Azorín

Quan lliges també pots canviar de paisatge. Si et passeges pel terme de casa teua, vora riu, ho fas pel teu món −verd opulent, mig napolità− de les novel·les de Blasco Ibañez. I si et poses a llegir sobre els mots  d’Azorín i del paisatge que pinten, et trobes, com diu Ramon Ramon en Dins del camp d’herba ( Perifèric), en el fet que “l’àrida bellesa d’aquestes terres es mereix un bon pintor: no un paisatgista d’hortes i riberes, sinó un d’abstracte que espedace les muntanyes ja en si espellifades, que les trinxe en geometries inharmòniques, que les fragmente en franges de colors, que en resalte el matèric –un Tàpies o un Sempere”. Així, “els castells de Petrer, Sax i Villena serien andròmines surrealistes aparegudes de sobte com un estrany conegut entre la boira”. En un altre lloc, Ramon també parla de la riquesa  del castellà d’Azorín, de la precisió del seu vocabulari en la seua literatura memorística, evocativa, de poca acció i molta recreació, de la seua mirada descriptiva, del seu domini dels camps semàntics... I ho remata dient que Azorín féu del castellà una llengua adorable, culturalment irrenunciable. I això em porta a rellegir Joan Fuster que explica que Azorín s’hagué d’inventar un castellà “personal”: “un castellà que tingués “color”. Era una qüestió de vocabulari, però també de to i de gust. Pel cantó del vocabulari, s’exposava al risc permanent de la pedanteria; el to i el gust, sovint, eren cautelosos, irònics, i l’en salvaven”. Jo, què voleu que us diga, preferisc els mots naturals del vernacle a la manera de Voltaire: “Les mots familiers sont les ressorts du style”. Escriure una llengua que no és la teua, o que no és teua del tot, et pot portar a fer-ho de manera artificial o a males interpretacions com explica l’escriptor de Sueca: “D’altra banda, Azorín jugà de tant en tant amb referències al seu llenguatge. En Superralismo i en molts llibres més, el veiem divagar sobre el lèxic local. La seua mateixa sintaxi en guarda l’empenta: quan escrivia “he estado” en comptes d’“estuve”, “me he levantado” en compte de “me levanté”, no hi exercitava cap particular metafísica del temps, com creia Ortega i Gasset, sinó que cometia –probablement a posta– un calc semàntic flagrant.”  Em sent afortunat de no tenir la necessitat d’escriure en una altra llengua que la meua.

Levante, 9 de juny de 2014