Forrada de baqueta

Fins que no es demostre el contrari els humans som els únics animalets que ens comuniquem a través de les paraules, a través del llenguatge, de la llengua, que cadascú té la seua. No només, però, som capaços de comunicar-nos amb paraules, sinó que som especialistes en fabricar artefactes semàntics per a fer canviar la percepció de la realitat. Una realitat que, malgrat totes les il•lusions que ens inventem, acaba trencant-te la cara o portant-te al cementeri que és on tots anirem a parar. En aquest país fa molt de temps que tenim un govern que ha sigut capaç, sense que li haja caigut la cara de vergonya, de vendre fum dient totes les bajanades, totes les boles, que li ha vingut al cap per defensar els seus miserables interessos polítics. I el pobre Alberto Fabra, amb entrenador particular o sense, no ha aprés la lliçó més elemental: no és el mateix vendre fum quan les coses van bé, quan es lliguen els gossos amb llonganisses, que quan el personal està escaldat. Ara pot dir missa si vol, perquè ningú no se’l creu. No pot repetir la manera de dir les coses de Francisco Camps, de Ricardo Costa, que en glòria, política, estiguen, ni la de González Pons que, si li fan fer els “numerets” que fa darrerament, vol dir també que té els dies comptats, que no el consideren, que no l’aprecien, perquè li fan perdre tota la dignitat, si és que n’ha tingut alguna vegada en aquesta vida. Intente dir que és ridícul que lo president Fabra s’invente un acord amb la Societat Civil, que ni és acord, ni és civil. No se’l creu ni Alfons Rus (perdó per si no li agrada que li diga Alfons) que té molt clar que el president Fabra ha de fer les reivindicacions a Madrid, que és on estan els nostres caragols. El discurs d’Alfonso Rus (el que defensa realment no ho sé) no està molt lluny del d’Enric Morera. Potser també li done vergonya anar a un acte amb una empresa que no paga ací els impostos. I més vergonya encara que el president, amb el més pur estil Ricardo Costa i González Pons, acuse Morera de voler tirar la Ford de casa nostra. I que tinga la cara tan forrada de baqueta com per atribuir la caiguda de l’atur (si és que n’hi ha tal caiguda) a la seua gestió. El valencians poden ser “muelles”, però no han sigut mai faves. Han sigut “muelles” quan els ha convingut, quan han tingut la butxaca plena (parle de la classe dominant, és clar. Els altres hem caigut en totes les derrotes des de les Germanies). Ara, però, si el president segueix per aquest camí, es pot trobar amb alguna qualificació procaç, irrespectuosa i irreverent, que és com qualifiquem a casa nostra als que ens vénen amb pretensions, com si foren Déu sap què... Un municipal de Rajoy, i res més.... Levante, 28 d'octubre de 2013

Pepita no vol a Pepito

Encara que no comulgues amb totes les seues idees i veus el món amb una altra perspectiva, hi ha escriptors que són com de la família. Cada llibre nou que publiquen entra a casa teua i el lliges sabent que no et defraudarà i que et farà molta companyia. Per això, et toca el tendre que la cosa s’acabe, que l’escriptor mate el personatge que t’ha acompanyat durant moltes pàgines pels carrers de Barcelona explicant-te, des d’un escepticisme radical, la transició democràtica, mentre resol casos de la seua faena de detectiu. Parle, és clar, de Pepe Carvalho que, en la darrera novel•la en què apareix, Mil•leni, s’acomiada dels lectors com si el creador del personatge intuïra la seua pròpia mort. Mileni és una novel•la d’acomiadament. “Mai no tornaré a Jerusalem”, “Mai no tornaré a Austràlia”. Carvalho s’acomiada dels llocs per sempre... Carvalho i el seu autor que, quan escrivia Mil•leni, era molt conscient que “la mort li arriba al viu d’amagatotis, la vellesa al jove; mentre preguntem quina hora és, aquesta hora passa...” Vázquez Moltalbán era un heterodox d’esquerres i sentimental. Quan vèiem el futbol de reüll, perquè el cap de la cèl•lula ens havia inculcat que era el nou opi del poble, Vázquez Montalbán ens va explicar que el Barça era més que un club i ni menys ni més que l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya. Per condició social, li hauria tocat ser perico, però, amb la seua heterodòxia, va ser culé. Segur que si s’haguera criat a Madrid hauria sigut de l’Atlètic. Tenia l’ètica dels perdedors. Un perdedor que mai no va buscar el ressentiment amb els que l’acusaven des dels mitjans de la caverna de separatista, com tampoc amb els que l’excloïen com a català per raó de llengua. Ell es considerava un esquerrà, liberal i xarnego que no menyspreava les seues arrels de fora de Catalunya i lloava la dualitat complexa del mestissatge. Ara, que fa deu anys de la seua mort, m’haguera agradat veure escrites les seues opinions sobre tot el procés que es viu a Catalunya. No les puc llegir, però me les puc imaginar: “Jo partisc d’una vella postura leninista que diu que cal estar a favor dels nacionalismes oprimits i en contra dels opressors”. No ho sé, però sé segur que s’haguera mullat. No com tanta modernor intel•lectual espanyola que no diu aquesta boca és meua davant el conflicte i, quan diu alguna cosa, la caga. Potser Vázquez Montalban ho faria fàcil i diria: “Això és com tota la lírica Universal: Pepito vol a Pepita, Pepita no vol a Pepito. Pepito entra en crisi i vol anar al cel.” Levante, 21 d'octubre de 2013

