L'àngel barquer

Els que estimem aquest país perplex estem entre les poques criatures que, com Dante Alighieri, hem pogut eixir vius d’aquella bogeria que és l’infern. Quan créiem que n’eixíem, a través d’unes eleccions de victòria inimaginable, vam tenir una sensació de deslliurament, d’aire pur i d’una llum blavenca de l’albada, després de la dictadura fosca del desficaci. Quanta mentida i inquisicions hem hagut de suportar! No podíem dir el nom del nostre país ni el de la nostra pròpia llengua. Per això, quan immediatament ens trobàrem amb les branques ufanoses de la supèrbia que ho poden fer tot en un muntó, ens indignàrem i ens tornàrem a omplir de nou de desesperança.

Per unes quantes hores ens vam sentir lliures... Però, de colp, de nou vingué la frustració. Quina setmaneta de fer petar el Twitter i el Facebook: “si em compte de mirar-se el melic, pensaren en el país, ja tindríem pacte”. I ens vingueren al cap les velles comparacions d’Ausiàs March: “ com aquell qui és condemnat a mort i ho sap de molt de temps i es consola i li fan creure que serà indultat i el fan morir sense un punt de record” o l’altra: “ fóra millor sentir el meu dolor que no mesclar una mica de goig”. És més senzill encara: ens interromperen el coit quan ja venia l’èxtasi.

Encara com aparegué l’àngel barquer amb el llagut de l’intel·lecte i explicà, a qui calia que li explicaren, que el temps clama i demana que eixim del port amb la vela de la raó i que ja va sent l’hora d’acomplir alguns dels nostres desitjos: “hissa el velam per ruta menys severa ara el llagut de l’intel·lecte meu, que el mar cruel ha abandonat darrera”. I l’angel barquer del pacte ens portà de nou a la riba del Purgatori, perquè puguem començar l’ascensió cantant un himne o un salm que expresse el pas de l’estada a l’Infern i el començament de la pujada a la gran muntanya. I ho agraïm, perquè nosaltres hem vingut fa poc per un camí aspre i ben fotut i la pujada ha de semblar-nos un joc. Semblarà un joc, si som capaços de, amb l’aixada, la corbella o el llegó, però, sobretot, amb renunciament i humilitat,  desfer-nos de les branques ufanoses de la supèrbia. Ens hem omplert la boca de dir que és l’hora de la gent (sembla que ja no queden classes) i la gent ha parlat. La gent vol que fem junts aquest llarg viatge ple de trampes per a buscar la llibertat tan cara.

Levante, 15 de juny de 2015 

Del ritual de la purificació

Hem d’admetre que, si no haguera estat per l’èxit de Podemos, els partits tradicionals no haurien mogut fitxa i no haurien intentant regenerar-se i, potser, la veritable dreta, la de la pela, no haguera promogut Ciutadans. Abans de l’aparició de la nova formació, vaig sentir dir a Joan Romero, que no és sospitós de ser membre de cap cerclet, que el Partit Socialdemòcrata no seria capaç de regenerar-se per ell mateix, que calia que la gent el forçara. Ara, però, després d’aquestes eleccions m’han sorprés una miqueta les declaracions dels nous purificadors de l’esquerra. Són tan purs que només volen governar allà on són el partit més votat. Allà on no són la primera força del canvi, no volen contribuir-hi, no volen mullar-s’hi. Però, això sí, han de posar condicions perquè els altres puguen governar i, des de Madrid, diuen qui ha d’anar davant de la nostra expedició. Aquests nous polítics donen la impressió que volen ser Cató el Jove, que guarda l’accés al Purgatori. Amb els cabells llargs o barba barrejada amb algun pèl blanc, es creuen amb el dret de purificar els altres, de rentar-los la cara per a esborrar-los qualsevol brutícia, però ells es queden sense pujar la gran muntanya, a l’ombra d’una bona garrofera. No es volen embrutar per a després, en la nova expedició, arribar els primers, i sense patir, al cim. Una estratègia legítima, però la seua obligació hauria de ser comprometre’s en els govern per fer les coses que proposen.

