Perduts en la foscor

Crec que aquesta vegada tenim tots els ulls perduts en la foscor de la incertesa del resultat de les eleccions autonòmiques i municipals. Les enquestes diuen coses, però porten un percentatge tan elevat d’indecisos que em dóna la impressió que les invaliden. I més encara quan veus que, segons qui faça l’enquesta, els del PP en tenen, o no, prou de vots amb Ciutadans. Quan preguntes al personal de confiança a quin partit votaran, fan la cara del mal jugador de truc que té tretze d’envit i se li nota que no sap què fer: si envidar, per fer la pedreta segura; o no envidar, per després tirar la falta. I és que realment no tenen clar encara quina serà la millor jugada. Què fer?

Els únics que no tenen dubtes són els que diuen que no votaran. Jo no votaré i punt. I ja els pots dir missa, que cal votar, que ens juguem la continuïtat, o no, d’aquesta gent que està massa anys i que ha fet, i fa, tots els possibles per arraconar la nostra dignitat amb tantes mentides, tanta corrupció i tanta misèria... Què no veus que tens més de quatre opcions per votar, que no és com abans? No veus que ens volen “rematar”. Però no hi ha manera, ell solta de carrereta el seu discurs que es nota que té preparat: “Ximo Puig  ja està massa anys i no s’atreveix a fer amb Àbalos i Calabuig el que ha fet Pedro Sánchez a Madrid amb la maniobra del professor Àngel Gabilondo. I mira que ho tenia fàcil, sense eixir de casa: per què no posa a Vicent Soler o una altra persona de prestigi, de dins o de fora? Mònica Oltra no és prou nacionalista i Enric Morera no es prou d’esquerres. Esquerra Unida va de cul amb Podemos i Montiel ja calcula el que diu, com la “casta” i no es mulla”. No li vaig fer massa cas al meu amic, perquè és una d’aquestes persones que, si es presentara ell mateix a les eleccions, una part de la seua persona no es votaria. Ell vol conquistar el cel o res. I no hi ha cap partit prou pur, perquè són instruments i no esglésies.

I en aquesta estem: acabant d’elegir quin instrument ens servirà millor, ara, per al canvi, si és que l’aconseguim: l’aixada, el llegó, la corbella...? Jo sí que aniré a votar i no m’enganyaré. Votaré com un acte més de protesta contra les retallades, per la sanitat i l’educació públiques, per la dignitat de les persones i de la llengua que parlem: per les coses de sempre. I perquè l’esquerre tenim els ulls perduts en la foscor i la dreta està molt poc dividida malgrat totes les malifetes.

Levante, 18 de maig de 2015

Sendes velles

D’una manera o altra, cadascú amb les seues preferències partidistes, ens havíem fet a la idea que, en les properes eleccions, enviaríem a pastar fang a aquesta gent que ens governa. Com a vells escèptics que som, confiàvem en un tripartit vencedor capaç de cagar-la, però amb qui dipositàvem alguna esperança de recuperar una engruna de dignitat. Volíem reviscolar i poder tornar a València, encara que fóra amb gaiato, però amb la cara ben alta. Ens acontentàvem amb molt poquet, però volíem un canvi. Ara, però, si hem de fer cas a la darrera enquesta del CIS, vénen els nous partits i ens foten totes les expectatives; perquè, segons els pronòstics, Ciutadans ha vingut al País Valencià a salvar el PP. Encara que Rita Barberá va alertar, en un principi, que “Ciutadans voldrà governar des de Barcelona” i que el govern de C’S seria el “pitjor” que podria passar als valencians, el partit de Carolina Punset és, a hores d’ara, l’única esperança que té el PP per mantenir-se en el Govern de l’Ajuntament i de la Generalitat. Rita i Fabra s’engolirien, sense tocar vores, tot el que han dit dels nous vinguts per seguir ocupant les poltrones. I Carolina Punset, encara que ha sigut ecologista, sembla que té molt clar que No importa d’On véns, sinó On vas, com diu el títol d’un llibre seu;  i, en compte de regenerar unes institucions podrides, potser vindrà a València a donar un salvavides a un PP que teníem contra les cordes. I és que el seu partit no és nou. El seu partit va nàixer nord enllà, on diuen que la gent és més culta desvetllada i feliç, d’una associació cívica i cultural que impulsaren uns intel·lectuals que consideraven que les posicions no catalanistes no estaven representades políticament a Catalunya. Ja ho sabeu: les posicions de l’Espanya vertical de sempre que propugnen Fèlix d’Azúa, Albert Boadella, Arcadi Espada i... Unes posicions molts semblants a les de Fernando Savater. D’aquest personal van eixir unes criatures i uns partits que no sabem si són de dretes o d’esquerres, com José Antonio Primo de Rivera, però tenen una cosa molt clara: continuar la vella tasca començada pel comte-duc Olivares d’acabar amb el respecte a la diversitat i imposar un model centralista basat en el model castellà. Els de Ciutadans no es mengen un torrat a Catalunya, o se’l mengen poquet; però, amb la caiguda del PP, han trobat un espai en tot l’estat que volen pintar de color taronja. Potser Pablo Iglesias té raó en una cosa: aquesta gent no són el canvi, sinó el recanvi. O pitjor.