Políticament pobres

Només cal fer una ullada a la llei Wert per trobar-te amb un cos de doctrina intolerant, sectari, classista i irresponsable, fruit d’uns polítics mediocres que, embolicant-se amb la bandera, en compte de fabricar un projecte educatiu, d’estat plurilingüe, seriós, que resolga el problemes de l’escola, busquen, a la defensiva, les adhesions d’un sector de la població que consideren els seus i que són els depositaris d’una identitat nostàlgica i encarcarada. Sembla mentida que no s’hagen adonat que els països políticament pobres, enfront d’un estat cada vegada més nacional, han trobat la resposta de la manera que va aconsellar Xavier Ruben de Ventós: “Deixem-los ser nacionalistes a ells i reivindiquem tot just la independència”. Amb la independència, el reconeixement de la identitat cultural ja vindrà tot sol. Els president Alberto Fabra, també incapaç de fabricar projectes mínimament creïbles, s’oblida dels problemes reals dels ciutadans, l’atur, l’educació, la sanitat, la corrupció i busca una fórmula més antiga que la picor embolicant-se també amb la senyera, amb les senyes d’identitat que, diu, responen a un sentiment popular, com són: “el valencià com a llengua pròpia” i la “senyera, com a símbol de la personalitat pròpia”. Veureu, però, que l’adjectiu “pròpia” contrasta amb el concepte d’una identitat que és “pròpia", però no única: “Els valencians som espanyols”. No sabem si l’inspira el misteri de la Santíssima Trinitat: “Dues personalitats distintes, però només una vertadera”. O bé s’inspira en Antonio Machín: “Como se puede querer dos mujeres a la vez y no estar loco”. I només cal veure la seua actuació a Madrid per veure quina és la nació vertadera i a quina vol més el president Fabra. Com sabeu, la pàtria és la butxaca. I què fa lo nostre president amb la nostra pobreta butxaca? Admet que el finançament de la “pròpia” és insuficient, però, com vol més a Espanya que a cap altra, els diputats valencians del seu partit voten per dues vegades a Madrid contra la millora de l’actual sistema de finançament i, no sé si amb nocturnitat i traïdoria, va fer retirar de l’ordre del dia del Congrés dels Diputats una reforma de l’Estatut d’Autonomia, que hauria de garantir les inversions de l’estat a casa nostra d’acord amb el nombre d’habitants. I què vol que fem amb la bandera? Que es deixe de banderetes i que faça que les ambulàncies arriben a hora, que els nostres fills puguen estudiar dignament i que els empresaris tinguen les infraestructures necessàries perquè la cosa funcione. O que se’n vaja i en busquen un altre que defense els nostres veritables interessos i que no s’amague darrere d’uns símbols que no es creu. Levante, 14 d'octubre de 2013

