El dret a la soledat

Normalment no m’afecten massa les males notícies —les de la premsa, dic, aquelles que cauen lluny dels meus— perquè en l’edat que tinc ja he vist i llegit massa coses i un ja no es sorprén de la capacitat de fer maldat que té l’espècie humana. Sí que m’ha entristit, però, la mort de Laura Luelmo. M’ha tocat el cor perquè molt a prop tinc dones molt joves que tenen molta il·lusió d’incorporar-se a la professió de l’ensenyament per dos motius que jo compartia a la seua edat: guanyar-se la vida en una professió que, al mateix temps, és una vocació i independitzar-se de casa. Poder obrir les ales per volar pel món i viure la pròpia vida sense cap tipus de protecció i de dependència. A més, sóc una persona a qui li agrada caminar pel terme —córrer ja em resulta una mica dur—. M’encanta fer camí pel cordó del riu per si trobe els “meditatorums” que ha escampat Manuel Baixauli per vora el Xúquer en la seua literatura. Tasca que, evidentment, només es pot fer des de la soledat més crua. I va bé l’aïllament, sobretot, perquè gairebé sempre és voluntari i perquè, manta vegades, els passejos solitaris donen els seus fruits en forma de capítol d’un llibre o en forma de columna periodística. 

De vegades, també, em pose els auriculars per sentir Ràdio Pirenàica per contrastar un poc les notícies, per sentir l’altra versió d’uns fets que m’interessen. Va ser Mònica Terribas la que em donà la fatídica notícia. I no me l’he llevada del cap, perquè no feia massa dies que m’havia trobat una exalumna jove que caminava per vora riu, i li vaig dir: “No hauries d’anar sola pel terme”. Després, em vaig mig penedir. Em deia, a mi mateix, que era un masclista que no tenia cap potestat per fer por a una jove que tenia tot el dret del  món a caminar sola. I això és el que hem d’aprendre d’aquest cas més de violència de gènere: que les dones tenen el dret a la soledat. De poder anar on vulguen sense l’obligada companyia. No cal que tornen a portar “carabina” per poder festejar la persona que estimen o, simplement, per poder caminar o córrer pels carrers o pel terme. No necessitem “polítics” com Pablo Casado —la paraula “polític” li ve gran— capaços d’aprofitar-se d’un assassinat tan vil per buscar un grapat de vots amb una actuació en el parlament que podem qualificar, si més no, de demagògica i populista —per dir de manera suau el que veritablement pense. Em va disgustar la seua actuació que demanava als grups parlamentaris que no deroguen la presó permanent revisable. Diu que és la millor forma d’evitar la reincidència. Li van contestar ben contestat: “La presó permanent revisable està en vigor i no ha evitat aquest assassinat”

Levante, 24 de desembre de 2018