Josep Fontana

Vaig sentir parlar de Josep Fontana uns dos o tres anys abans que els companys del Partit Comunista d’Espanya ens volgueren fer empassar una Constitució que venien com si es tractara del Manifest Comunista. I ja veieu com ha eixit la criatura! Només heu de sentir qui i de quina manera avui defensa aquella Constitució sense voler reformar-la: els que no la volien per altres motius que nosaltres i ara la volen immutable, com la Bíblia, que no es pot canviar ni una coma. En aquells temps, tenia amics que contaven meravelles de les classes que Fontana impartia en la Facultat d’Econòmiques. Hi assistia tanta gent, fins i tot d’altres facultats, que molts es quedaven sense cadira i havien de seure en terra. 

Diuen que Josep Fontana es va fer historiador gràcies a les classes clandestines sobre llengua, literatura i història catalanes que s’impartien en el domicili de Ferran Soldevila i el magisteri de Jaume Vicens Vives, de la mateixa manera que alguns de nosaltres ho férem gràcies a les classes particulars de Joan Fuster, a Sant Josep 10, a Sueca, i a les classes que ens donava Juana Bravo a l’institut que avui porta el nom de l’escriptor. Recorde que Juana Bravo ens explicava en classe fets que estaven produint-se en aquell moment, com era el colp d’estat d’Augusto Pinochet a Xile. Juana Bravo i Fuster eren també d’aquells professors dels quals parla Joan Romero referint-se a Fontana. Cite de memòria i traduïsc: “Fontana era un professor que no volia que els estudiants repetiren el que ell deia o pensava. Sinó que més bé era un professor que proporcionava als estudiants els coneixements disponibles, un bon estat de la qüestió respecte de tot el que s’havia dit, sobre les qüestions més rellevants de la matèria, perquè cada estudiant fóra capaç de comprendre en profunditat els processos en curs i d’extraure les seues pròpies conclusions. Però també de suggerir-los els camins i vies d’accés a informació variada i activitats que tenien o ocorrien fora de l’aula”.  

Com diu Pedro Ruiz, li interessava la història com a Antonio Gramsci. Aquella història que es refereix al major nombre possible d’homes i dones, a tots els ésser humans del món quan s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten per millorar-se a ells mateixos. La història que paga la pena, com diu Marc Bloch, és la que legitima socialment l’esforç intel·lectual, és aquella que no es limita a proporcionar “delectances estètiques” i erudició. La història ha d’ajudar-nos a viure millor. Fontana ho tenia molt clar i en la línia també del mestre Pierre Vilar ens deia: “Necessitem una història que ens ajude a interpretar els problemes col·lectius dels homes i les dones, per a entendre el món i ajudar a canviar-lo”. Descanse en pau.

Levante, 3 de setembre de 2018