Per on hem agafat la vaca

Estic cansat de sentir bajanades de les noves generacions del PSOE com la que va dir la nova presidenta d’Andalusia Susana Díaz que assenyala Zapatero com un dels màxims responsables del procés sobiranista català. Supose que la jove promesa del socialisme espanyol no ha caigut en el fet que per a dir que tots els mals vénen de Zapatero no fa falta ni la socialdemocràcia ni la seua renovació. Que la socialdemocràcia no fa cap falta ja ho vaig veure en les darreres eleccions d’Alemanya que, innocent, vaig interpretar com una victòria de l’esquerra (en sumen més de diputats) i tothom donava com a gran guanyadora la senyora Merkel, que no té majoria en la cambra. La lectura és evident: la socialdemocràcia no té una alternativa a la Merkel, com Susana Díaz no té un discurs alternatiu al de la dreta espanyola. Per què no respon a la pregunta: el dret a decidir és un dret democràtic? Que diga clarament si el personal té o no té dret a decidir... La companya andalusa ha de pensar més les coses abans de dir-les. Que tornen els filòsofs! I què cal fer davant de tanta estupidesa? Jo també me’n vull anar-hi, però, com que no puc, m’entretinc llegint els llibres als quals em té acostumat a fer-me empassar, de tant en tant, perquè no para, el meu amic Xavi Serra. Gràcies a la seua manera d’explicar les coses m’he reconciliat amb el gènere literari de la filosofia. Ja sabeu: aquell afer de càtedra, de funcionari, de què parlava Joan Fuster. Xavier Serra ha treballat en el que va deixar manat Fuster que s’esbrinara: Quantes càtedres i quan han estat creades? Qui les ha ocupades i per a fer què? El darrer llibre de Serra La filosofia en la cultura catalana, editat per Afers, respon aquestes preguntes. Demostra que la filosofia catalana contemporània no ha eixit de la terra de Bernat, perquè ha estat epigonal, subalterna i molt poc especulativa: una filosofia d’imitadors i divulgadors, sense trellat. Amb algun intent de sortir del cretinisme per mitjà de l’absorció de les idees que venien de França, d’Alemanya, del Regne Unit... I explica la desorientació en què navegaven els homes de la Renaixença, el voler veure alguna cosa en “la filosofia del sentit comú”, l’escolàstica predominant, el voler canviar la universitat des de dins, el buscar alternatives des de fora i la desviació vocacional d’Estelrich, Capdevila, de Crexells..., que acabaren tots enrolats en el periodisme i malaguanyats per a la filosofia. Era una manera de guanyar-se la vida... I trobem la seua filosofia, com la de molts, disseminada en els articles de diaris i revistes. Potser és la filosofia més interessant que s’ha fet en aquest país. En quina càtedra ballava l’escepticisme de Joan Fuster? Levante, 7 de setembre de 2013

Que no s'agenollen més

Els nostres amics del Partit Popular no volen garantir que compliran els acords d’exigir més recursos a Madrid. No volen desobeir el que els manen des de Gènova, perquè agenollar-se davant el personal de l’altiplà és el seu esport preferit. I els marquen tants gols que semblen l’equip cuer de la competició. Els marquen els gols a ells, però som nosaltres qui ens quedem espatarrats, perquè som els que sofrim les conseqüències de la seua incompetència, de la seua falta de valentia per a defensar els nostres interessos. Camps, l’anterior president, només que existeix en les portes dels tribunals i Rita, pobreta, ja té prou faena en dir que ella no ha signat res, que no hi era. Només s’ha fet unes quantes fotos que ens han costat un ull de la cara. Però què fa lo nostre Molt Honorable, actual, president Alberto Fabra? Lo president no pot fer res, perquè no és ningú. Només és el xiquet que van nomenar a Madrid perquè els fera la faena bruta i perquè seguira ofrenant... A Fabra no l’hem elegit els valencians com a president. Ni tan sols l’han elegit els militants del seu propi partit que se l’han hagut d’empassar. No sé qui va dir, i tenia més raó que un sant, que Fabra no era el president dels valencians, que era un simple delegat del govern de l’altiplà. Per això, no serveix de res que els amics del partit popular acosten postures amb els socialistes, perquè el president no és capaç de defensar-les a Madrid. No és capaç de votar, en les Corts de Madrid, allò que han acordat les Corts valencianes. Ara, però, ja no poden enganyar ningú, perquè estan tots atents a les seues maniobres. La patronal Cierval i AVE consideren lamentable la falta d’acord en les Corts i demanen unitat per anar a Madrid amb més força per a “exigir” i no a “pregar”. S’hauran oblidat del verb “ofrenar”? Que no s’enganyen i que s’obliden de Fabra: no aprofita. La prova la tenim que necessitava un entrenador personal, per a què? Perquè l’ensenye a agenollar-se millor davant de Rajoy? Respecte tot això encara estic esperant a veure que diu Alfonso Rus que sí que està en aquest món elegit a les urnes i ha ensenyat les dents alguna vegada, però encara no ens ha dit com aconseguir el que ell vol, que és el que volem tots, perquè és nostre. Espere que no tornen a culpar els catalans de les nostres misèries. Seria millor que n’aprengueren. Per cert, Ribó, de Compromís, diuen que vol portar la senyera en la processó del 9 d’octubre, perquè se sent orgullós d’ella. Alerta, que li pot passar com al meu amic Baltasar Vives: “Baltasar, la senyera t’empassaràs”, li van dir. “I me la vaig empassar amb pal i tot”, em contà. Levante, 30 de setembre de 2013

