don José

Cada any, per aquestes dates, ve l’amic Pau i em convenç perquè escriga quatre ratlles en el programa de festes del poble. Enguany m’ha volgut vendre la burra que escriguera sobre un tema polèmic del qual no tinc cap ganes d’escriure: sobre el catedràtic i insigne fill de Fortaleny Corts Grau. Pau em deia alguna cosa com aquesta: “Home, això de parlar del catedràtic té un poc de sentit quan ací a Fortaleny, el teu poble, hi ha sempre uns comentaris de com de bo que era i sabut i per què l’Ajuntament només li ha dedicat un carreret i no la plaça o l’avinguda. Quan ningú no ha llegit ni una paraula del que ha escrit”. Però jo no tenia cap ganes d’escriure sobre don José i precisament perquè sí que m’he llegit algunes coses de la seua obra. Si vaig escriure sobre ell en una columna del Levante va ser perquè s’ha publicat un llibre, Els reaccionaris Valencians. La dreta amagada, en què hi ha una biografia sobre aquest personatge i el seu editor va tindre l’amabilitat d’enviar-me el llibre a casa. Els amics són els amics. No crec que un programa de festes siga apropiat per parlar d’un personatge del poble que està vist segons la ideologia que cadascú té. Coses de la política i de la vida. Uns diran que va ser un personatge molt important i que era “molt sabut”; això era el que sentia jo en ma casa. Altres, però, diran que era un personatge nefast i que l’únic mèrit que va tindre és que va ser un col•laborador, un teòric molt mediocre de la creuada que va fer el general Franco contra la democràcia. Coses totes que divideixen l’opinió del poble. El que és cert, però, és que aquest personatge i altres com ell no els reivindiquen ni els seus. Els teòrics de la dreta d’avui i els seus estudiosos no en volen saber res, el tenen oblidat, perquè sembla que és un destorb per a ells. Per això el subtítol del llibre: La tradició amagada. No fan com ha fet l’esquerra amb els seus intel•lectuals, que ha reeditat els llibres de Maux Haub, de Miguel Hernández, de Renau, de Joan Fuster i de molts altres. Han editat els llibres i han omplert els país d’homenatges, d’exposicions... Els han reivindicat amb la cara ben alta i els han fet seus. Què passa amb la dreta actual que mana tant de temps a casa nostra que no vol saber res de Corts Grau i de la seua obra? Què passa amb Corts Grau? Poca cosa sabem. Ningú no vol estudiar-lo, ni reivindicar-lo. No el volen com a precedent, com a model de res. I han hagut de ser els intel•lectuals d’esquerres els qui s’han posat a llegir l’obra de Corts Grau i dels altres intel•lectuals de la seua ideologia o del seu bàndol per a indagar el seu pensament. I, ara, gràcies a aquesta biografia en sabem un poc més del personatge. I això és el que tenim. I això és el producte del llibre que comentava jo en el meu article del Levante. I tenim una concepció de don José des d’una visió oposada al seu pensament. I ens trobem en què s’arriba a la conclusió que aquests intel•lectuals conservadors estigueren dominats per una irresistible propensió a la mandra mental. I el que tenim de Corts Grau ho explica Xavier Serra en la seua biografia: “Josep Corts Grau va ser rector de la Universitat de València entre la darreria del 1951 i els primers mesos de 1967. Naturalment, aquesta circumstància ha fet que deixés molts mals records, per la funció repressora que tingué el seu mandat acadèmic (...) Amb motiu de la seua jubilació, ja clausurat el franquisme, la Universitat de València publicà una obra d’homenatge en dos volums: Filosofia i Derecho. Homenaje al profesor Corts Grau (1977). Gairebé tot el que hi ha escrit sobre Corts Grau, que no és gaire, és contingut en aquests dos volums”. Estic segur, per cert, que molt poca gent del poble que defensa el senyor Corts s’ha llegit algun dels llibres que va escriure i tampoc aquests dos volums que publicà la Universitat de València. Xavier Serra, que sí que se’ls ha llegit arriba a la seua conclusió: “Hi ha tipus humans d’una grisor irreparable, plúmbia, d’una mediocritat sense escletxes. Escriure sobre aquests individus és desesperant, perquè la seua trajectòria és literalment inenarrable. No hi ha per on agafar-los. No presenten cap contrast, cap sinuositat, cap corba gràcil i amena. Si hagués depès de mi, no hauria escrit mai aquest retrat. L’editor i el curador d’aquest volum, però m’insistiren. Són amics. I no em quedà un altre remei que acceptar. Pots ser ells tenien raó: Corts Grau, malgrat la seua mediocritat ─o precisament, a causa d’ella─, és un tipus representatiu”. I a partir d’aquestes paraules, Serra reconstrueix la seua biografia i comenta, des de la seua perspectiva intel•lectual, l’obra de don José. Us recomane que ho llegiu, perquè comenta coses molt curioses. La por de Corts Grau durant la guerra, l’exageració de la seua por : “Com que estic vivint, segur, els meus últims dies, i, malgrat que sobrevisqués, en seria un altre, m’importa recollir fidelment aquestes impressions. Temorenc dels estranys, me’n vaig a tornar amb els meus? Els meus? Quan a distància, de segles potser, se m’aparegué l’església en flames, vaig sentir que un vincle primari se’m deslligava a l’ànima i la sang, i tal vegada era el d’aquella comunitat:els meus! I quan després en vaig veure les tristes ruïnes, i els carros carregats d’estelles i enderrocs camí del riu, i les restes.... el riu es queda quiet d’oronetes, i la nit va caient sobre els salzes de la riba i sobre les aigües. Corrent avall passen de tant en tant germans nostres... Una nit, aquesta potser, Senyor, vindran per mi.” La por és lliure, però concretament a Fortaleny, on Corts passà la guerra, no hi hagué cap assassinat: ni mentre durà el conflicte, ni quan guerra acabada, s’iniciaren les represàlies. Els uns als altres, amb independència de credos polítics, com a bons veïns, es protegiren. La imatge de màrtir de la creuada que Corts Grau es volgué donar, no es correspon amb la realitat del seu poble. De totes maneres, en aquesta biografia trobem la visió que Xavier Serra se n’ha fet del personatge després d’estudiar-lo i de llegir-lo. Caldria demanar, als altres, als seus defensors, que tingueren la santa paciència també d’estudiar-lo i de llegir-lo. Segur que es trobarien amb més d’una sorpresa i, potser, canviarien d’opinió... Però això ja ho he dit a principi de l’article: als estudiosos de la dreta actual no els interessa Corts Grau, per què serà?