Levante, 11 de maig de 2015

Volar

 

La crisi econòmica i la corrupció han provocat un autèntic terratrèmol en el sistema polític que es va construir durant la transició. El bipartidisme trontolla i els ciutadans busquen alternatives que els tornen la il·lusió en la política. La caiguda a plom de les expectatives electorals dels partits tradicionals els han fet moure per intentar donar una nova imatge. Això ha provocat, sobretot en l’esquerra, un recanvi de líders polítics més joves i disposats a visitar les televisions, perquè creuen que cal estar més prop del personal encara que siga a través de l’espectacle. Saben que la televisió ajudà a potenciar la criatura o les criatures que ara tant els perjudiquen. En aquest context en què les velles formacions polítiques reaccionen i intenten imitar les formacions alternatives, Juan Carlos Monedero diu que abandona la direcció del seu partit perquè aquest cada vegada s’assembla més als partits de sempre. Si això és veritat, que Monedero se’n va perquè se sent decebut, traït i desenganyat de la concepció general de la política, assistim a una de les paradoxes més divertides de l’actualitat: els partits tradicionals perden el cul intentant canviar i aproximar-se a la manera de fer de Podemos i el partit de Pablo Iglesias cada vegada s’assembla més a un partit clàssic. D’una manera o altra ho admetia Iglesias en dir que el seu amic Monedero abandona el càrrec perquè formar part dels òrgans de direcció d’una formació no sempre és compatible amb estendre les ales per volar. Mentre Monedero acusa el seu partit de semblar-se massa a aquells als quals pretén substituir i se’n va, els altres  busquen “intel·lectuals” de sota les pedres, aliens al sistema de partits i de les seues batalletes, per encapçalar les seues llistes electorals. Els casos d’Ángel Gabilondo i Luís García Montero s’han convertit en exemples paradigmàtics d’uns intel·lectuals que estan disposats a embrutar-se les mans en una tasca que no serà gens fàcil. Intel·lectuals que hauran de sacrificar part de la seua llibertat i de les seues conviccions per jugar a la lluita partidista, tot renunciant a volar, a mantenir la seua autonomia per poder ser lliurement crítics davant el poder i les injustícies. Potser, però, que tot siga molt més fàcil i Monedero simplement ha sigut derrotat per un ministre “caspós” que l’ha convertit en una càrrega per al seu partit.

 