Amb Ciutadans, però, la sorpresa no és tanta, perquè sents parlar Carolina Punset i ja saps de què van. Els van fer créixer perquè foren el  Podemos de la dreta, amb la imatge de lluitadors contra la corrupció i de defensors de la democràcia, però, ací, a casa nostra, tenim la desgràcia que la dreta sempre es fa troglodita. Els de Ciutadans encara no manen de res ni poden condicionar res i ja adverteixen que la seua prioritat és no donar ales al nacionalisme. No els agrada el gran èxit de Compromís. Punset, com a ecologista que és, defensa tota classe d’animalets, però nega el dret a tenir una llengua digna, com la que ella fa servir. No vol que s’extingeixen els animalets; però, potser, deu voler rematar la cultura de les persones d’ací, com ho volia fer Rus.

Quanta raó tenia Joan Fuster quan deia que aquest país serà d’esquerres o no serà! No podem perdre aquesta oportunitat.

Levante, 8 de juny de 2015

Del retrobament de l'esperança

Eixim de l’infern, del mal cruel abandonat darrera. No cal que us l’explique, perquè coneixeu tots els dimonis i els càstigs que hem hagut de patir. Són molts anys, massa anys d’humiliacions i d’empassar-nos totes les senyeres amb pal i tot. Els drapets ja no m’entusiasmen, però estic amb Ribó quan diu que cadascú porte la senyera que li vinga de gust. Sí senyor! Això és llibertat d’expressió i les altres coses són ximpleries. Hem hagut de suportar uns troglodites infames que anaven sobrats, tan sobrats que volien rematar-nos. I ara no ens donen cap llàstima de veure l’hòstia que els hem pegat amb els nostres vots. Que hòstia!, deia Rita Barberà un dia inoblidable. Que hòstia! Però invocava un pacte contra els radicals. No m’estranyaria que l’acomodat Felipe González donara suport a una ximpleria d’aquestes per salvar a ella i a Esperanza Aguirre contra el mal bolivarià.

El més digne de tots en la derrota ha sigut el president Fabra. Ha sigut un dels poquets derrotats de tot l’estat que l’ha reconeguda i que no crida a la unió contra els radicals. Ha aprés la lliçó i no invoca el fantasma del catalanisme per salvar-se com va fer de manera ridícula amb la Llei de senyes d’identitat. Diu que ha sigut un lluitador contra la corrupció, però no diu que ha utilitzat la mentida i els sentiments baixos. No ens va voler fer cas quan li diguérem que això de l’anticatalanisme s’havia acabat. Que portem molts anys de la Llei d’ús i Ensenyament i que la gent ha anat a escola i no l’enganyen amb cacau i tramussos; i, menys encara, quan s’ha demostrat que estava envoltat d’autèntics “presumptes” delinqüents. No fan por amb els fantasmes, perquè ells són els que fan por. No li teníeu por a Rita? En feia i molta.

No us penseu que ja hem arribat al cel. Hem eixit de l’Infern, però encara estem al Purgatori. Hem retrobat l’esperança, però tenim un llarg camí per recórrer. El Purgatori no és el fossat cònic per on davallàvem; sinó una muntanya. Contràriament a l’Infern, a mesura que hi pugem la gravetat dels pecats és menor. Recordeu que el primer esglaó que hem de superar és el de la supèrbia i no ens acompanya Virgili com a Dant en la Divina Comèdia. Ens acompanya Joan Ribó, Ximo Puig, Mònica Oltra, Enric Morera... Comprovarem si tenen prou trellat per combatre i véncer la supèrbia, la vanitat, l’altivesa... Pacteu, per l’amor de Déu!

