Espanya, una...

Els que tenim una certa edat i hem anat a escola sabem que els partits polítics defensen una ideologia, una manera d’entendre el món i la vida. D’una manera o altra, tenen un ADN que conté les instruccions genètiques utilitzades en el desenvolupament i funcionament d’una organització viva. Per això, innocent, pensava que el PSOE, tenia en el seu ADN, primer, el dret d’autodeterminació dels pobles, i, segon, la República Federal com a proposta de solució a aquest dret. Recordeu el Congrés de Suresnes de 1974, perquè no fa tants anys: “La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol ha de partir indefectiblement del ple reconeixement del seu dret d’autodeterminació que comporta la facultat que cada nacionalitat puga determinar lliurement les relacions que va a mantenir amb la resta dels pobles que integren l’Estat espanyol”.

Evidentment, tothom té dret a rectificar i a canviar d’opinió. Mireu Rubalcaba: “El PSOE és republicà, però ens sentim còmodes en la monarquia parlamentària”. Vàlid. Si fem un petit esforç, ho podem entendre, perquè és molt senzill: som republicans, però la monarquia és inqüestionable. De la mateixa manera que és més senzill encara entendre que Susana Díaz defense la unitat d’Espanya com si volguera complir la voluntat del testament de Francisco Franco: “cal preservar la unitat d’Espanya i combatre qui la vol dividir”.

Tothom té dret a renunciar a la seua herència i assumir la dels contrincants, però que no s’estranye que apareguen nous partits que s’identifiquen amb aquests drets democràtics i que intenten fer coalicions amb altres forces dels pobles d’Espanya aspirant a convertir-se en la organització d’esquerres que vertebre l’Espanya plurinacional, conforme vaja morint l’inflexible nacionalisme carpetovetònic espanyol i nasca un federalisme de geometria variable decidit lliurement pels ciutadans de cada territori. Perquè la prengunta és molt més senzilla encara: com actuaria el PSOE, en un tripartit amb el PP i Ciutadans, davant les actuacions d’una Catalunya que decidira desconnectar? No seria molt més fàcil arribar, mitjançant el diàleg, a acords democràtics? Per què Escòcia pot votar la desconnexió del Regne Unit, o el Regne Unit la d’Europa i ací encara estem sotmesos a dogmes que no es poden qüestionar?

Levante, 11 de gener de 2016