Constantí Llombart

Si jo haguera de fer una pel·lícula sobre Constantí Llombart, començaria pel final, pel soterrar. No, els àngels no tocaren a glòria aquell dia, com diuen que passa en la terra quan mor un poeta. És veritat que a la casa mortuòria va assistir Teodoro Llorente i una comissió de Lo Rat-penat que volien un soterrar eclesiàstic per al poeta, però també hi va anar una comissió del partit Federal de València que n’hi volia un civil. Com que Llombart havia pres part activa pel partit republicà en els últims anys de la seua vida, Blasco Ibáñez va voler reivindicar la “glòria” de donar sepultura al difunt per a les forces republicanes i que aquest fóra acomiadat de manera laica —cosa a la qual va accedir la família. Així, de retruc, es podria dur a terme, en plena Setmana Santa, una mostra pública d’anticlericalisme. La cosa, però, se’n va eixir un poc de mare. El carrer Pelayo era ple de gent, de gom a gom. En arribar-hi el cotxe mortuori, se sentí una veu: “Eixa creu!” —era la que hi havia dalt del carruatge. Un robust xicot, al qual li faltava un ull, se’n pujà lleuger a dalt i va voler arrancar la creu. No podia, però, malgrat els esforços que feia. El personal es feia un fart de riure i el xicot va quedar en ridícul. I començaren a aücar-lo. “És de ferro”!, cridaven. Com que no la podia arrancar, intentà doblar-la, cosa que va aconseguir. Entre unes coses i altres sembla que més que un soterrar va ser una manifestació republicana.

D’aquest final, passaria al principi de la seua vida. A l’entorn humil en què es va criar Carmelo Navarro, el qual, després, es canviaria el nom per Constantí Llombart. I contaria com de viu era de menut i com va voler abandonar els estudis molt prompte. Com es posà a treballar d’aprenent d’enquadernador en una impremta i com llegia tota mena de papers a l’impressor. Lectures que nodriren el seu esperit inquiet. No oblidaria el moviment cantonal que començà el 12 de juliol de 1873, a Cartagena i, sis dies després, explotà a València amb el nostre heroi de testimoni i que finalitzà amb l’entrada a la ciutat, el 8 d’agost, de les tropes del capità general Matínez Campos —després de bombardejar-la.

Aquesta pel·lícula no seria mai la mateixa sense tenir a l’abast l’excel·lent tesi doctoral de Josep Enric Estrela. Una tesi convertida, ara, en llibre gràcies a la inestimable tasca de la Institució Alfons el Magnànim, que commemora, així, el 125 aniversari de l’escriptor. Després de vint-i-cinc anys, Enric Estrela és l’únic que ha fet cas de la lamentació que va fer Vicent Ventura a propòsit del centenari de la mort de Llombart: “No tinguem una biografia d’ell mitjanament útil”. Ara ja la tenim. Una biografia que aporta una valuosíssima informació inèdita o publicada en la premsa i en què Estrela recupera Llombart com a referent de tots els que ens estimem un país més digne, civilitzat i culte. Una biografia que us recomane.

Levante, 3 de desembre de 2019