Levante, 1 de juny de 2015

La postura més intel·ligent

Per fi ja sabem el resultat d’una de les eleccions més desitjades de la democràcia. Les esperaven més que mai, perquè obrien moltes expectatives i vèiem el punt i final de les majories absolutes del desficaci. A hores d’ara ja sabem qui ha guanyat i qui ha perdut en la Generalitat i en els ajuntaments. Ja sabem si podem fer-nos alguna il·lusió de construir alguna cosa o si hem de continuar lamentant-nos d’uns governants que ens n’han fet de tots els colors. De totes maneres ahir no va acabar res, perquè avui s’obrin un fum d’interrogants amb respostes molt difícils. Per a la majoria de partits el resultat d’avui són les primàries per a una nova i llarga campanya que comença ara mateix. Vénen les eleccions generals i totes les formacions polítiques s’hi tornen a jugar la supervivència o el creixement. I la pregunta d’ara, la primera, és molt senzilla, però té una resposta molt difícil: com es pot formar un Govern de la Generalitat en un ambient electoral que tornarà a ser angoixant? Seria una falta de responsabilitat i, sobretot, una llàstima, si comencem a veure el trist espectacle de la divisió de sempre. La pluralitat hauria d’enriquir el panorama i no dificultar la constitució de nous governs a la Generalitat i als ajuntaments. No ens podem permetre els numerets del parlament andalús. A casa nostra seria letal. Per una vegada els nostres polítics s’haurien de posar en el cap que primer són els interessos del país que volen gestionar i representar. Si no ho fan així, perdrem tots, però també perdran els partits, sobretot, en credibilitat. Si no són capaços d’arribar a acords com Déu mana, potser les majories absolutes tornen de nou, i molt ràpidament. I, no només es tracta de posar-se d’acord, sobretot, es tracta de començar a construir: de fabricar propostes per a solucionar tots els problemes que tenim començant pel finançament i acabant en l’última escola del poble més petit, de reconstruir la dignitat i la democràcia. Però, sobretot, caldrà que les formacions polítiques siguen prou intel·ligents per ensenyar qui la té més llarga de cara a les properes eleccions, però compaginant-ho amb el treball conjunt, colze a colze, en les institucions. Molt difícil, però no impossible, perquè és la postura més intel·ligent.

Levante, 25 de maig de 2015

Perduts en la foscor

Crec que aquesta vegada tenim tots els ulls perduts en la foscor de la incertesa del resultat de les eleccions autonòmiques i municipals. Les enquestes diuen coses, però porten un percentatge tan elevat d’indecisos que em dóna la impressió que les invaliden. I més encara quan veus que, segons qui faça l’enquesta, els del PP en tenen, o no, prou de vots amb Ciutadans. Quan preguntes al personal de confiança a quin partit votaran, fan la cara del mal jugador de truc que té tretze d’envit i se li nota que no sap què fer: si envidar, per fer la pedreta segura; o no envidar, per després tirar la falta. I és que realment no tenen clar encara quina serà la millor jugada. Què fer?

Els únics que no tenen dubtes són els que diuen que no votaran. Jo no votaré i punt. I ja els pots dir missa, que cal votar, que ens juguem la continuïtat, o no, d’aquesta gent que està massa anys i que ha fet, i fa, tots els possibles per arraconar la nostra dignitat amb tantes mentides, tanta corrupció i tanta misèria... Què no veus que tens més de quatre opcions per votar, que no és com abans? No veus que ens volen “rematar”. Però no hi ha manera, ell solta de carrereta el seu discurs que es nota que té preparat: “Ximo Puig  ja està massa anys i no s’atreveix a fer amb Àbalos i Calabuig el que ha fet Pedro Sánchez a Madrid amb la maniobra del professor Àngel Gabilondo. I mira que ho tenia fàcil, sense eixir de casa: per què no posa a Vicent Soler o una altra persona de prestigi, de dins o de fora? Mònica Oltra no és prou nacionalista i Enric Morera no es prou d’esquerres. Esquerra Unida va de cul amb Podemos i Montiel ja calcula el que diu, com la “casta” i no es mulla”. No li vaig fer massa cas al meu amic, perquè és una d’aquestes persones que, si es presentara ell mateix a les eleccions, una part de la seua persona no es votaria. Ell vol conquistar el cel o res. I no hi ha cap partit prou pur, perquè són instruments i no esglésies.

I en aquesta estem: acabant d’elegir quin instrument ens servirà millor, ara, per al canvi, si és que l’aconseguim: l’aixada, el llegó, la corbella...? Jo sí que aniré a votar i no m’enganyaré. Votaré com un acte més de protesta contra les retallades, per la sanitat i l’educació públiques, per la dignitat de les persones i de la llengua que parlem: per les coses de sempre. I perquè l’esquerre tenim els ulls perduts en la foscor i la dreta està molt poc dividida malgrat totes les malifetes.