Descansen en pau

Quan les coses anaven bé, Kurt Wallader, un personatge d’un grapat de novel•les de Henning Manquell, ple d’humanitat i de sensibilitat davant la vida i que feia de comissari a Suècia, ja ens advertia de la mort de l’estat del benestar i volia jubilar-se perquè no acabava d’entendre aquesta societat posmoderna que va apagant tots els llums que tant va costar encendre. Si el vell comissari ja veia això en l’envejat paradís suec, quan encara no havíem entrat en la crisi, què veuria ara, en la nostra terreta que sempre ha estat molt lluny d’assolir el benestar del seu país? Les causes i les conseqüències de la mort de l’estat del benestar les explica un altre home gran, Josep Fontana, en un llibre molt ben documentat, Por el bien del imperio. A través de les pàgines de Fontana intuïm, d’una manera o altra, que no només ha mort l’estat del benestar, sinó que, amb ell, ha mort també, tal i com la coneguem avui, la seua inseparable socialdemocràcia amiga, com si es tractara del drama Romeu i Julieta. On va la socialdemocràcia sense el seu estimat? No troba el nord i es veu arrastrada per una societat civil que cada dia està més lluny dels seus tímids plantejaments. I el que és més greu encara: no la veiem enyorar els temps en què dirigia tots els processos, era present en totes les processons i proposava alternatives per buscar un món millor. Quines alternatives creïbles té contra l’atac més formidable a l’estat del benestar des de la seua existència? Retallar com va fer Zapatero? I davant la crisi dels partits polítics? On és el debat ideològic? Quina proposta fa davant la percepció que els ciutadans tenen d’Europa? Ens quedem? En quines condicions? Ens n’anem? No, es limita a fer por al catalans, com fa Almunia. Què fem davant la crisi de l’estat? Què fem amb la crisi social? Com recuperem la credibilitat de les institucions? Com recuperem la democràcia? Com pot ser que, ara, per a resoldre un greu problema entre nacions reconegudes amb timidesa, propose un federalisme apocat i no el que formava part de la seua identitat i que té arraconat en l’habitació de les rates? No entén que ha fet tard? Ha fet tard amb una proposta que no pot il•lusionar un poble que se sent humiliat per les sentències d’un Tribunal Constitucional que no té cap credibilitat. Què li queda quan renuncia a la democràcia? Quan li nega a tot un poble el dret a decidir? Li queda aproximar-se més encara a la dreta troglodita amb paraules com les d’Ibarra que col•loca el moviment pel dret a decidir al mateix sac que els dictadors Hitler i Mussolini. Els vells socialdemòcrates s’han convertit en “ni-ni”: ni estudien, ni treballen. Levante, 23 de setembre de 2013

La MIM a Sueca: un miracle

La paraula miracle és la que més es va sentir en la presentació de la 24a Mostra Internacional de Mim de Sueca que es va fer, com sempre, en la Muntanyeta dels Sants que ja s’ha convertit en un dels poquets símbols de la resistència que ens queden. Amb un excel•lent arròs patrocinat per un botiguer local, com ha de ser, es presentà una Mostra que vol subratllar que el treball en equip és un dels pocs instruments que ens queden per resistir tota la caspa carpetovetònica i carca que ens vol envair les nostres vides. Potser, per això, no va arribar a temps a la presentació Manuel Tomàs Ludeña, director General de CulturArts Generalitat, que deuria estar entretingut en acomiadar personal en una d’aquelles coses que tant de moda ha posat la dreta local i que es diuen ERO. Sí que va assistir a l’acte la representació de la inexistent banca nacional que ens queda: el Compromís social Bancaixa i que es diu Pepe Catalunya, que pobrets i com poden, continuen patrocinant el Festival de MIM i els premis que volen anomenar Ciutat d’Alzira, però que sense el meu amic Josep Gregori i la seua editorial Bromera no existirien pas. No sé si el pas anterior està ben posat, perquè jo no el faig servir, però, amb la que cau, cada dia tinc més ganes d’anar-me’n nord enllà on diuen que la gent demana el que és seu; no com ací que tenim un president que no pinta fava i fa el ridícul allà on va, sobretot, quan va a l’altiplà que és on li manen la faena. Estava, però, parlant del festival de MIM i havíem quedat que era un miracle. I és veritat. Em va tranquil•litzar molt el meu cunyat Joan Baldoví quan va reivindicar tots els anteriors governs municipals en la tasca d’un projecte comú: el MIM de Sueca no és de ningú, perquè és de tots. Més encara i accentuant la importància de l’equip, el Coordinador de la Mostra i imprescindible per a molts, Abel Guarinos, de manera molt sincera i modesta, va dir que, encara que ell desapareguera del mapa, la Mostra continuaria perquè hi havia una estructura creada, un equip, que podria continuar la tasca. Una tasca que aquesta edició protagonitzen les sinèrgies humanes en temps de crisi: el treballs en grup, col•lectius de treball, i tot posant l’accent en muntatges de teatre gestual amb arrels de tradició en la dansa popular i el folklore. Enguany Abel vol que ballem. Ja sabeu: vol que alcem la cameta! Levante, 16 de setembre de 2013