A l'ombra del temps

Aquests dies de falles, he trobat el temps per obrir algun llibre d’història de l’art −de vegades les imatges m’apareixen més ràpidament en el Google− i compartir la reflexió, el diàleg, que proposa Sebastià Carratalà sobre un bon grapat d’obres d’art,  sobretot de la il·lustració ençà, en el seu assaig A l’ombra del temps (Pruna Llibres). Carratalà reivindica les relacions molt fortes entre l’art, la ciència i la literatura perquè considera que la distinció que generalment fem entre aquestes disciplines és artificial. Evocar èpoques passades a través de les seues obres i veure en quina mesura l’esperit d’aquestes ha perdurat al llarg del temps és un exercici imprescindible per a Carratalà. Amb la seua mirada personal i a través d’un llenguatge diferent −en aquest cas la literatura− reflexiona sobre temes de sempre, com ara, l’obsessió de Rembrandt pels llibres, tant pels relats que contenien com pel seu aspecte material, per les tapes, el paper i el pergamí, i la seua autoritat apilada, premuda i enquadernada. I com, al llarg del segle XVIII, la tendència a cercar la tranquil·litat per llegir va fer que “ells”, els de sempre −en aquest cas el Pedagog Jean-Baptiste de la Salle−, advertiren dels pecaminosos perills d’aquest passatemps ociós quan es duia a terme en el llit: “No imiteu certes persones que es dediquen a la lectura i a altres assumptes; no us quedeu al llit si no és per dormir; així la vostra virtut en sortirà molt beneficiada”.

Així Carratalà viatja en el temps i, a través d’un grapat d’obres i de lectures, intenta traslladar els temes que plantegen a l’actualitat. Unes obres que no requereixen cap explicació en la primera ullada com passa moltes vegades en l’art actual que manta vegades s’ha convertit en la “paraula pintada”, com diu −amb ironia i molta mala llet− Tom Wolfe. Determinat art s’ha transformat en una paròdia de si mateix, obsessivament devot a certs “crítics-gurús”. Cosa que ha fet que els veritables artistes, els que passaran a la història de l’art, no són els pintors, sinó els crítics. No, les obres sobre les quals assaja Carratalà no necessiten cap explicació en aquest sentit, ni ell les explica, sinó que les analitza des de l’aspecte temàtic que li interessa com ara: “El silenci”, només trencat pel frec dels dits sobre el paper i pel peculiar soroll dels fulls en passar, ha estat una de les característiques que hem pogut intuir en els ambients retratats en les pintures de lectors.” Els “lectors” que analitza Carratalà a través d’unes obres concretes són lectors de l’època de Johannes Gutenberg, de la Revolució de la Impremta, que encara sobreviu amb dignitat. Seria molt interessant veure i analitzar com tracta l’art i la literatura el lector de la Revolució Digital. El silenci i la llum de cara al llibre o la llum de les pantalletes i....

Levante, 20 de març de 2017