Levante, 5 de maig de 2015

Saquejar no és notícia

Si atenem els cànons, la notícia és quan una cosa sorprén, quan trenca la normalitat, la quotidianitat. Ja ho sabeu: quan un home mossega un gos. Malgrat tots els retalls i totes les malifetes que els governs de la dreta han fet en l’educació, la notícia és el que ha passat a l’Institut Joan Fuster de Barcelona que ens ha deixat a tots fora de joc. Més encara als qui tenim lligams amb un institut que disposa d’uns professionals d’una qualitat humana immillorable. Unes bones persones que es deixen la pell en les aules. T’indigna la manera que tracten el tema uns professionals de les tertúlies que no tenen ni idea, però que han de parlar. Cobren per dir estupideses i això és un gran mèrit o una estafa, segons com ho mires. Com és un gran mèrit també el cobrar cinc mil euros al mes per prendre dos cafés amb un consultor com fa Martínez Pujalte. Jo no sé què fa Federico Trillo, però sembla que també guanya els diners fàcils. El que passa és que aquestes coses ja no et sorprenen, perquè formen part de la quotidianitat, de la normalitat. Els diaris van fent la llista més grossa. Aquesta setmana: Rato, Federico Trillo, Pujalte, Rita Barbera, Alfonso Rus... No haurien de ser ja notícia, perquè no són ja l’home que mossega el gos, sinó tot el contrari: són el gos que mossega l’home. Res de nou per al nostre paisatge. Mireu si són casos normals que són gent que vota el PP i, potser, responen molt bé al programa, que va explicar en forma de lapsus, la secretària general del partit, Maria Dolores de Cospedal. El va explicar per primera vegada, ja fa algun temps, en 2012, en una roda de premsa, mentre presentava els pressupostos. Afirmava que el seu govern pretenia “fer una política econòmica, pressupostària i social per saquejar Castella-La Manxa”. Ara, el 17 d’abril de 2015, mentre pronunciava un míting a Guadalajara, ho va repetir: “Hem treballat molt per saquejar el nostre país”. Només heu de fer una visita al diccionari, si teniu cap dubte del significat del verb saquejar: “Entrar (en un lloc) i robar tot el que hi ha de valor”: “li han saquejat la botiga”. A casa nostra, fa molts anys, també es va formular el programa: “he de guanyar molts diners, em fan falta molts diners per a viure”. No. Aquesta gent no són ja notícia. La notícia caldria buscar-la en un polític honrat del PP, virtuós, que evite la corrupció i la denuncie. Em deuen de tenir de persones sorprenents que haurien de ser notícia. No?

Levante, 27 d'abril de 2015

Amb tots els defectes

De tant en tant, dine amb un inspector d’educació ja jubilat que és molt de dretes. Ja sabeu: és un d’aquells personatges que trobes que tenen tots els defectes: és de la  gent normal que diu Rajoy que vota sempre el PP; és un seguidor del Reial Madrid dels que diuen que Cristiano Ronaldo és millor que Leo Messi i està convençut que Èric Cantona s’equivoca perquè Catalunya és Espanya. Ah! Se m’oblidava, és també un gran aficionat als bous i no es perd cap correguda: ni les de san Isidre a Madrid, ni les de la fira d’abril a Sevilla, ni les de san Fermí a Pamplona, ni les de falles i les de juliol a València; i, si pot, va de poble en poble per veure els bous al carrer i l’embolat. Sembla que li encanta veure l’animalet amorrat al piló. En definitiva, es tracta d’un personatge que seria molt ben valorat en els barems de la Llei de les senyes d’identitat que acaba d’aprovar el PP valencià. D’acord amb els criteris de la llei, s’emportaria totes les subvencions, perquè també diu que interessa que el valencià no siga la mateixa llengua que el català.

Quan dinem, encara que evitem parlar de política i procurem anar a les nostres coses, no hi ha manera d’aconseguir-ho, perquè, tant ell com jo, som uns viciosos de les idees i ens encanta provocar-nos i, sobretot, buscar-nos les pessigolles i les contradiccions. Quan van aparéixer els primers casos de corrupció del PP, senzillament deia que eren tots mentida. Quan no va poder negar l’evidència, intentava demostrar que els altres encara eren més, de corruptes. Ara, però, que es desdejuna amb una notícia de les malifetes greus del seu partit i se’n va al llit amb una altra de pitjor, em diu que bé, que, potser, siga tot veritat, però que no té altra opció per votar. Diu que és catòlic i de dretes i que els del PP són els únics que, d’una manera o altra, representen la seua ideologia. Li propose votar  Ciutadans, però ell diu que no, que són catalans, que Albert Rivera ix nu en les fotos i que vol legalitzar els porros. Quina classe de dreta vol legalitzar el cànnabis, encara que siga per regularitzar el consum?  Diu que, potser, Pablo Iglesias, tinga raó i que ja només falta veure entrar Rajoy, amb el cap catxo, en un cotxe de la policia, que no seria d’estranyar, però que ell seguirà votant el PP, caiga qui caiga.

