La meua primera relació amb els homes i dones que habiten el món del periodisme va ser, com en tantes altres coses, en casa Joan Fuster on, en hores intempestives, sempre apareixia un personatge o altre d’aquesta espècie de la ploma que plantejava el mateix problema de sempre: la manca d’una premsa autènticament valenciana, que vertebrara el país. Quant de projecte frustrat! En aquella casa vaig sentir també el tecleig constant de la immediatesa d’una faena que no es pot ajornar: “Posa’t una copa i vés bevent que he d’acabar l’article”. El primer whisky, per tant, te l’havies de fer amb la companyia del clec-clec de les tecles de la màquina d’escriure, que només s’aturava amb el catacric-catacrac del carro en cada rengló. Allí, vaig comprendre com escriptors com Jacint Verdaguer, Maragall, Gaziel, Josep Pla... havien trobat en el periodisme la seua manera de viure o un incentiu per a la seua carrera literària. Mestres que sempre han format part de les meues lectures.
La primera redacció que vaig visitar va ser la de Ràdio nacional on vaig anar a buscar Emili Piera. Però no vaig passar de la porta, perquè em vaig olorar alguna cosa en les preguntes que em feia el porter, que segurament seria un policia retirat. Vaig fugir com un llamp i ho vaig encertar. Hi havia arribat uns minuts més tard que els policies que acabaven de detenir l’Emili. Encara vivia el dictador. La redacció que vaig poder visitar com Déu mana va ser un poc més tard, en plena Transició democràtica, quan encara no ens havien retallat les ales i pensàvem que moltes coses eren possibles. Va ser aquella mítica redacció del diari Avui on, junt a l’Emili, treballaven unes persones inoblidables: Pilar López, Vicent Aleixandre i Pep Torrent, que ens han abandonat pràcticament junts i massa prompte. Periodistes que en un país normal hagueren escrit en català, però que ho van haver de fer en castellà per guanyar-se la vida. En la professió de periodista, com en moltes altres, molt poca gent es pot guanyar la vida fent servir la nostra llengua. D’aquella redacció, ara, només queda l’Emili. I que dure, si us plau! Busque, en aquest diari, la seua foto i les seues paraules només perquè m’acompanye un poquet cada dia.
Perdre el referents, amics que t’han impulsat a escriure i que ja no podré trobar en les pàgines dels diaris, és una manera de fer-se vell com una altra. Recorde el Dos i Dos i El valencia semanal dirigits per Pilar López, sempre colpejats per la caverna. Enyore les columnes de Vicent Aleixandre sobre el València C.F i les de Pep Torrent sobre la cosa pública. Me’n perdia molt poques. Però el que més em toca el tendre és perdre el directe: les llargues converses amb un bon dinar y un parell de whiskys.
Levante, 9 de maig de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada