Clubs de lectura

    

Sempre m’he trobat molt a gust en els clubs de lectura que m’han convidat, perquè és un plaer reunir-te amb unes persones que t’han llegit i volen conversar sobre una obra a la qual tu li has dedicat moltes hores de la teua vida i, en molts aspectes, forma part de tu. I es tracta d’això, de parlar-ne del procés de creació, de quina part de realitat i de ficció hi ha en el teu llibre i de totes les coses que en volen saber −que en són moltes− els teus lectors. Prop de casa meua hi ha tres grups de lectura que funcionen molt bé i estan conduïts per tres persones que s’estimen els llibres i volen compartir la seua passió fomentant, com poden i saben, la lectura. Parle de Jeremies Barberà a Albalat,  d’Eduard J. Gay a Polinyà i de Josep Santandreu a Sueca. Les seues sessions són molt interessants i amenes perquè, sempre que poden, fan participar els autors dels llibres en les seues tertúlies i debats. I no ho tenen difícil perquè, a la Ribera, pegues una puntada a una pedra i et trobes amb un escriptor camuflat, o amb pilotes −aquest de les pilotes deu ser el meu amic Manuel Joan Arinyó−, que de tot n’hi ha. No vull dir més noms, perquè, com són amics, no me’n vull deixar cap de la llarga llista. Per cert, enguany celebrarem, el 16 de febrer a Albalat, crec que la XVI Trobada d’escriptors i escriptores de la Ribera i ens reunirem uns quants amics i amigues que fan fotografies o escultures, canten, pinten, escriuen, editen... perquè no tenim cap tipus de mania i està obert a totes les activitats artístico-culturals i afins. En definitiva, hi serem el bo i millor de cada casa. 

Abans de la trobada passe pel club de lectura d’Albalat on hi ha una sessió de la novel·la Aldebaran de Josep Franco (Bromera), que és la que més m’agrada de totes les que ha escrit que en són un bon grapat. Josep Franco és un dels més veterans i més productius escriptors de la Ribera que a Aldebaran conta una història situada en un temps de canvis, finals del segle XIX i principis del segle XX, quan el moviment anarquista començava a consolidar-se arreu del món i molts intel·lectuals artistes i persones respectables abraçaven l’acràcia i es posaven a l’avantguarda de la Revolució buscant la llibertat. Aquella “estrella vermella, poderosa i grandíssima, molt més gran que el nostre sol, que els astrònoms antics anomenaven Aldebaran. I lluitar per la llibertat és com pretendre arribar algun dia a Aldebaran: sabem que no hi arribarem mai, que mai no farem realitat el nostre somni, però que mentre lluitem per tenir Aldebaran a l’abast de la mà, en som els amos i ningú no ens pot furtar aquest somni. La llibertat és també l’estrella vermella: mentre lluitem per ella, és ja nostra.”

Levante,11 de febrer de 2019

De bales i de presos

  

Ara resulta que, en aquesta pell de brau, la gran defensa de la “democràcia” consisteix a negar el dret a decidir als catalans, a blindar les coses “intocables” i a exigir que es vote a la Venezuela de Maduro, oblidant-se de tots els altres països “amics”, o “no tan amics”, que no són democràtics i a alguns dels quals proveïm de joguets que maten. No cal dir noms. Sí que està per terra la política quan s’imposa el relat dels tres bessons encarregats de custodiar les essències de la pàtria. Em fa riure que tots els que em parlen a favor de no tocar  ni una coma de la sagrada Constitució són −o han sigut− els més feixistes de la terreta. Els més majors dels nous demòcrates que conec sempre m’han dit que no la van votar.  I, així, els franquistes, o exfranquistes, són els grans defensors d’una democràcia que no volen “extrema” com la dreta que representen. Una dreta dirigida, diuen, pel senyor José Maria Aznar, el de l’extrema credibilitat −que no ha dit, ni diu, mai mentides.