Levante, 20 d'abril de 2015

Pitjor que ara, impossible

Si els polítics són el reflex de la societat que tenim, que Déu ens pille confessats, perquè això voldria dir que la cosa no té solució. Tinc un amic que, malgrat el seu escepticisme, ho veu de manera molt més positiva. Cada vegada que algú comenta un cas de corrupció o una malifeta d’algun polític, ell sempre diu: “els polítics són millors que les persones”. Interpreteu-ho com us vinga de gust, però us assegure que la frase no es improvisada. Moltes vegades, però, resulta difícil creure que les persones, en general, puguen ser tan malvades o tan tanoques com alguns polítics. Encara no tinc clar què és pitjor: si tanoca o malvat. Per això, i com que ja sóc major, m’he fet prou passota; però, quan sent certes coses al president de la Generalitat en el seu castellà aproximatiu d’anar per casa (si parla valencià, encara és pitjor) no puc deixar d’escandalitzar-me. Hem tingut en aquesta democràcia un govern més perillós que el del senyor Fabra? Més ineficaç? Amb tants diputats imputats donant suport al govern? Amb tanta poca gestió? Quin govern pot ser pitjor que aquest? I encara el president té la barra d’anar amb la cara ben alta, quan li hauria de caure de vergonya, perquè sap que, si va de candidat, és perquè no n’han trobat un altre que vulga assumir un gestió tan nefasta. Fer el paper que, des de Madrid, li han obligat a fer com a president de la Generalitat, de liquidador, només el poden acceptar les persones mediocres. Que tinga el sant morro de dir que no s’imagina “ni en els seus pitjors malsons” un govern pentapartit que s’unisca per desallotjar el PP del govern valencià i que el seu partit és “la millor opció” ens recorda les levitacions del seu antecessor o les ocurrències de González Pons. “Només pot ser un pas enrere”, diu el, encara, president. Un pas enrere de què? “De l’esforç dels valencians” que han tingut que suportar la seua incompetència i la seua falta de lideratge. “El PP és un gran projecte”, diu; però tots els seus s’amaguen de la marca. El problema que té Fabra és que la seua marca personal és molt pitjor.

L’esquerra, però, haurà de fer un gran esforç per estar a l’alçada i fabricar una alternativa responsable a la misèria en què ens ha deixat el govern del PP. El llistó el tenen baixet, però ja han demostrat manta vegades que no saben altra cosa que mirar-se el propi melic. Hauran d’aprendre a pensar en el país i a oblidar-se del partit. Si tenen un poquet de trellat, no tindran problemes: pitjor que ara, impossible. Això, si són capaços de guanyar.

Levante 13 d'abril de 2015

Coses que no entenc

No m’acostumaré a una campanya electoral sense Gürtel, perquè desnaturalitza el paisatge. Des de fa massa temps, a casa nostra, la cosa més natural del món són els titulars sobre polítics imputats. Ja ho sabeu: judicis, advocats, comissions, molts duros en joc... I molta tragicomèdia: els acusats recusen un magistrat per haver format part del govern de Joan Lerma i l’acusació popular, els socialistes, contesta que el magistrat va entrar en el govern valencià de la mà de Rafael Blasco.

Tampoc no entenc per què el president Fabra s’ha desfet de la televisió. Ara no té més remei que anar casa per casa per a explicar què fan. Un espia del Palau m’ha dit que el Molt Honorable President, com a bon cristià, explica que Nostre Senyor algunes vegades permet algun gran pecat per a major benefici. No deu ser veritat. En el temps que vivim ja no et pots fiar de ningú i encara menys dels espies. Al meu carrer les dones deixen la porta oberta per esperar la visita. Crec que es quedaran amb les ganes de saber quin benefici promet per a la nova legislatura. Algú hauria de comptar les cases que visita realment el president i, potser, ens enduríem una sorpresa. Seria interessant saber el nombre exacte i quines cases són.

Tampoc no acabe d’entendre per què homes que diuen que volen tant el partit com Manuel Chaves i José Antonio Griñan no dimiteixen del seus escons al Congrés i al Senat. Conec molta gent que vol molt el partit i parlen com si ells foren l’essència, però a l’hora de la veritat es converteixen en un llast i fan nosa. Si són tan innocents com diuen, quin problema tenen? Que dimitisquen, i, després, si volen, quan es demostre la seua innocència, que els posen en un altar. Així, la nacionalista andalusa Susana Díaz podria navegar amb més lleugeresa i guanyaria credibilitat. I el pobre Pedro Sánchez s’estalviaria dir avui una cosa i demà l’altra.

A l’únic que entenc de tots és a Toni Cantó perquè se li veu el rabo de seguida. El seu oportunisme és tan clar i transparent com les aigües de Formentera. No d’ara, de fa temps. Va pel món fent-se passar per un home de cultura. Diu que la defensa, la cultura, i ací predica posicions secessionistes incultes, les mateixes que la caverna. Tot per un grapat de vots, com tots els de sempre. I, ara, que el vaixell en què navega sembla que s’afona traeix els seus companys i vol pujar a la barca que diuen que és més rica i li promet un futur millor. Pura caspa!

Levante, 6 d'abril de 2015