Sempre Florència

Sempre val la pena tornar a Florència. L’excusa, d’ara, és que el meu cunyat Manolo Anaya s’ha posat, a la vellesa, a estudiar italià perquè diu que no vol saber res de la necessitat i la moda d’imposar-nos aprendre la llengua de Shakespeare i de James Joyce. Es pregunta: “¿Quant d’anglés hem de saber perquè ens sonen millor que en català les frases de Hamlet o de Molly Bloom?” Mentre que les paraules de Dante Alighieri i Ignazio Silone, en italià, són molt més assequibles per a nosaltres, diu. Jo només afegiria que a Itàlia no passa com a London o a Madrid que no entenen o no volen entendre la nostra llengua. A Itàlia entenen perfectament el valencià sense cap tipus de problema ni cap actitud hostil. “Què val això?”, preguntes. “Sessanta due”, contesten. No com ací que demanes “un got de Coca-Cola” i et contesten: “un vaso de qué? En definitiva, que Manolo vol anar a Florència i vol que l’acompanye.

El problema més greu és que vol anar-hi amb cotxe. Li he dit que sí, però li he posat unes quantes condicions. La primera que hem de fer nit, a mitjan camí, a l’anada i a la tornada. A l’anada m’agradaria aturar-me a Arles i fer una passetjadeta romana; i, a la tornada, a Figueres a menjar un poquet a l’Hotel Empordà i veure si trobem alguna petjada de Josep Pla, després d’haver comprovat, per tercera vegada, si tenia raó: “Els tres Davids de Florència, el de Donatello –per mi el més elegant–, el del Verrochio i el de Michelangelo tenen els dos sexes: cada un d’ells té un aire de noia. Tres noies esveltes. Són tres andrògins. Les noies d’aspecte masculí, els nois que semblen noies. L’ambigüitat prodigiosa, la irrealitat real, la falsedat genuïna, els andrògins són una meravella, exciten l’afinitat humana.” Com que anem amb cotxe m’agradaria passar per Vespignano on va nàixer un infant de geni meravellós, Giotto, que sabia dibuixar una ovella del natural. Una anècdota que Joan Fuster converteix en el punt de partida del seu assaig El descrèdit de la realitat que m’acompanyarà en el viatge: “Ho conta el Vasari, i aquestes paraules del vell escriptor florentí tenen una justesa solemne, conscient de ressenyar en la seva “llegenda àuria” l’instant auroral, l’inici d’una fabulosa genealogia “L’art de la pintura”, diu, “començà a reviure en un poblet de Florència, anomenat Vespignano”. I, com no, ja a Florència, faré la visita obligada al Renaixement a través de la Galleria degli Uffizi per retrobar-me, amb El naixement de Venus de Sandro Botticelli, amb tots els tòpics del Renaixement: bellesa, delicadesa, serenitat, mesura, equilibri, proporció, ... que ha fet dir tantes coses i ha plantejat tantes preguntes com la Gioconda. Com ara: Què fa el pa d’or en els cabells de la Venus i en el troc dels arbres? Això no és un retorn al gòtic?

Levante 28 d'agost de 2017