Les veus de Shakespeare

El meu amic Vicent Olmos em fa arribar un llibre que m’ha semblat molt interessant i entretingut: Shakespeare en la veu dels traductors  (Afers) de Josep Maria Fulquet.  Es tracta d’un llibre sobretot oportú, perquè m’arriba en un moment en que estic rellegint Hamlet (Quaderns Crema), en la magnífica, moderna i atrevida traducció de Joan Sellent. El llibre de Fulquet t’explica que la veu del traductor ha d’enriquir la llengua d’arribada i, per consegüent, la literatura que s’hi genera. La llengua de recepció trau tota mena de profits de la llengua de l’original, com ara: préstecs lèxics, neologismes, metàfores... La literatura de recepció s’enriqueix “per dir-ho d’una manera tòpica, amb la incorporació al propi terrer dels  tresors de les literatures estrangeres”. Les llengües, però, evolucionen i, per això, cal adaptar les traduccions a les circumstàncies de temps, de lloc i de tradició. Les traduccions antigues, encara que en molts casos són molt bones, poden quedar obsoletes  i cal fer-ne de noves i més adequades als nous lectors i a les noves circumstàncies. Jo afegiria que també els nostres textos clàssics, moltes vegades, si volem que arriben a un públic ampli, necessiten, amb el temps, adaptacions als diferents públics que en poden ser nous receptors. 

Clàssics que són necessaris per la seua qualitat i perquè tracten els temes universals de tots els temps i, per tant, actuals. Hamlet, que tinc entre mans, tracta el tema de la venjança, el sentit de la vida... Però també és una obra que reflexiona sobre el mateix teatre i, fins i tot, vol explicar-nos com han d’actuar els actors. No només els actors, però, perquè podríem aplicar els consells que Hamlet dóna a uns actors que passaven per allí a alguns polítics o periodistes actuals que em compte de dir les coses de manera seriosa escridassen i sobreactuen: “Et prego que recitis aquests versos tal com jo els he dit: fent-los lliscar sobre la llengua; si els has de dir cridant, com fan molts actors, ja tant se val que els digui el pregoner de la ciutat. Tampoc no facis anar les mans així, com si tallessis l’aire: sigues mesurat en tot. Perquè enmig del torrent, la tempesta o el que jo en dic el remolí de la passió, has d’adquirir i transmetre una moderació que hi done fluïdesa. Se’m revolta l’ànima quan sento un d’aquests individus cridaners amb perruca destrossant les emocions, literalment convertint-les en parracs i esqueixant les orelles dels espectadors del pati, la majoria dels quals no volen altra cosa que sorolls i pantomimes absurdes. Jo,  aquests actors faria que els fuetegessin per voler ser més inflats que en Tergamant, més herodistes que el mateix Herodes. No els imitis, t’ho prego.” No vull dir noms, no diré noms...

Levante, 4 de desembre de2017