El no és sí

El “no és no” de Vicent Soler −acompanyat del no de catalans i mallorquins: “escolta Espanya la veu d’un poble que et parla en llengua no castellana...”− en nom del Govern valencià a l’objectiu de dèficit, pactat per la comissió gestora del PSOE amb el Govern de l’altiplà del PP, es convertirà en un sí dels socialistes valencians en el Congrés. L’argument per a justificar-ho, a més de ser pobre, no se’l creu ningú: “no cal confondre l’interés estatal amb un problema  de la Comunitat Valenciana derivat d’un altre problema històric d’infrafinançament”. Com si els dos interessos −els del país i els de l’estat− es pogueren compaginar tenint en compte qui ha fet el pacte: el PP acompanyat d’una gestora socialista que s’extralimita en les seues funcions i que té uns interessos “territorials” molt concrets. Per què creuen els socialistes valencians que molts catalans volen dir “Adéu a Espanya”? O per què la seua companya, l’ama carabassera,  Susana Díaz, no para d’omplir-se la boca del nom d’Espanya per a defensar la seues “paradetes”: la d’Andalusia i la del Partit. El problema dels socialistes valencians és una mica complex i s’hauran de decidir: compaginar els interessos del nostre país i situar-se de manera correcta dins la correlació de forces que pugnen pel control del PSOE. I en la correlació de forces d’aquesta batalla juguen de manera molt clara els interessos dels territoris, però també els ideològics: la concepció d’Espanya. Espanya és o no una nació de nacions com, finalment, s’ha atrevit a dir Pedro Sánchez. La pregunta és evident: què farà Ximo Puig i el PSPV en la mare de totes les batalles del PSOE, en el Congrés federal? ¿Se situarà amb Extremadura i Andalusia o intentarà parlar al PSOE en la veu d’un fill que parla en una llengua que pocs li han parlat; en l’altra massa.

L’ama carabassera i una gestora, que cada dia s’extralimita més en les seues funcions, ho té clar i ja comença a treballar. Per a cosir ferides amb el PSC, la gestora deixa la porta oberta a vetar els socialistes catalans en l’elecció del pròxim secretari general. Això encara no té data. Que una gestora, cada dia més qüestionada vulga “actualitzar” en un termini de dos mesos el protocol d’unitat vigent  des de 1978 entre el PSC i el PSOE és una barbaritat que no té nom. Més encara quan tenen als del PSC calladets dins dels òrgans de direcció de Ferraz i al Congrés. Cada dia en fan una de més grossa. En aquest moment, la discrepància política que condiciona la relació orgànica, l’escull, és la defensa històrica per part del PSC que Catalunya és una nació. Volen que canvien de plantejament perquè puguen tenir veu i vot en els òrgans de direcció. És a dir, que deixen de ser el PSC.

Levante, 5 de desembre de 2016