Estupor i tremolors

Si vols conéixer bé el significat dels mots “Estupor i tremolors”, que era la manera en què l’emperador del Sol Naixent exigia que els seus súbdits es presentaren davant d’ell, no tindràs prou en viatjar al Japó. Hauràs de viure el laberint de malentesos que suposa treballar en una empresa com Yumimoto —nom inventat, però que podria significar la part més subtil de les empreses japoneses— i pencar per sobreviure a les ordres d’uns caps que exerceixen el poder de manera bastant absurda per a la teua ment occidental. Com que això no ho faràs, però tampoc no vols renunciar a conéixer algunes parts de la realitat que no t’ensenyaran les rutes del turisme, en què segurament només coneixeràs el Japó de les estampetes, pots, sense eixir de casa, fer-te una idea a través dels llibres. Ja ho saps: els llibres no supleixen els viatges, però els viatges tampoc no supleixen els llibres. 

Si vols conéixer la idea que se n’ha fet Amélie Nothomb d’aquests mots, només has d’empassar-te —entra de manera molt suau i ràpida— la seua curta novel·la Estupor i tremolors (la butxaca) en què amb contundència —paraula que podria també servir per explicar el seu estil— fa un dibuix implacable d’una societat molt jerarquitzada en què cada superior és, primer que res, l’inferior d’un altre que, al mateix temps és inferior... Coneixàs el món propi, singular, d’una veu en primera persona que déu tenir molta càrrega autobiogràfica, però que sap descriure amb molta cruesa i crueltat unes relacions socials que et sorprenen si et venen de nou: “.... si cal admirar la (societat) japonesa —i cal fer-ho—, és perquè no se suïcida. Conspiren contra el seu ideal des de la més tendra infantesa. Li modelen el cervell: “Si als vint-i-cinc anys no estàs casada, tindràs bones raons per passar vergonya”, “si rius, no seràs distingida”, “si el teu rostre expressa un sentiment, és que ets vulgar”,…, “si un noi et besa la galta en públic, ets uns meuca”, “si menges de gust, ets una truja”, “si dormir et dona plaer, ets una vaca”...

És la història d’una jove —dona i europea— que pateix unes relacions de poder que la humilien i la degraden cada vegada un poquet més. De treballar en el món de la comptabilitat a servir cafés, a fer fotocòpies fins que la fan encarregar-se de la neteja dels lavabos. Una humiliació darrere una altra, que ella combat amb  valentia i amb les seues facultats immunitàries: “L’avantatge de netejar retretes bruts és que un no pot témer caure més baix”. Amb un canvi del seu interior va aconseguir que allò que la seua cap considerava brut es convertira en glòria, el botxí en víctima i les coses sòrdides en còmiques.

Levante 4 de setembre de 2017