Els del “socialisme és llibertat” segueixen el camí que els tres bessons carpetovetònics marquen sense qüestionar-lo, només suavitzant-lo amb un poquet de vaselina. I se’n va a Santo Domingo a clausurar un congrés de la internacional socialista a dir: “Som socialistes perquè defensem la llibertat. Qui respon amb  bales i presos a les ànsies de llibertat i democràcia no és un socialista, és un tirà” −frase en què cal estar d’acord sense pensar-s’ho, però aplicada a tots els llocs, fins i tot a Catalunya. Però no sabem (perquè no ha transcendit) si la prestigiosa Internacional ha dit alguna cosa sobre que els més rics del món acaparen cada vegada més part de la riquesa generada. Una tendència que no ha parat d’ampliar-se des de l’inici de la crisi econòmica. Si no s’han assabentat encara que es paren a llegir el llibre de Joan Romero i Antonio Ariño “La secesión de los ricos” on s’analitzen les desigualtats socials i les seues conseqüències. S’hi explica com els rics han desconnectat de la resta de la societat i com es tracta d’una estratègia molt deliberada... Un tema més apropiat per a la Internacional socialista que no els que els imposa la dreta extrema.

Per a reblar el clau, faltaven les declaracions d’Alfonso Guerra, un pobre home que sembla que no té ningú que l’estime i li diga: “Calla i no parles, que sembla que et falta un regonet i fas el ridícul”.  Sobretot quan diu coses com: “Entre la dictadura de Pinochet, horrible, i la de Maduro, horrible, hi ha una diferència: que en una l’economia no va caure i en l’altra ha caigut”. I això que porta ulleres!. La frase no cal ni comentar-la, perquè no té trellat. Encara com, ací, el nostre Ximo Puig marca un poc la diferència i no diu  bajanades com aquesta.

Levante, 4 de febrer 2019

Com una taca d’oli

     

El problema i el perill més imminent de l’extrema dreta no és que puga governar, sinó que escampe el seu pensament com una taca d’oli. Les seues mentides i la seua política irresponsable i poca-solta no només contaminen els altres partits de la dreta extrema, que són el PP i Ciutadans, sinó també a l’únic partit espanyol de la “dreta” moderada que és el PSOE. Joaquim Nadal, exconseller socialista de la Generalitat de dalt, que no és precisament un radical, ens adverteix: “La frivolització de la política, el menyspreu que s’estila i alguns dirigents tot sumat té tots els ingredients del desastre.” I ho diu, entre altres coses, a propòsit de les declaracions del ministre socialista d’Afers Exteriors, Josep Borrell, on qüestionava la violència policial durant el referèndum de l’1 d’octubre. Nadal va fer una piulada que he compartit: “La repressió de l’1-O és un fet provat i tangible. Identificable amb noms i cognoms de persones de totes les edats afectades. El PSC si vol ser alguna cosa a la política catalana, i més li valdria, hauria d’esmenar Josep Borrell”. I l’he compartida, la piulada, per una raó: perquè les paraules del ministre ataquen els professionals sanitaris segons els quals van tenir més de 1.000 ferits. El mateix Miquel Iceta ha confirmat que aquell matí va telefonar a Soraya Sáez de Santamaría. “Li vaig dir que estaven cometent un error polític gravíssim i que el dispositiu policial de l’1-O estava mal plantejat i tindria efectes contraproduents.” “Vam fer un comunicat molt dur demanant la retirada de les forces de seguretat. Jo abans de fer-lo públic vaig telefonar (a Soraya) per avançar-li’l”. “Si aquesta conversa va tenir alguna conseqüència sobre la decisió que va prendre el govern, la veritat no ho sé.”

El pensament de la dreta extrema, però, no només s’escampa en els altres partits polítics. Arriba a llocs que feia temps que no arribava. Recorde que, en ple franquisme, ma mare ens portava a València a comprar-nos roba i, manta vegades, les dependentes li demanaven que parlara en castellà. Ma mare deia que no, que ella pagava. I això era suficient. No era una “nacionalista” com diria Toni Cantó. Només era una persona d’un poble on tothom −ai!, perdó− només parla valencià. Ara, diuen que el valencià és una llengua constitucional, però la dreta extrema la qüestiona en els àmbits públics. I només ens faltava que la taca del seu pensament ens afectara en l’àmbit privat. Un guàrdia de FITUR (Fira Internacional de Turisme) va reprendre la nostra vicepresidenta, Mónica Oltra −que mireu si es radical que vol el seu nom escrit en castellà−, per parlar valencià en una conversa  més privada encara que la de la meua mare. Alerta amb la taca.

