Lo desengany

Em trobe un conegut militant del PP que sempre m’havia volgut convéncer de la bondat i de les excel•lències de la gestió del president Camps, n’estava enamorat: “Ens ha situat en el mapa, ens coneixen en tot el món”, em deia sempre. Ara, però, me’l veig desvalgut, trist, afligit, decebut: “ No em parles de política, no pense votar més, quin desengany! No sé si el motiu del seu desencant és que li han tocat la butxaca, li han reduït considerablement la nòmina, o és el fet de veure tanta gent involucrada en casos de corrupció, o totes dues coses alhora. Com que el veig tan deprimit i sé que em parla des de la innocència, sense cap engruna de maldat, li he intentat explicar que el desengany és una cosa positiva perquè et permet eixir de l’engany, que era il•lusió i error. I, com que sé que no se’l llegirà, no li recomane, sinó que li conte el llibre Lo Desengany de Francesc Fontanella, que està escrit en una època barroca com la nostra. El llibre de Fontanella, encara que es refereix al desengany amorós, el podem aplicar a qualsevol tipus de desencís. I li dic que el personatge de l’obra de teatre Lo Desengany porta una torxa que fa llum i un mirall, que és on es reflecteix l’error de les coses. Li explique un poc l’argument i li dic que, per a Fontanella, la solució al desengany no és el sofriment, sinó la relativització de l’enamorament i l’assumpció del desengany com a valor positiu, perquè, al capdavall, permet una comprensió més autèntica de la realitat: “Adona-te’n: eres cec, la fosca t’anava entorn. Obre els ulls que han estat víctimes d’una falsa emoció!” I, per acabar-lo de consolar, li faig una pregunta retòrica: “Com creus tu que se sentirà el votant socialista?”. Els votants socialistes saben que els seus, abans d’abandonar el poder, s’hagueren d’amorrar també al piló del Déu dels mercats i encetar les tisores de tots els retalls. I, ara, veuen com el partit que van votar, davant de tot el que passa i davant la situació en què vivim, no tenen altre entreteniment que seguir amb les seues batalletes internes. Algú li hauria de dir a qui guanye la pròxima batalleta: “Oh, tu vencedor planeta (ara indigne d’aquest mot, perquè tens les teues armes rendides a un déu minyó), deixa de la gelosia ja l’inesgotable corc, i del pit més veritable escolta les veus d’amor.”

Levante 6 de març de 2012