Levante, 18 de maig de 2015

Sendes velles

D’una manera o altra, cadascú amb les seues preferències partidistes, ens havíem fet a la idea que, en les properes eleccions, enviaríem a pastar fang a aquesta gent que ens governa. Com a vells escèptics que som, confiàvem en un tripartit vencedor capaç de cagar-la, però amb qui dipositàvem alguna esperança de recuperar una engruna de dignitat. Volíem reviscolar i poder tornar a València, encara que fóra amb gaiato, però amb la cara ben alta. Ens acontentàvem amb molt poquet, però volíem un canvi. Ara, però, si hem de fer cas a la darrera enquesta del CIS, vénen els nous partits i ens foten totes les expectatives; perquè, segons els pronòstics, Ciutadans ha vingut al País Valencià a salvar el PP. Encara que Rita Barberá va alertar, en un principi, que “Ciutadans voldrà governar des de Barcelona” i que el govern de C’S seria el “pitjor” que podria passar als valencians, el partit de Carolina Punset és, a hores d’ara, l’única esperança que té el PP per mantenir-se en el Govern de l’Ajuntament i de la Generalitat. Rita i Fabra s’engolirien, sense tocar vores, tot el que han dit dels nous vinguts per seguir ocupant les poltrones. I Carolina Punset, encara que ha sigut ecologista, sembla que té molt clar que No importa d’On véns, sinó On vas, com diu el títol d’un llibre seu;  i, en compte de regenerar unes institucions podrides, potser vindrà a València a donar un salvavides a un PP que teníem contra les cordes. I és que el seu partit no és nou. El seu partit va nàixer nord enllà, on diuen que la gent és més culta desvetllada i feliç, d’una associació cívica i cultural que impulsaren uns intel·lectuals que consideraven que les posicions no catalanistes no estaven representades políticament a Catalunya. Ja ho sabeu: les posicions de l’Espanya vertical de sempre que propugnen Fèlix d’Azúa, Albert Boadella, Arcadi Espada i... Unes posicions molts semblants a les de Fernando Savater. D’aquest personal van eixir unes criatures i uns partits que no sabem si són de dretes o d’esquerres, com José Antonio Primo de Rivera, però tenen una cosa molt clara: continuar la vella tasca començada pel comte-duc Olivares d’acabar amb el respecte a la diversitat i imposar un model centralista basat en el model castellà. Els de Ciutadans no es mengen un torrat a Catalunya, o se’l mengen poquet; però, amb la caiguda del PP, han trobat un espai en tot l’estat que volen pintar de color taronja. Potser Pablo Iglesias té raó en una cosa: aquesta gent no són el canvi, sinó el recanvi. O pitjor.

Levante, 11 de maig de 2015

Volar

 

La crisi econòmica i la corrupció han provocat un autèntic terratrèmol en el sistema polític que es va construir durant la transició. El bipartidisme trontolla i els ciutadans busquen alternatives que els tornen la il·lusió en la política. La caiguda a plom de les expectatives electorals dels partits tradicionals els han fet moure per intentar donar una nova imatge. Això ha provocat, sobretot en l’esquerra, un recanvi de líders polítics més joves i disposats a visitar les televisions, perquè creuen que cal estar més prop del personal encara que siga a través de l’espectacle. Saben que la televisió ajudà a potenciar la criatura o les criatures que ara tant els perjudiquen. En aquest context en què les velles formacions polítiques reaccionen i intenten imitar les formacions alternatives, Juan Carlos Monedero diu que abandona la direcció del seu partit perquè aquest cada vegada s’assembla més als partits de sempre. Si això és veritat, que Monedero se’n va perquè se sent decebut, traït i desenganyat de la concepció general de la política, assistim a una de les paradoxes més divertides de l’actualitat: els partits tradicionals perden el cul intentant canviar i aproximar-se a la manera de fer de Podemos i el partit de Pablo Iglesias cada vegada s’assembla més a un partit clàssic. D’una manera o altra ho admetia Iglesias en dir que el seu amic Monedero abandona el càrrec perquè formar part dels òrgans de direcció d’una formació no sempre és compatible amb estendre les ales per volar. Mentre Monedero acusa el seu partit de semblar-se massa a aquells als quals pretén substituir i se’n va, els altres  busquen “intel·lectuals” de sota les pedres, aliens al sistema de partits i de les seues batalletes, per encapçalar les seues llistes electorals. Els casos d’Ángel Gabilondo i Luís García Montero s’han convertit en exemples paradigmàtics d’uns intel·lectuals que estan disposats a embrutar-se les mans en una tasca que no serà gens fàcil. Intel·lectuals que hauran de sacrificar part de la seua llibertat i de les seues conviccions per jugar a la lluita partidista, tot renunciant a volar, a mantenir la seua autonomia per poder ser lliurement crítics davant el poder i les injustícies. Potser, però, que tot siga molt més fàcil i Monedero simplement ha sigut derrotat per un ministre “caspós” que l’ha convertit en una càrrega per al seu partit.

 

Levante, 5 de maig de 2015