L·'any Ramon Llull

Del beat Ramon Llull hem de dir que ens importa ben poc la seua vida i obra dedicada al proselitisme cristià i al seu pla de conversió dels infidels. No ens entusiasma tampoc el sistema filosòfic que va crear, l’Art, que intentava integrar la religió, la filosofia, la ciència i la moral, tot per demostrar la superioritat del cristianisme. Per això, no mourem un dit perquè el canonitzen, perquè tant ens en dóna que s’haja quedat eclesiàsticament com un simple servent de Déu, encara que popularment siga considerat i titulat com a beat. Sí que ens diverteix molt la seua conversió, la seua manera de veure la llum molt més literària que la de Sant Pau. No coneguem massa els seus primers anys, però sembla que s’ho passava molt bé en la seua vida cortesana i llicenciosa fins que canvià radicalment després d’un fet extraordinari. No sabem amb quina de les dues versions quedar-nos de la causa del seu canvi radical. Qui de vosaltres no canviaria de vida si mentre escrivíreu un poema d’amor se us apareguera Jesucrist penjat en la creu? Més encara si aquesta visió es repetira quatre vegades més. L’altra versió encara és més bona. Diuen que perseguint una mallorquina dalt del cavall se n’entrà en una església. Quan ja l’havia atrapada, baixà del cavall i la xicota, acorralada, no va tenir més remei que ensenyar-li el seu pit malalt, podrit pel càncer. La conversió va ser imminent com no podria ser d’altra manera.

Ara bé, el motiu pel qual ens sumarem a celebrar el seté centenari de la seua mort, que començarà el proper novembre, no és aquest. El motiu és que Ramon Llull, junt als cronistes, ha estat creador de la nostra prosa literària. El fet que ens dotara d’un model de prosa apta per a poder tractar totes les àrees del coneixement degué ser una tasca brutal. No li agrairem mai prou que fóra el primer europeu que va escriure en la llengua materna llibres sobre temes de tots els àmbits de la vida humana i de la cultura del seu temps, quan l’únic vehicle en què s’havia escrit sobre aquestes matèries, fins aquell moment, era el llatí. No us sona actual la història? Va, diguem-ho també, un poc sí que ens commou la seua literatura: “L’amor és una mar pertorbada per onades i vents, sense port ni ribatge. Mor l’amic en la mar, i amb la seua mort moren els seus turments i naixen els seus compliments”.

Levante, 28 de setembre de 2015

L'esquerra espanyola

Com que vivim en l’estat que vivim, tota la informació que ens ve de les eleccions catalanes ens arriba des de la premsa, ràdio i televisió de Madrid – i toca ferro!–. En les tertúlies parlen els mateixos sabuts de sempre que, en aquest tema, no tenen cap discrepància en les seues opinions troglodites i carpetovetòniques. Tots els mitjans de comunicació, els de la caverna i els que van de “progres”, fan el mateix discurs. Es limiten a passejar per les pantalletes el senyor Borrell perquè explique que és mentida que a Catalunya li interesse, econòmicament, independitzar-se. La campanya va tota d’economia i interessos. De por. És com si una filla volguera divorciar-se del seu marit i el seu pare li diguera que s’oblidara de totes les humiliacions i maltractaments, que no es divorciara, que no li convenia econòmicament, que perdria el xalet i el nivell de vida.

El que és lamentable, i vull remarcar ací, és el paper de l’esquerra espanyola. Tothom atribueix a Josep Pla una cita que diu que el que més s’assembla a un espanyol de dreta és un espanyol d’esquerra. A mi, però, m’agrada molt més la del mestre de Sueca: “En pla de broma, podríem dir que Espanya −no l’estat, la “ideologia”− és una invenció de don Marcelino Menéndez Pelayo. La preocupació ve de més lluny. Del Conde-duque d’Olivares? I què era Olivares sinó la famosa oligarquía latifundista semifeudal castellano andaluza, a què es referia don Santiago Carrillo abans de les divertides propostes de la reconciliación i de la ruptura? Tant se val. Tot això hauríem d’escorcollar: delicadament, seriosament, tècnicament. I que ningú no tingui escrúpols a denunciar que l’“esquerra espanyola” fa la impressió que ha estat i és un instrument nacionalista de la dreta, i de l’extrema dreta...”. No us sona la actual coincidència dels discursos dels bancs i els grans interessos amb l’ “esquerra espanyola”? Que ha dit el ben instal·lat Felipe González? Per què el fava d’Iceta alça la cameta? Per què Monica Oltra ens ha enviat a estudiar geografia? I ara només ens faltava el discurs, com diu Toni Mollà, “etnicista” de Pablo Iglesias, que és ja la desinflada esperança blanca de l’esquerra: “Esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños tiene que sacar los dientes...”. Si això ho haguera dit un català, de dretes o d’esquerres, hauria estat acusat de seguida de segregacionista i nacionalista ètnic. On és el discurs integrador del PSC de Marta Mata i del PSUC? Que torne Vázquez Montalbán!

