Volia veure un partit de futbol, però la TV3 estava desconnectada. Com que tinc la mania de seguir la connexió en valencià, pose Canal 9 i resulta que no, que tampoc no el feien. Aquesta gent tindrà la santa barra de no emetre’l i, al mateix temps, impedir que un altre canal, que sí que el dóna, es puga veure? Efectivament, això és el que fan. I si vull veure’l, he de passar-me al castellà de la Sexta i posar-me en l’orella una emissora de ràdio que em parle en la llengua que vull sentir. L’endemà llig els diaris i m’ho expliquen: problema de duros. Sembla que no paguen. M’entretinc un poc amb la polèmica entre Canal 9 i Mediapro: qui dels dos és més morós o morosa? La veritat és que comence a preocupar-me, perquè ja no es tracta d’un retall en la sanitat o en l’educació, que són les primeres víctimes quan els governs són incompetents. Ara no es tracta que els nostres fills puguen anar a una escola pública més o menys digna, que tinguen els professors necessaris, que puguen tocar la flauta, el clarinet o la trompeta... O que puguen estudiar en la seua llengua. Retallar en aquests aspectes són les primeres mesures que solen prendre els governs incompetents com el nostre. Ara estem davant d’un problema diferent perquè afecta a la línia de flotació del nostre opi, el futbol, el descans necessari per a desconnectar de tant de fracàs en l'administració dels nostres diners. I em pregunte: si no són capaços de pagar i controlar el futbol, que ens té a tots entretingudets, què impedirà que no paguen la llum, el telèfon o les nòmines dels funcionaris...? Un professor, espantat m’ho preguntava: “Què farem, Voro, cobrarem?”. Me’l vaig mirar i, per animar-lo, li vaig contestar: “Home, crec, que fins a les eleccions ho tenim assegurat, després, aquesta gent, ja ho saps, són capaços de tot, perquè diuen que no tenen un duro...”. La cosa encara es podria arreglar si els nostres administradors se sentiren com a mínim fracassats, perquè podríem veure una mica de llum si seguiren al peu de la lletra una de les frases d’una novel·la de Joan Sales, Incerta Glòria: “¡Feliç qui se sent un fracassat! El sentiment del nostre fracàs és el començ de l’únic èxit possible”.
Levante (6 de setembre 2010)
A vore, l´objectiu principal d´aquesta fauna no és governar bé, ni reconèxier cap fracàs ni coses per l´estil. El que els interesa és només manar, seguir xuplant del pot el màxim possible, al preu que siga. Per què doncs haurien de reconèixer res? Això ja s´explicava al "1984" de George Orwell. El que importa únicament és manar i gaudir-ne del poder. El demés, bajanades...
ResponElimina