Levante,28 de gener de 2019

Filferros a Europa

Un dia us vaig explicar que Mirmanda, ara, és una revista, però que fa molt de temps era una ciutat més antiga que Barcelona situada al Rosselló, a la Catalunya no espanyola, a l’estat francés. Era un indret de fades que segurament va ser destruït per un tsunami de la mar que només ens deixà unes restes de monuments megalítics i penya-segats d’argila roja que deurien ser les xemeneies de les fades. Jacint Verdaguer en el seu poema èpic Canigó ens en donà notícia: “Quan Barcelona era un prat ja Mirmanda era ciutat, forts gegants l’han aixecada, que de pedra amb glavi tosch quant los veyan dintre’l bosch, fins los roures tremolaven”.

Ara, però, Mirmanda és un grup de pensament i una revista de cultura dirigida per Òscar Jané i Èric Forcada, escrita majoritàriament en català que s’ocupa de temes de filosofia, història, socials, art, ... fent de temes locals un element d’estudi universal. Com que el meu amic Vicent Olmos és membre del consell assessor de la revista, m’ha fet arribar el número 12, D’Argelers a Calais ❲i Brussel·les❳ Els no-llocs de l’exili. La república catalana, que compta amb interessants articles que són d’una actualitat extrema, com un poema de Joan Brossa: “Subratlla la raó qui no la té/ la pols ressona damunt l’estructura,/ i mar i terra mostren la juntura/ girada per la sang i pel diner.”

I veiem l’arribada massiva de persones fugint de la guerra i de la misèria i la forma com els acull Europa. I recordem Argelers, 1939, com a símbol de despropòsits: el de la mateixa guerra, el del drama de l’exili i la fugida, però, sobretot, la negació de la dimensió del succés: un allau humana de dimensions desconegudes... Un allau de persones en un indret en què només hi havia l’arena nua.  com dibuixà Josep Sangenís, un testimoni: “Sense res, Sense cap arbre, sense cap pedra. Absolutament res. Res. Amb les mans feies un forat a la sorra i et tapaves amb una manta... Als matins hi havia gent que s’havia mort.” Ara, però, no hi ha un Argelers, sinó que n’hi ha molts, diversos i repartits a les portes filferrades d’Europa −molt encertat el filferro que il·lustra la coberta de la revista−, una Europa que veiem com cada dia nega el que és una evidència. I llegim articles que ens aporten conceptes de molta actualitat: “Els no-llocs de l’exili, Tanapolítica a les fronteres, Les fronteres com a llocs de no-dret... I  veient com els pobles que es converteixen en matalassos dels “indesitjats” et preguntes el significat de la paraula democràcia que et porta al segon tema del dossier: Els “europeus catalans” que han xocat i xoquen en una Europa poruga, plena d’inseguretats, que no és la que van volen bastir el 1957, ni el 1992. El número 12 de Mirmanda també compta amb la mirada en blanc i negre de Francesc Guillamet que aporta unes excel·lents fotografies que donen detalls fonamentals que diuen moltes coses. 

Levante, 22 de gener de 2019

Qui és Valls?

Un problema és l’extrema dreta, però també ho és la seua influència en els partits “democràtics” o, millor dit, en els partits del sistema. A França, per exemple, diuen que es va fer el famós cordó sanitari contra el partit de Le Pen, però  va ser un “socialista”, Manuel Valls —quan era ministre de l’interior— qui va protagonitzar una acalorada polèmica sobre els gitanos. Sembla que va dir: “La majoria deuen ser portats fins a la frontera”. Segons la premsa espanyola, en una entrevista concedida a l’emissora de ràdio France Inter, Valls associà la minoria gitana amb “la mendicitat i la delinqüència”, i afirmà que “la única solució són els desmantellaments de campaments i les expulsions. Així justificava el que va ocórrer a Lille on la policia va destruir, a petició de l’alcaldessa socialista, Martine Aubry, un assentament que allotjava a un miler de persones, la major part dones i xiquets. Encara hi ha qui es pregunta el perquè de l’aparició de populismes com ara VOX a Andalusia. La resposta és evident: els populismes apareixen quan la socialdemocràcia no té alternatives diferents a la dreta als problemes reals dels ciutadans. Valls, després, va ser primer ministre i va ser membre del Partit Socialista Francés fins el 2017, quan va perdre les eleccions primàries socialistes i donà suport a Emmanuel Macron. És a dir, deixà de ser socialista després de fracassar en la política francesa. No el volen allí i Ciutadans el fitxa. Però,  per a fer què?

