots els mals de la dreta. Un tripartit que va durar menys que un caramel a la porta d’una escola tant en el cas de Catalunya com el de les Illes i que, si no posa remei alguna ment de trellat, també fracassarà a casa nostra. L’experiència de l’anterior legislatura del Bloc i Esquerra Unida va ser lamentable. I la d’Alcoi, d’ara mateix, és tota una premonició. Si no deixen de preguntar-se qui de tots té el melic més bonic i no ens donen alternatives reals per a eixir del pou on vivim i tornen a fracassar, tindrem un element més per saber que tenim un país unit de veritat. Un element que, afortunadament o desafortunada, ja no és la llengua, la cultura, la història...

 

Levante, 7 de gener de 2013