dilluns, 17 de setembre de 2018

De veritats i mentides






De menuts ens ensenyaren a no mentir, sobretot, per una raó: perquè era una pecat mortal que ens abocava a l’infern. Ja ho va dir el nostre Ramon Llull: “Qui ven veritat per mentir, ven Déu”. Però, feta la llei, feta la trampa. Hi havia la confessió que t’absolia del pecat i que et deixava més nét i més pur que una patena. Només havies de procurar morir-te un moment després de la confessió      —que no et donara temps per fer més pecats— i anaves directament al cel com si no hagueres mentit o, en tot cas, al purgatori que era una opció raonable i més assequible per a la nostra manera de comportar-nos. Fins i tot, la confessió no era una càrrega insofrible. Hi havia rectors que t’ho feien molt més fàcil, perquè es conformaven amb eufemismes que  t’evitaven dir tota la veritat. És a dir: et permetien una altra manera de mentir.  Si sabies buscar, els trobaves de seguida: “He comés actes impurs”, els deies. I no es parlava més. El bon rector et deia: “Resa dos avemaries en el banquet del front”. I n’hi havia que era tan soca que se n’anava al carrer a resar en el banquet de la porta de la casa del front de l’església. Els senyors rectors no preguntaven més perquè es quedaven sense clientela.

De més majors, tinguérem altres mestres que passaven de preceptes moralistes i ens aconsellaven de no mentir o de mentir només per raons pràctiques, perquè fóra útil. El primer consell em va sorprendre molt —perquè jo era una xiquet molt “adoctrinat”, no com els d’ara— i me la va dir un home major que m’estimava: “No digues mentides, si no és per guanyar diners”. Més tard, en assabentar-me de les coses que hagué de fer per guanyar-se la vida aquell pobre home, en ple franquisme, el vaig entendre un poc millor.  Després, ja vaig sentir coses més elaborades, que també tenien una finalitat pràctica. Que s’ha de saber mentir, perquè si et pillen perds la credibilitat que és una de les poques coses que tenen els pobres. És a dir: o mentir bé —sense que et pillen— o millor dir la veritat. I mentir bé és molt difícil entre altres coses perquè “qui vol mentir, gran memòria ha de tenir”.

Ara, però, se’n passen de la ratlla, sobretot, els que es dediquen a crear opinió. Parle, és clar, de polítics i periodistes. Hom parla de “postveritat” i de “relat” que manta vegades són eufemismes de mentida. No es tracta de dir la veritat. Es tracta de dir allò que volen sentir els “teus”. Allò que els agrada de sentir perquè els emociona o els toca el tendre. I, com que “els teus” ho volen sentir, no importa que siga mentida. I, així, la cosa es degrada, perquè no és busca la veritat, sinó munició per al “combat”. Ara s’ha fet un pas endavant en això de la mentida i la veritat. Ara hom sap que menteixen, i no els pot creure, però no els retira la confiança. Els empenta perquè segueixen mentint per validar el relat en què es vol creure.

Levante, 17 de setembre de 2018




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada