TBO

Aquest mes de març, se celebra el centenari de la publicació del primer número de TBO, que s’autoanomenava “setmanari festiu infantil”. Malgrat les seues sèries de “La familia Ulises”, “Las aventuras de Eustaquio, Morcillón y  Babali” i de “Josechu el vasco”, entre altres, no vaig poder mai amb aquesta publicació que sempre em queia de les mans, perquè em  matava d’avorriment. Malgrat que jo era un voraç consumidor de còmics −nosaltres en déiem genèricament tebeos− la revista que havia nascut per a “solaz regocijo de la infància” no despertava en mi cap curiositat i la llegia quan no tenia altra cosa per entretenir-me. És a dir: quan havia esgotat totes les existències, quan ja havia llegit tots els “Jabatos”, “Capitans Trueno”, “Hazañas bélicas”..., que havia canviat en una parada del mercat dels divendres que hi havia a la porta del Teatre Serrano de Sueca. Com que les existències dels “tebeos” que m’agradaven les consumia molt ràpidament amb  apetència  i immoderació, no tenia més remei que recórrer a les historietes del ridícul caçador blanc a l’Africa que tenia com a criat un negre que portava uns pantalonets com a única vestimenta. O les aventures d’aquella família petit burgesa que sempre queia en la cosa que més temia: el ridícul. Elemental, ja ho sé: no teníem cap número de la Playstation, només teníem tot un terme per a jugar i un riu, de veritat, per a navegar.   

Era molt fàcil trobar TBOs pertot arreu ja que va arribar als 350.000 exemplars fins que començà a davallar per culpa dels altres “tebeos” que jo tampoc no suportava: “Pulgarcito” i “Tío Vivo”. Més mal li degué fer la tele que ens deixà als xiquets sense les historietes orals dels iaios i ens separà, també, de les lectures dels còmics. I, sobretot, ens férem majors i els que érem lectors passàrem a aquells llibres d’aventures resumits en còmics i, després, ja un poc més grandets, a Niebla de Don Miguel de Unamuno que ens feia llegir un professor d’espanyol que tenia el propòsit, molt evident, de fer-nos avorrir la lectura. Encara com, de manera clandestina, llegíem els contes del Decameró de Giovanni Boccaccio on ens vam ensenyar a retornar el dimoni a l’infern gràcies a la bella Alibec que va esdevindre ermitana i que va aprendre molt del monjo Rústic. No, nosaltres no som, malgrat haver-lo llegit, del món de Josechu, aquell basc forçut amb txapela al cap i faixa en la cintura, ni de cap d’aquelles historietes insulses, però hem de reconéixer que, quan no teníem res més a mà, ens ajudaven a passar l’estona. ¿I què hem de dir d’una publicació que, amb pujades i baixades, ha estat durant tant de temps a la nostra vista? Cent anys fa del seu naixement. Dediquem-li, encara que siga, un petit homenatge.

Levante, 13 de març de 2017