Per a fer-lo candidat a l’alcaldia de Barcelona i perquè mostre enuig pel discurs que va fer el guanyador del Premi Josep Pla, Marc Artigau, en el lliurament del guardó literari que s’atorgava junt al Nadal. El pecat d’Artigau va consistir en tenir sentiments i expressar-los: “Sent tristesa i ràbia de viure en un país on hi ha presos polítics i on el govern legítim de la Generalitat està exiliat.” Valls expressà la seua molèstia. Traduïsc: “Aquesta nit he sentit tristesa, ràbia i vergonya després d’aquest discurs i aquesta demagògia... pobre Josep Pla... I Prou!”. Fins ací cap de problema  perquè també es tracta de sentiments expressats. El problema està quan Valls es va dirigir a la delegada del Govern, Teresa Cunillera, i li amollà: “Com permets això?”. I, quan vaig sentir això—que contaren en “Ràdio Pirenàica”—, és quan jo em vaig enfadar i per això, ací, expresse també els meus sentiments i la meua opinió. Vaig pensar que no fa falta pactar amb l’extrema dreta perquè s’imposen els seus pensaments. I vaig recordar Noam Chomsky: “Si no creiem en la llibertat d’expressió per a aquells que menyspreem, no hi creiem en absolut”. M’agradà la resposta irònica que va fer Marc Artigau a una pregunta que li feren sobre els fets: “No sé qui és Valls. És un fitxatge del PSG (Paris Saint Germain)?.

Levante, 14 de gener de 2019  

Veus, la mar

Si no vols estar tot el dia tancat a casa i vols pegar una bona volta per la mar, sentir les seues veus, no fa falta donar la matraca a ningú. Ni tampoc cal estar un parell de setmanes embarcat en un llaüt amarinant-te. No cal que et mareges. Ni fa falta que aprengues a ajudar els homes, ni que t’aboques damunt de l’orla, tirant gatets a l’aigua, vomitant-ho tot. Si tens ganes d’esquivar els turistes del passeig marítim i endinsar-te en els camins de la mar, ho pots fer llegint el llibre Veus, la mar de Víctor Labrado (Edicions 62) que ha estat guardonat amb el XL Premi Joanot Martorell de narrativa 2018 convocat per l’Ajuntament de Gandia.

Amb Veus, la mar comprendràs que també som un poble mariner i que en la nostra llengua “arribem” — que ve de riba— als llocs, venim fins a la vorera de la mar o del riu. No com altres que “llegan” que ve d’un altre verb que té un altre significat. Si vols, t’embarcaràs amb l’última generació que ho va fer a vela i patiràs, dins la mar, tres guerres: la d’Espanya, la Mundial i la d’Algèria. En temps en què no es menjaven les verdes i tampoc no tastaven les madures i viatjaven a Mostaganem, a Orà, a Beni Saf... 

Recorreràs un riquíssim lèxic ple de subtileses i viuràs autèntiques aventures. Fugiràs de les bombes escampades per tota la vora de la mar i sentiràs com et passen els avions per damunt del cap. Uom-uom-uoum. I amb les bombes faràs com quan plou: deixar-les caure. Pescaràs a la tarrafa: pescar a la llum la sardina i l’aladroc. I aprendràs totes les astúcies per a endur-te els peixos de la mar. Amb el morenell, que és un gàbia en forma d’embut per on el peix pot entrar, però no pot eixir. La moruna, el tresmall... Veuràs encara les subhastes que es feien de baix per amunt. Però, fins i tot, podràs observar els alemanys que fugien per tota la mar i rescatar-ne uns quants d’algun submarí. I, com que eren temps que la fam els treia a tots a ballar, practicaràs tots els oficis de la barca: xiquet, mariner, cuiner, motorista i patró. També, però, faràs un poc del contraban que tots feien en què es guanyava molt més que del peix que portaven. I correràs el bou amb barques que tenen malnom, com les persones. I ompliràs el bou de les gambes tan bones i abundants que es feien davant Orà.