Levante, 21 de setembre de 2015

26a MiM a Sueca

Fa més de vint-i-cinc anys que comence el curs passejant-me pels carrers de Sueca assistint a la Mostra de MIM. Aquest any, però, m’he perdut la tradicional roda de premsa seguida d’un bon dinar en la Muntanyeta dels Sants de la Pedra. M’he perdut la fideuà de tonyina i l’arròs amb espinacs i sardina, però, sobretot, el relleu en la direcció de la Mostra que tant m’haguera agradat visualitzar. M’haguera agradat acompanyar Abel Guarinos en el moment de deixar pas a Joan Santacreu, que des dels seus setze anys ha format part de l’equip de gestió del festival i que ha enllestit una excel·lent i sorprenent programació per a l’edició d’enguany. Joan Santacreu explicà que no es plantejava cap canvi concret en aquest moment, sinó que el festival ha anat evolucionant des dels seus orígens i que aquest és el camí que cal continuar. Evolucionar, però, sense perdre el doble objectiu del festival de presentar-nos les novetats del teatre gestual a nivell internacional i, al mateix temps, fer d’aparador del que es fa al País Valencià. En definitiva, la voluntat de sempre del festival, la de voler acostar la cultura al personal, de fer-la accessible a tothom, actuant en cada edició en el sentit que havia deixat escrit el suecà Joan Fuster: “ que la cultura-cultura només ha estat accessible per a un sector minoritari de la societat. Ho diré bruscament: era –i és− cara. No solament són cars els seus productes −un llibre, una entrada de teatre o de concert, un desplaçament per a visitar museus−: ho és també l’educació prèvia que faça això atractiu. Tal com funciona el món on hi vivim, si la cultura ha de ser popular, només té un camí: el de ser barata i preparar-ne i estimular-ne la demanda”. Esperem que el nou govern autonòmic, representat a la muntanyeta dels Sants pel secretari autonòmic de cultura, Albert Girona, que sempre ha estat amic i espectador del festival, prenga bona nota i que ajude a multiplicar al llarg del país experiències com la de Sueca que durant molts anys ha estat una illa de llibertat tan consolidada que la dreta més podrida no s’atreví mai a qüestionar.

En aquesta edició direm també adéu a la companyia catalana Vol-ras, que donà els seus primers passos artístics en la MIM de Sueca convertint-se en un clàssic del festival. Enguany, els seus directors, Joan Segalés i Joan Faneca, tornen a la MIM per tancar el cercle dels seus orígens, la seua història en el festival, i acomiadar-se del públic amb la classe magistral que inaugura el festival. No me la perdré.

Levante, 14 de setembre de 2015

Ara o mai

Ja sabem que l’esquerra −nacionalista o no nacionalista− és dòcil. Sobretot, quan toca una miqueta de poder. Si no ho teniu clar del tot, pregunteu-ho, si voleu, a Mònica Oltra, que ha enviat a estudiar geografia a una bona part del seu electorat. Malgrat que era molt menuda i no va viure la batalla de València, se sent derrotada. Li fa por que torne a venir la dreta podrida amb el seu fantasma preferit. Hauria de saber que ara vivim un altre temps. Un temps que l’ha portada a ella a la vicepresidència de la Generalitat i al seu company, Joan Ribó, al govern de l’ajuntament del cap i casal. No us heu preguntat per què el personal, fart de mentides i castigat per la crisi, no van votar preferentment Podemos –l’ànima vana que mira, que ni fa ni deixa fer– i va preferir Compromís i el PSPV? La resposta és molt fàcil: perquè ja no és tan senzill dir Espanya al nostre País Valencià. I dic País Valencià citant el mestre: “perquè és una denominació clara, real i efectiva: designa “país”, “paisatge” i “paisanatge”. O siga: història, terra i gent. La “Comunidad” serà cosa de papers. ¿O no?”

