Com que m’encanten els mítings i els sermons, no va ser una casualitat estranya de la vida que l’altre dia escoltara una homilia del Papa Francesc en què afirmava que fins i tot els ateus poden ser bones persones. El pontífex va demanar que totes les persones “bones” treballen juntes per a la humanitat independentment de la seua religió o si són ateus. El que em va sorprendre de manera molt grata, però, va ser quan digué: “Déu ha perdonat tothom amb la sang de Crist, inclosos els ateus”. Van ser unes paraules que em van reconfortar, perquè les vaig interpretar de la manera que més em convenia: “Com que sóc bona persona, tinc assegurada una cadira en el cel i no em passarà com al pobre Virgili que, malgrat haver estat un fidel guia de Dant en el tercets encadenats hendecasíl·labs del llarg camí de l’infern i el purgatori, tenia la porta tancada del cel, pel simple fet de no ser cristià. No podia ser-ho, perquè va viure abans de Crist. L’alegria, però, em va durar molt poc, perquè el Vaticà li ha esmenat la plana al Papa i ha intervingut per a dir que els ateus no aniran al cel, sinó a l’infern. El Papa no havia afirmat en cap moment que els ateus anirien al cel, però havia assegurat que, si eren bons, serien perdonats. I jo vaig pensar, com molts, que em podia estalviar la condemna, perquè, si Déu em perdona, puc anar al cel, o no? No! Han dit els desbaratadors de festes de sempre. Ha aparegut un portaveu del Vaticà, Rosica, que ha matisat les paraules pronunciades pel Papa en el seu sermó. No hi ha prou en ser bo per anar al cel. Tot aquell que coneixent l’Església fundada per Crist i necessària per la salvació la rebutgen, no podran creuar les portes del Paradís o, el que és el mateix, obren les de l’infern. I em va caure el món damunt, perquè les meues il·lusions i esperances van desaparéixer com una ratlla de fum. No podia entendre com el Papa, que jo em pensava que era infal·lible i que tenia línia directa amb Déu, manara menys que la caverna del Vaticà. Tan de bo haguera fet cas al meu pare que em deia: “Entre creure i no creure no paga la pena no creure, per si de cas”.  Ara, em diu el meu filòsof de capçalera que això ja ho va escriure Pascal, però tant se me’n dóna de qui és la maleïda frase, perquè m’ha fet veure la llum. Ara entenc Rita, Camps, Cotino, González Pons i tota aquesta gent. Ho tenen molt clar: fan i diuen el que els dóna la gana i, després, es confessen i en pau: al cel. Només cal ser creients i que els agafen confessats.

Levante, 3 de juny de 2013