Però, com que la mar té memòria, hi trobaràs de tot. Vols una grua de setze rodes? Pujaràs de tot en la xarxa. D’electrodomèstics els que vulgues. I rodes. O bicicletes senceres, i plats, gots, cadires plegables. De tot. Podries fer-te un aixovar. Però també el bou mata gambes, carabines, crancs, galeres, cigales... I t’esglaiaràs de mirar una negra, entravessada en coberta. És un tauró tot negre, lluent, llarguerut i agullat, enorme. La història del nero trobat dins d’un bidó no té la conte. Llig el llibre que en gaudiràs. Segur.

Levante, 7 de gener de 2019

Venturós any nou

Aquest any nou supose que sabrem, de manera definitiva, què vol ser Pedro Sánchez quan siga major. Sabrem si vol seguir, com cagalló per séquia, els passos del tres partits de la dreta extrema dirigits per la batuta de José María Aznar o és capaç de dissenyar una política pròpia capaç d’obrir una porta que done eixida a un dels problemes més importants que ha tingut i té la nostra “democràcia” actual: el “problema” de Catalunya. No puc entendre com un senyor com Aznar porte la batuta de res, després de tot el que ha sigut capaç de dir i de fer. Només cal fer un petit exercici per veure la credibilitat d’aquest senyor. Feu la prova i obriu la finestreta del Google i escriviu: les mentides d’Aznar. I llegireu: la sola visió d’Aznar és ofensiva, i les mentides de les armes de destrucció massiva de Saddam; les mentides de José Maria Aznar, Bloc de... , un repàs documentat a les moltes falsedats que ha desgranat l’expresident davant la comissió d’investigació al Congrés sobre...; Antoni Bassas, Aznar i la mentida de la violència, “Aznar sap que el que diu és una mentida, però sap per què la diu; “Aznar no en va tenir prou amb les mentides del seu regnat que encara les estira com un xiclet insuls. Li serveix de tiragomes per atacar tot allò ...”; i un llarg etcètera, tan llarg que no ens aturaríem mai. 

La pregunta és òbvia: com deu estar la dreta espanyola, si qui li marca el camí és un senyor del qual diuen totes aquestes coses? Molt senzill, és pot dir en una paraula: mediocritat —només cal preguntar-se si Pablo Casado és capaç de traure’s un màster de la mateixa manera que se’l trauen els nostres fills, sense problemes. Tampoc cal demostrar-ho massa, només cal sentir-lo parlar a ell i a Albert Rivera per veure que no són precisament unes llumeneres.  O en dues paraules: més mentides. L’un més que l’altre diuen que no pactarien amb VOX. Copie de les notícies: “El PP d’Andalusia anuncia que no pactarà amb VOX”. “Rivera qualifica VOX de "populista" i assegura que Cs no pactarà “amb ...”  “Rivera no descarta pactar amb VOX per governar a Andalusia ...”. La cosa ha quedat, finalment, com estava previst des del principi: de la mateixa manera que els populars, Ciutadans han deixat clar que no tenen cap problema per pactar amb VOX...

Tot això d’Andalusia sembla que és un assaig per crear una alternativa de dreta extrema per a les altres comunitats autònomes com ara la del País Valencià, però també per a formar govern en l’altiplà. Davant d’aquesta mediocritat i descoloriment de la vida política actual disfressada de “constitucionalisme” trobem a faltar una veritable política que faça front a aquest nou tsunami que ja és vell al nostre país. Pedro Sánchez té molt a dir. Venturós any nou?

Levante, 31 de desembre de 2018