Anem fent-nos l’ànim d’oblidar els fantasmes del passat i deixem-nos d’eufemismes com la  “nostra” no sé què o el “país dels valencians”. Malgrat que tenim la sensació que vam perdre la batalla, no la vam perdre del tot. Per primera vegada s’estudià “el” i “en” valencià als nostres centres educatius i el personal, sobretot, els joves saben qui és Ausiàs March, Ramon Llull, Pedrolo, Joan Fuster..., perquè han format part dels seus projectes curriculars durant més de trenta anys. Ja no poden enganyar el personal amb cacau i tramussos. Encara que semble que sí, no partim de zero. El nostre Molt Honorable Conseller d’Educació, Vicent Marzà, és fill de l’escola en valencià que va nàixer en els temps més difícils i, gràcies a Déu, se li nota.

No estic dient que es tracta de ser imprudents i d’estirar més el braç que la màniga. Ara bé, una cosa és ser prudent i l’altra és fer cas a la caverna política i mediàtica. No hem de tenir por als fantasmes del passat, ni a aquells nostàlgics de la transició que es caguen, o ens volen fer cagar, en els pantalons. Fins i tot els empresaris poden ser els nostres aliats, perquè també és qüestió d’interessos i la pàtria també és la butxaca. Pregunteu a Vicent Soler si li ixen els números. Ningú no ens pot negar als valencians el dret democràtic de ser el que volem o ens interessa ser.

Levante, 7 de setembre de 2015

Entre l'àngel i el dimoni

Si hi ha algun partit que ha conegut l’infern en aquest país, aquest es diu Bloc Nacionalista Valencià o, abans, UPV. La semiderrota de la batalla de València durant la transició va fer recular el PSPV de les seues posicions autonomistes i va portar al fet que alguns intel·lectuals poca-soltes s’inventaren aquelles parides que anomenaven terceres vies. Potser, però, que el BLOC fóra l’organització política que va patir més, perquè bona part dels anys de democràcia va quedar reduït a la condició d’extraparlamentari per culpa de la injusta barrera del cinc per cent. Després d’intentar-ho tot per ser alguna cosa més que un partit de comarques, amb ocurrències de color taronja que volien marcar l’equidistància, van comprendre, per fi, que la sentència del mestre de Sueca no era broma: “el País valencià serà d’esquerres o no serà”. No podien donar l’ànima al cel i el cos al diable. I, encara que van flirtejar durant un temps, no van fer cas a l’àngel del l’infern que cridava: “Tu, el del cel, per què me’n prives? Tu t’emportes la seua part eterna, però jo m’encarregue de la resta”. I, amb la coalició de Compromís i el seu gir a l’esquerra començaren a tenir bons resultats (no oblidem que la crisi hi ajudà) i a intentar tornar a la seua essència: “ser l’organització política unitària del nacionalisme progressista”.

Amb la coalició Compromís, el BLOC, el nacionalisme progressista valencià, ha obtingut els millors resultats de la seua història. Ara, però, és quan té més problemes sobre la seua identitat. El primer problema, malgrat que ha sigut essencial per a l’èxit de la coalició, es diu Mònica Oltra que, com la bellesa de Baudelaire, no sabem si ve del cel o de l’infern. Amb un pacte amb els socialistes en el Govern Valencià, que hauria de ser la primera prioritat, Montiel, l’ànima vana que mira i fa el que li diuen a Madrid, llança l’Opa hostil (o amiga) d’anar junts a les eleccions. No em pronunciaré, però diré que Compromís (456.823 vots) derrotà, quan no s’ho esperava ningú, a Podemos (282.389 vots) en les eleccions autonòmiques. És cert que no són el mateix unes eleccions autonòmiques que unes al Congrés de l’Altiplà. També és cert, però, que sempre hem sentit el discurs de l’obediència valenciana i que cal recordar, sobretot, què li ha passat al PSC, perquè el PSPV no ha tingut mai força. Si us plau, si heu de pactar, pacteu (sempre he defensat la unitat de l’esquerra), però feu-ho bé, perquè, per a fer-ho malament, ja tenim el PSPV i, ara, els valencians ja existim a Madrid.

Levante, 27 de juliol de 2015

La colla d'ànimes i els cossos opacs

Mentre el nou Govern continuà l’ascensió, les ànimes perdudes i derrotades posen obstacles en el camí estranyades que la llum del sol no travesse els cossos dels que intenten pujar-hi. Encara com els escaladors no es mostren impacients davant de tanta molèstia! Que se’n vagen al cementiri d’elefants i dinosaures que és el senat i que deixen d’emprenyar! Rita Barbera ara diu que qüestiona l’examen de “valenciania” que promogué el seu partit per als aspirants a senadors. Ni que fóra Shirley MacLaine quan diu: “no em done ni a la nostàlgia ni als records, preferisc seguir endavant”. No xiqueta, no. Tu no vas endavant, vas a amagar-te i a continuar xuplant del pot en el senat on va la colla d’ànimes fracassades i derrotades de la política, en companyia de Bauzà i Fabra. De la mateixa manera que els hauria d’acompanyar Elena Bastidas que, sense cap poder, vol manar en la Diputació: “ La diputació de València no pot ser el banc de la Generalitat”. Per cert, per a quan eliminem el senat i les diputacions?

Els que sí que són un cos opac, que poden i deuen ser aliats del nostre govern, són els empresaris que reclamen la política que no ha tingut mai aquest país. Comencen a estar farts del desvergonyiment i la jactància dels que governen des de l’altiplà. Sembla que alcen la veu coincidint amb les manifestacions del nostre Molt Honorable president quan diu que s’ha acabat d’ofrenar noves glòries a Espanya. Mireu les paraules de Vicente Boluda: “El govern d’Espanya està en la creença que aquest és un poble moll que s’engul tot el que li tiren i això no es pot consentir amb dignitat”. Em direu que me’n passe, si el compare amb Francesc de Vinatea, “un aldeano” nascut a Morella i jurat en cap de València, que s’enfrontà al rei Alfons el Benigne, el qual, incitat per la seua segona dona, Elionor de Castella pretenia deixar als seus fills amplis territoris de València. Vinatea, “home honrat”, s’hi va oposar. Aquell afer s’acabà amb la famosa frase que Alfons el Benigne li digué a la seua dona Elionor: “Reina, reina! El nostre poble és franc, e no subjugat com és el poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor e Nós a ells com a bons vassalls e companyons”. Més prosaic és Federico Fèlix de pro AVE que després de vint anys del pacte del pollastre, ara diu: “no hem pintat una merda en trenta anys”

Levante. 20 de juliol de 2015 

Contra la negligència

Ximo Puig i el nou govern haurien d’aprendre d’Alberto Fabra i no caure en els seus errors ni en els paranys que vénen de l’altiplà. Fabra va ser un president displicent, que no trobava gust en el que feia. Com que no trobava plaer, no s’aplicava en allò que calia aplicar-se que era procurar-nos els diners que fan falta perquè el Govern puga fer les seues funcions. Aquest nou govern ha de saber que aquesta muntanya és de tal mena que, començant per baix, que és aconseguir els duros, es fa pesada, però cal saber que com més puges més fàcil es fa l’ascensió. Ara, no es moment de quedar-se a l’ombra de la penya contemplant el paisatge i parant la mà com feien els altres. Si no volen fer cas de l’experiència de l’antic president, que va ser nomenat com a liquidador del Regne, poden consultar els clàssics que no fallen mai. Com ara, sor Isabel de Villena que no podem considerar sospitosa de subvertir cap ordre. Sembla com si parlara del nostre sistema de finançament actual: “Els que són en perill de lladres són els que viuen negligentment en la present vida, perquè la seua fluixesa i poca virtut donen atreviment de furtar a qui robar-los vulga.” I té més raó que una santa: no ens podem quedar observant amb deixadesa com si fórem germans de la peresa.

De moment, els nostres polítics s’apliquen i mouen fitxa. Primer Vicent Soler avisa en el Consell de Política Fiscal on denuncia que la situació del nostre país és límit i reivindica la reforma immediata del finançament. Sembla que se necessiten ja “vuit-cents milions o la Generalitat pot colapsar-se”. Manuel Mata, portaveu socialista, espera que “el govern no ens obligue a tenir actituds de confrontació”. Fran Ferri va encara un poc més enllà “ o s’obri la negociació del sistema de finançament o caldrà anar als tribunals”. I el síndic de Podem, Antonio Montiel, l’ànima vana que mira, és capaç d’arribar a la conclusió que “Montoro busca marcar territori als nous governs”. El podemita es mostra disposat a la col·laboració amb el Consell i les Corts. Vol arribar fins i tot a recolzar algun tipus de mobilització que signifique una manifestació davant el Govern d’Espanya acompanyats de la societat civil.  Carolina Punset, que deu tenir por que Xavi Castillo es quede sense faena, demana també un nou model, però no vol que s’arribe mai a “Espanya ens roba” i coses així. Que li ho demane a l’orelleta de Montoro a veure si li fa cas.

Levante, 13 de juliol de 2915