La tele

Quan vaig tenir la meua primera casa, em vaig comprar una tele molt petita, perquè aquest electrodomèstic, imprescindible, estava molt mal vist entre la gent més polititzada de la meua generació. Jo, intentant ser políticament correcte, la dissimulava entre les prestatgeries. Conec alguns, de més intransigents, que encara avui es neguen a tenir-la, perquè així, sense interferències, diuen que lligen, escolten música i... A més, volen tancar els ulls a la manipulació de la informació, a la programació alienadora i no volen que els afecte la manera de relacionar-se a casa. No sé qui va dir que la televisió s’havia convertit en el cap de les famílies. Malgrat que jo em vaig fer una tele petita, no he fet mai cas d’aquells discursos. Encara que tingueren raó, sempre he sigut un enamorat de les pelis i les sèries. 

Encara recorde la primera vegada que vaig veure l’aparell en el casino de Fortaleny, el poble on vaig nàixer. Un dia en posaren una, de tele, i els xiquets anàvem amb la cadireta que ens portàvem de casa a veure el Virginiano, Bonanza, El fugitivo o.... Una vegada davant d’aquella pantalla en blanc i negre, assistírem també,  gairebé en directe, a l’assassinat, a Dallas, de John F. Kennedy o  a la missió nord-americana que va portar l’Apollo 11 a la lluna. Vaig veure com, a les 0: 56, hora catalana, Neil Armstrong va ser el primer ésser humà que posava el peu a la Lluna −algú va dir que ja hi havia anat abans algú de Riola, però això deu formar part de la mitologia de la Ribera. En definitiva, que en un tres i no res vaig canviar d’herois. Vaig passar del gegant del romaní, del llenyater de Fortaleny..., contats davant del foc de la llar, a perseguir per la pantalla l’home manc o a veure com “Trampas” humiliava joneguets. Per a bé o per a mal, de sobte i de ben petit, em vaig trobar globalitzat.

Evidentment, només em passà la ximpleria d’haver de dissimular, buscava cada vegada les pantalles  més grans. Volia veure el meu Barça i les meues sèries favorites com Déu mana: ben grandet. Fins al punt que, a principi, quan xutaven cap a la direcció de la pantalla, abaixava el cap perquè no em pegara la piloteta. Ara, però, el que em toca molt el tendre és haver de veure la tele com fan els meus fills: a través de la pantalleta de l’ordinador. Sóc un dels 99. 870 espectadors del País Valencià que veuen la sèrie Merlí a través de la pàgina web i l’aplicació de TV3. I em trobe  com si sentira La Pirenàica o Ràdio Tirana en temps de la clandestinitat. Si us plau, que ho arreglen i que posen en marxa la nostra! La tele és important o, si no s’ho cregueu, pregunte-ho a Ximo Puig que vol una tele per a eixir tant com Mònica Oltra o el meu cunyat, Joan Baldoví. Pablo Iglesias, el nou, ja ho va advertir: la superestructura és la tele.

Levante, 12 de desembre de 2016